Cinema i sardina

Avui és nit d'Oscars, i tot i que a manca de canal plus no els veuré, aprofito per parlar de cinema. Amb una peli, precisament, vaig començar el cap de setmana. Com que me l'havia de passar traduïnt, tancada al meu safareig/estudi/fleca/armari de les sabates -dubto que Virginia Woolf visualitzés ampolles de sabó de marsella i caixes d'electrodomèstics en garantia quan afirmava que les dones hem de tenir una habitació pròpia per crear- divendres a la tarda em vaig escapar al cinema, a veure Pozos de ambición. Sí, té a veure amb la gastronomia per dos motius. El primer, indiscutible, és que Daniel Day-Lewis està per sucar-hi pa ; el segon, que la frase més important de la peli parla d'un batut. Y hasta aquí puedo leer, que no li vull arruïnar a ningú les sorpreses.

Tot i això, There will be blood -títol original del film- no és la més culinària de les nominades. Més enllà dels pastissos de carn humana de Sweeney Todd, destaquen les cinc candidatures de Ratatouille. No sé si té gran cosa a fer a la categoria de millor guió original, però tret que Persepolis doni la sorpresa imagino que s'endurà l'estatueta per la millor pel·lícula d'animació. I poc més, perquè als documentals nominats l'atenció es centra en la guerra d'Irak.

És una llastima, perquè confesso que tinc debilitat per aquest gènere, igual que m'agrada més l'assaig (sobre tot el periodisme) que la ficció. La realitat és rica, i quan algú sap com mostrar-la, un documental és tan o més apassionant que qualsevol fabulació. A més, gràcies a l'adveniment de la tecnologia digital, una càmera o un banc d'edició poden instal·lar-se a qualsevol menjador. S'ha creat també un circuit de distribució que posa al nostre abast títols que anys enrera ens hagués estat impossible veure, com la recent El pollo, el pez y el cangrejo real.

El documental és ara més que mai un gènere de guerrilla, particularment indicat per explicar processos complexos com els que tenen a veure amb la producció dels aliments i la cuina. En aquest context, els darrers anys hem pogut assistir a una veritable eclosió del documental gastronòmic, enfocat sovint des d'una òptica de denúncia en clau altermundialista. No és la meva intenció entrar a fer un anàlisi profund d'aquest subgènere, ni repassar exhaustivament la seva història, sinó fer-vos obrir la gana per alguns films que potser us vau perdre en el seu moment.



La pesadilla de Darwin va ser nominat al millor documental fa un parell d'anys. La introducció de la perca del nil al llac Victòria, una espècie de peix molt productiu i agressiu, ha disparat la indústria peixatera del pais... i l'extinció d'espècies autòctones, l'expansió del tràfic d'armes a Àfrica, l'augment de les desigualtats socials i les infeccions per sida. El cas de la perca del Nil potser és el més greu, però resulta sintomàtic de les noves maneres de la indústria peixatera. Quan veieu aquest documental potser us acabareu mirant els barats filets de panga congelats d'una altra manera.



Super size me. Potser l'exemple més conegut, Super size me va sortir a tots els informatius quan es va estrenar fa quatre anys. El director Morgan Spurlock va tirar un més sencer a base de fast food i només fast food. Tot i que els mitjans es van centrar en els estralls que aquesta dieta va causar a la seva salut, el documental oferia també una devastadora i irònica mirada als hàbits de consum americans i al complex alimentari-industrial.



Mondovino. L'altre dia els glotonios parlaven d'aquest magnífic documental, potser el més complet de tots els esmentats, que ens mena en un gran viatge pels paisatges de l'enologia, amb crítics superestrella que fan i desfan reputacions d'un cop de ploma i petits productors que es mantenen contra. Si no el trobeu al videoclub, l'he vist en botigues de vins.

Com us deia, aquestes són només tres recomanacions. Espero veure aviat El pollo..., i també els dos títols sobre el Bulli, l'americana sobre transgènics King corn i totes les altres delícies que el documental, fill primogènit dels Lumiére, ens aporti als gastrònoms.