Qué buenos son los padres escolaaaaapios, qué buenos son, que nos llevan de excursióóóón...

Bé, de fet el mèrit no és dels pares esculapis -servidora va estudiar al Manyanet, i sap que els col·legis religiosos no destaquen pel seu programa d'animació-, sinó del Fòrum Gastronòmic de Girona, que començava el passat cap de setmana, i que tenia un espai dedicat als blocaires, motiu que no només em va acabar de decidir de pujar-hi (com si els tallers, els expositors i els saraus variats fossin poca cosa) sinó que va propiciar que ens trobéssim un cop més uns quants sospitosos habituals del bloguerío gastronòmic. En el cotxe anavem la Sara Maria, els Olletes, i jo, i allà vam trobar molta altra gent, amb els que vam compartir idees, riure, menjar i experiències. Però he de dir que no vull centrar aquesta crònica en la part blocaire, tot i que va ser la predominant, perquè penso que segurament no és la de major interès per als lectors que només volen saber què és cuinava (i menjava) al Fòrum.

Així que anem de cara a barraca: Primera parada, el Call. Allà vam passejar tranquil·lament, amb parada al Colmado Moriscot, que no deixa fer fotos a dins -¿qué van a hacer, detenerme por fotografiar?, que diria la Stone- un establiment d'aquells que a mi m'encanten, com tret d'un decorat de La Saga dels Rius, amb inacabables prestatges curulls d'espècies misterioses, una caixa registradora venerable i dos dependents marginalment més joves. Tot, net, immaculat i amb tanta variació, que crec que si m'hi hagués quedat a badar el matí sencer, no hagués pensat ni un moment en el fòrum. Una mica més amunt al mateix carrer, i ja després d'haver-li pegat l'obligatori viatge a la tarja de crèdit, carregats amb les primeres bosses ens vam endinsar al Call.

Segona parada. El bar del costat de la Catedral. Per atenuar possibles casos de síndrome de Stendhal, res com els muffins mestissos que va portar la Txell, obscenament mantecosos. Ja podíem resistir una estoneta més. Tercera (i encara no érem ni prop del Fòrum!): La botiga de records del Centre Bonastruc ça Porta. Han passat vint-i-cinc anys des d'aquelles visites que feia a Girona amb els meus pares i tiets, però encara sento aquesta ciutat com un lloc màgic, en el que vaig descobrir el judaisme, el romànic i les olives negres. En aquest centre, que encara no era museu dels jueus i la gent en deia, tot simplement, Isaac el Cec, hi havia una terrassa en la que un matí d'hivern vaig caure en que les olives negres podien ser amargues, irregulars i interessants, sempre que no sortissin d'una llauna. Ara, al Bonastruc ça Porta hi ha una botiga de memorabilia jueva amb abundants llibres de cuina (el súmmum, el de la Claudia Roden, del que ja en vaig parlar de passada en una ocasió), dolços i vins kosher i souvenirs variats.

D'aquí, al Fòrum. Desprès de les acreditacions, les trobades, i els tràmits variats, a fer el pagès una estona. Conclusions:

1- Els gelats estan de moda. M'atreveixo a fer d'Aramis Fuster i profetitzo que els propers dotze mesos veurem aparèixer tota mena de gustos en les cartes dels restaurants de gamma mitjana, sigui com postres, o com guarnició. I, com sol passar, la febre arribarà poc després a les botigues. Es podrien fer molts anàlisis d'aquest ascens del gelat gastronòmic. Crec que en general, els darrers anys hem assistit a una "adultització" (valgui el palabro) de les postres. Els gelats proporcionen als restauradors una base molt adequada per allò que tant els posa de la puresa dels sabors. I, malgrat la seva fragilitat, no tenen perquè tenir un cost molt elevat (com més flonjo i suau és un gelat, més aire porta, paradoxalment). Jo en vaig tastar, que recordi, de parmesà, de gamba de Palamòs, de foie, d'oli d'oliva, a més d'uns quants de sabors més convencionals.

2- Una altra tendència: les cerveses delikatessen. Vagi per endavant que Inedit de Damm era una de les patrocinadores del certamen, i que als blocaires ens van fer una cata comentada. Sigui dit també, en honor a la transparència, que Damm em va enviar amablement una capsa de birres aquest Nadal, inclosa la ja esmentada. Han fet una ferma aposta, crec que de moment fallida, per guanyar-se les cors i les ments dels blocaires, i conec persones que l'estimen o la odien, però per molt que m'hi esforço, no aconsegueixo que a mi em produeixi cap dels dos efectes. Però aquesta no era, ni de carrer, la única proposta cervesera del fòrum. Em sembla que en breu assistirem a un fenomen que fa temps que arrassa a Estats Units, el de les microbreweries, és a dir, cerveseres amb una producció molt limitada i acurada, de tall gairebé artesanal, i que juguen amb valors com espècies de cereal ecològic.

