Ruíz Zafón i el magret d'ànec

Com mig país, a mi també m'ha caigut a les mans darrerament "El juego del ángel", la segona part/preqüela de la hipervenuda i hiperhypejada "La sombra del viento". No pretenc fer-ne una crítica literària a l'ús, perquè segur que aquests dies en llegireu moltes de signades per persones més qualificades i profundes que jo. Com em va passar amb l'altra novel·la, m'està enganxant malgrat que hi ha molts aspectes que me'n desagraden, el menor dels quals no és que hi ha una sèrie d'errades de documentació i de repeticions en girs i vocabulari (si en les cent pàgines que em queden per acabar-lo al protagonista alguna cosa li torna a provocar nàusea, poso a Vázquez Montalbán per testimoni que li enviaré a Ruíz Zafón una caixa de Biodramina).

Però malgrat ser un llibre-trampa, folletinesc i a voltes poc subtil, em passa com amb "La sombra", que el retrat d'una Barcelona gòtica i sinistra, literària i proletària, una Rosa de Foc i cendres, em té desperta a les nits passant pàgines. És el vell síndrome de las patates Matutano, de les que l'slogan preguntava "¿A qué no puedes comer sólo una?". No, intel·lectualment em deixaria famolenca alimentar-me només d'aquest títol, però em veig abocada a pulir-me'n tota la bossa d'una sentada. Probablement, d'aquí uns dies ja no en recordi res de la trama, com se m'ha esborrat gairebé del tot la del seu antecessor, però una impressió que em quedarà és que Ruíz Zafón no s'ha volgut estalviar el punt gastronòmic del seu joc seràfic.

Escampades per la novel·la trobem com referències o escenari els establiments de la època, La Maison Dorée (que estava a plaça Catalunya), els Quatre Gats, la Fonda Espanya... De vegades amb certa llicència literària. És el cas del Bar Almirall, que segons el testimoni de la meva mare, nascuda just a l'edifici del davant, era una vaqueria als anys trenta. De vegades, en canvi, a la manera de poc dissimulat homenatge: valgui el cas del paper escassament secundari de Casa Gispert, aquí encara uns ultramarins de tota la vida.

I la gastronomia no és només un teló de fons. Cada dos per tres cau un o altre es refà d'un mal tràngol amb un brou, demana formatge mantxego en un bar, posa una cafetera a fer-se [nota al marge, algú em pot aclarir quin tipus de cafetera es feia servir als anys trenta? Sospito que no les d'èmbol italianes que avui tots tenim a casa, però com que no n'estic segura, no sé si determinada escena del llibre em va semblar incongruent perquè sóc una tiqusimiquis o perquè de fet ho era]. I en un moment donat, fins i tot i hi ha qui prepara una recepta força seductora, ànec amb peres i xocolata, extreta d'un pressumpte receptari anomenat "101 recetas de cocina francesa". No és que la descripció que se'n fa sigui molt sumptuosa, perquè en aquell moment la trama no convida a donar-la, però de seguida que ho vaig llegir a mi em va cridar l'atenció, amb una combinació certament prometedora. Així que un cop de Google (cercar: poire, canard, chocolat) i voilà, habemus recepta. Us la presento traduïda, amb la promesa de tastar-la aviadet... tan bon punt em consegueixi desenganxar del llibre i torni a tenir temps!

Magret d'ànec amb peres i xocolata

Ingredients

Dos magrets d'ànec (uns 800 gr)
25 gr de xocolata per a postres

2 culleradetes de bovril o mitja pastilla de brou de vedella

1 llauna de 425 grams de peres en almíbar

2 cullerades de vinagre de gerds

1 cullerada d'oli

2 cullerades d'aigua

Sal i pebre

Fer uns talls en quadricula sobre la pell dels magrets. Treieu-li el cor a les peres, reserveu-ne l'almíbar i talleu-les a daus. Passeu el magret per la paella amb l'oli calent, volta i volta. Retireu-lo del foc, salpebreu-lo i guardeu-lo en calent (al forn o tapat amb paper de plata). Afegiu a la paella el vinagre, la xocolata, el bovril, els daus de pera, l'aigua i una mica de l'almíbar, segons us sembli. Espereu a que la xocolata es fongui i serviu la salsa amb el magret tallat a dernes.