Amb la Carbó

Quan les coses funcionen bé, no cal tocar-les. Fa molts anys vaig anar a una de les classes de la Mireia Carbó al Club Social Caprabo i me'n va quedar molt bon record. Dijous em feia certa basarda tornar-hi, per por que tot hagués canviat.

M'ho vaig passar bomba. La iniciativa va ser de la Gemma, de La cuina de casa, i va resultar un encant conèixer-la a ella i a totes les altres assistentes (Dic "-entes" però demano perdó a l'Enric, únic home del grup. Normalment el sexisme en el llenguatge funciona al revés!). Aprofito per disculpar-me perquè me'n vaig haver d'anar una mica intempestivament, però em va agradar molt parlar amb tothom i espero que ho repetim aviat.


Pel que fa a la classe en sí, mentre la Carbó preparava els tres plats del dia (Crema de verdures i bacallà amb cor tendre, bunyols de vent, i panna cotta amb coulis de maduixa), se'm va acudir una reflexió que encara no sé si és una boutade o una gran veritat. Em sembla que aquesta dona ha fet perquè es mengi bé en aquest país tant o més que el Ferran Adrià. Vull dir, que òbviament l'Adrià és una figura de dimensions bíbliques, la seva aportació a la cuina es notarà durant generacions, i també ha desenvolupat una tasca de divulgació més que lloable. Però quan a la Carbó li agafa el punt Supernanny i llença invectives contra la pasta remullada i reescalfada, setanta cinc persones, que sospito que equivalen a les cuineres de setanta cinc famílies, se'n van cap a casa convençudes que els macarrons no s'han de remullar amb aigua freda mai, però mai, mai. I a sobre, felices, contentes, amb un regalet i la profunda sensació de que elles també seran capaces de preparar plats ben bons amb els seus limitats mitjans. Això, setmana rere setmana, en un àmbit tan prosaic com una aula d'un supermercat, o des de la tele i la ràdio. Potser, per fer un símil que voldria que llegíssiu en clau purament descriptiva (perquè la meva opció política és un secret entre la urna i jo), la Carbó és a l'Adrià el que Zapatero és a Felipe González. Allà on l'un apostava pels grans canvis, l'altra creu en les reformes. En qualsevol cas, a l'aula del Caprabo hi havia fotografies dels dos cuiners junts, i també d'altra gent com l'Arguiñano o l'Arzak. Es pot fer tota la broma que es vulgui amb els cuiners mediàtics -com no fer-la, quan l'Arguiñano es posar a cantar jotes com si s'hagués fumat un porro de julivert!-, però sense ells molts de nosaltres menjaríem pitjor.

I ara prou de perolades, que no cal trobar sentits profunds a tot (o sí?). El que de debó importa és que vam aprendre un munt de coses noves, que vam poder fer el frikifan amb la pobra Carbó (tot i que per les meves presses no li vaig arribar a demanar que em signés els llibres), i que, sobre tot, vaig conèixer gent molt maca amb la que vam riure força. Són tardes així que fan la vida una mica menys cabrona.

Que ja és molt.