3- I no marxem de l'ecologia: Aquí tothom s'ha conscienciat de que transgènic = caca, i que tot el que porti l'etiqueta d'artesanal mola. He de dir que aquesta identificació no sempre és correcta, si bé la major part dels productors van estar encantats d'explicar-nos tot allò que ens podia semblar interessant sobre els menjars que venien (uns inclús tenien un pobre gall viu engabiat a l'estand, que de tant bramava per la fira amb tota la convicció del món). Sigui el sant que sigui, crec que ens hem de felicitar que els cultius sostenibles, i la cantarella "local-orgànic-just" ja no només estiguin en boca de hippies de sandàlia i patxuli.

4- Xefs. Els que volguessiu. Sé que el que diré ara es pot qualificar de torracollons, i més a la llum del que sempre repeteixo sobre que la alta i la baixa gastronomia han d'acostar-se, però tot i que me n'alegro de que els nostres grans cuiners tinguin tanta capacitat de comunicació, tot i que és un motiu de celebració que s'aproximin al públic casolà... no deixo de pensar que al final els valorem més per la seva vessant de showmen que per la que realment importa, la culinària. Sento una certa simpatia pels artistes anònims i un xic maleïts, i encara que agraeixo que els caps de cartell siguin capaços d'explicar conceptes complicats a una tanoca com jo, em fa por que estem perdent de vista grans talents simplement perquè els manca pirotècnia, m'amoina que com a societat tot ho convertim en espectacle, que deia Debord.

5- Fira. Aquí la Calpena es passa prou hores l'any arrastrant la seva perxa de firaire professional per moquetes de mig món com per opinar amb un cert coneixement de causa quan una fira, en sí mateixa, està bé o no ho està. I vaig veure unes quantes coses en el recinte firal de Girona que no em van acabar d'agradar. No és acceptable que els lavabos estiguin tan bruts, siguin tan petits i n'hi hagi tants d'espatllats com al Palau de Congressos de Girona. Ni que els segurates de la porta (no els empleats, sinó els membres del servei de seguretat com a tals) siguin tan bordes com ho eren. O que en una fira dedicada a l'alimentació, l'oferta d'aquesta a preus moderats sigui tan limitada (un dels bars estava desbordat, i a l'altra, només hi havia sandvitxos del juràssic. La resta eren restaurants cars). O que la megafonia sigui ininteligible. O que tan aviat faci fred com calor.

6- Gent. Quelcom que vaig trobar molt interessant del Fòrum de Girona és la seva voluntat de fer conviure públic especialitzat i general, a diferència de convocatòries com el Madrid Fusión, dedicat als professionals, o el Barcelona Degusta, encarat al consumidor. Crec que no vaig enganxar cap expositor amb la badada clàssica en les fires de no tenir productes a la venda, o de no saber com orientar a possibles clients minoristes sobre com aconseguir-ne a fora. Uns expositors amb més fortuna que altres (les llibreries gastronòmiques, al meu entendre, dels que menys), tothom tenia voluntat d'agradar, encara que no hi hagués negoci de per mig. A tall d'exemple, un expositor de cuines ultrasofisticades -hi havia la particular de l'Arzak- es va entretenir a explicar-nos-en tots els ets i uts, tot i que clarament cap dels presents feia cara de poder-se'n permetre una.
Malgrat això, l'assistència de públic massiu -l'organització parla de 30.000 assistents- també té el seu costat fosc. Es van donar escenes de veritable vergonya aliena quan el populatxo s'atansava com a hienes sobre qualsevol canapè que els passés pel davant del camp de visió.

7- I els blocaires? Doncs què voleu que us digui: un plaer. Més enllà de tota aquella gent amb qui ja havíem coincidit, i a qui en alguns casos ja considero més amics que col·legues, el fòrum va ser una ocasió perfecta per conèixer millor (o conèixer per primer cop) a alguns bloggers que seguia de feia temps, com el Gourmet de Provincias, el Manuel Allué, la Soledad Felloza o la petita Dària, i molts d'altres que no esmentaré per no oblidar-me ningú. El punt de trobada central van ser les activitats de dissabte a la tarda, amb un taller de fotografia -que em vaig saltar, perquè sóc una causa perduda-, una interessantíssima xerrada del Manuel Gago (qui entre moltes altres dades interessants, em va descobrir que Silver Surfer no és només el nom d'un personatge de còmic), i un col·loqui amb la intervenció estrella de dos cracks, el Joan Gòmez Pallarés de Devinis i el Roberto González (a.k.a El Pingüe/Pingue), amb els qui vam estar debatent sobre el que deia aquella cançó de Siniestro Total de "quiénes somos, de dónde venimos, a dónde vamos". La conversa es va perllongar durant el sopar, correcte, en una tasca del Call -malgrat que un dia d'aquests he d'escriure sobre l'increïble misteri de les taules de formatge menguants, més escadusseres cada cop- i es va allargar fins ben entrada la matinada amb la cata d'un número innecessari i ridícul de gin tònics.

8- Futur. N'hi ha. Per motius que no fan al cas, viatjava a Girona amb poca fe en les persones i les idees, m'havia passat una setmana de malaise a molts nivells. Però si amb tot el que us he explicat no us ha quedat clar que el cap de setmana em va pujar la moral, encara hi ha un últim detall que us vull comentar. A la trobada de blocaires vam conèixer dos nanos molt joves, autors del bloc Apunts de Cuina i estudiants d'hosteleria. Em van semblar educats, pencaires, lúcids i ilusionats. Una esperança contra el cinisme.