dimecres, 18 de març del 2009

Vermell com la sang

Fa uns pocs mesos vaig llegir en dues revistes, el New Yorker i la Clío, sengles ressenyes  sobre un llibre anomenat La guerra del vino, (Obelisco, 2006, 13, 35 €) de Don i Petie Kladstrup. Cada una d'elles tenia actituts diferents respecte aquest assaig. Al New Yorker, Julian Barnes el qualificava de poc rigoròs, mentre que a Clío es limitaven bàsicament a resumir-ne els trets més importants, bastant elogiosament. El cas és que el tema, que és com van viure els vinaters francesos la IIa guerra mundial, a mi em va semblar intrigant, i poc després vaig fer un "amazonazo"

La guerra del vino trepitja un terreny espinòs, a mig camí entre la història i el periodisme. La memòria encara és viva i de primera ma, sentim les històries d'heroisme, picaresca, solidaritat i amor pel vi que es van viure durant l'ocupació de França. Però precisament perquè la memòria segueix, encara hi ha silencis clamorosos, i costa més de trobar testimonis de colaboracionisme, traició, i maldat...

Anem a pams. En quant es produeix la capitulació de França a l'estiu de 1940 i bona part n'és ocupada, Alemanya decideix exprimir-ne econòmicament tot el suc, inclòs el suc de la vinya. Els alemanys destaquen a les principals regions vinateres els seus agregats econòmics especialitzats en vi o weinführers, com els anomena la gent. Però la jugada no els acaba de sortir mai rodona, perquè molts d'aquests agregats més que nazis convençuts són simples comerciants de vi, amb nombrosos llaços familiars i d'amistat amb els seus colegues gals, i que no perden de vista que quan la guerra acabi, guanyi qui guanyi caldrà seguir fent negocis. 

I els francesos tampoc no ho posen fàcil: la pilleria els convida a envasar els pitjors vins d'una collita força dolenta de per sí (la del 39) amb una etiqueta de "Reservat a la Wehrmacht". I a buidar els diposits dels trens que transporten ampolles i en general a fer la vida impossible als invasors per qualsevol mitjà al seu abast. Però no tot és joie de vivre: També trobem esfereïdors relats d'arbitrarietat i judicis sumaríssims, de detencions en camps de presoners de guerra (això sí, amb festa de la verema inclosa), de gana i de por. Com una barreja d' Allo, allo! i Au revoir les enfants, La guerra del vino potser no sigui el més rigoròs o substanciòs dels llibres d'història, però a fe meva que en sortiria un magnífic guió de cinema. No és poc. 

2 comentaris:

starbase ha dit...

¿Amazonazo?
Mar, me parto contigo.

VIP, Very Interesting Post.

Fins ara (havia de posar quelcom en català...)

Mar Calpena ha dit...

Jejeje... El llibre val la pena, amazonazo o no.