dilluns, 11 de juliol del 2011

Amanida de pastanaga


S'ha escrit molt durant la darrera dècada sobre el concepte "textura". I bona part, collonades. Sempre m'he sentit una mica agnòstica davant el terme, perquè al capdavall, no m'ha semblat el factor central que determina el gust. Però si dic "agnòstica" i no "atea" és perquè en alguns casos, si que la textura ha estat el factor que em condicionava.

Prenguem com a exemple les pastanagues: com a gust m'encanten. Poden ser dolces o salades, combinen amb infinitat de coses, se'ls hi pot fer pràcticament de tot... però en cru, i menjades rollo Bugs Bunny en plena operació bikini o tallades en tacs gruixuts que enfonsen la lleugeresa d'una amanida... doncs no.

Per això estic molt contenta d'haver descobert aquesta recepta del mai prou ben ponderat Mark Bittman, que a més m'ha permès treure la pols a una mandolina que vaig comprar anys enrera al mercat de Vic i que -no cal ni dir-ho- no he fet servir ni de bon tros tant com havia previst. Així que sense més dil·lació us la presento: una recepta d'inspiració marroquina, una delícia estiuenca que a més està tirada de fer, i amb la que la qüestió de la textura queda resolta per sempre: Així us menjareu la pastanaga com qui pica patates fregides, i a sobre, amb bona consciència. Les quantitats que us poso són per a dues persones.

Amanida de pastanaga

Ingredients

340 grams de pastanagues (quatre de ben maques)
1 taronja
1/2 llimona
1/2 culleradeta de comí en pols
Sal i pebre

Peleu les pastanagues i talleu-les a dernes ben fines (aquí és on cal la mandolina). Agafeu un got no massa gran i poseu-hi el suc de la taronja i la llimona. Poseu-hi el comí i l'oli i bateu-ho amb una forquilla fins que emulsioni. Salpebreu-ho i aboqueu-ho sobre les pastanagues. Un parell d'hores a la nevera, i c'est fini.

3 comentaris:

el taller de cuina ha dit...

Encara que no ho creieu jo he començat a menjar pastanaga crua fa poc (vull dir per voluntat pròpia)i era potser per un tema de textura, perquè ratllada encara em desperta poc interès. Però ara que ens hem reconciliat aquesta amanida em sembla collonuda!

Angus ha dit...

Pues a mi si que me gustan las zanahorias crudas a mordiscos, ese crujiente. Lo que no me gusta mucho es el comino, pero bueno, igual pruebo.

minimontse ha dit...

Qué bona la pastanaga...a mí si que m'agrada crua, el que passa es que em fa mandra netejar-la...

Jo coneixia una versió d'aquesta amanida, en un llibre de cuina marroquina escrit per un grup de "marujas" marroquines, on la pastanaga es ratllava (també aconsellable la mandolina, un mort culinari que, vés per on, jo utilitzo bastant, sobretot per fer patates ondulades), es barrejava amb la resta d'ingredients, i es "matava" dos minuts a la paella. Desprès es deixava refredar a la nevera, i es menjava fresqueta.