Sue Ellen

Ahir a la tarda vaig anar al Born. Motiu: El tast de vins que organitza anualment Vila Viniteca i del que vaig saber-ne per via d'Olleta de Verdures. El mecanisme no té complicació. Compres una copa commemorativa en alguna de les paradetes que hi ha pels carrers entre Santa Maria del Mar i la Via Laietana (4€), i a tastar! Diferents cellers mostren les seves ofertes de l'any, a voltes amb etiquetes encara provisionals, mentre els comerços d'alimentació i restauració del barri ofereixen petites mostres, gratis o un preu molt econòmic.
Per regla general, detesto les aglomeracions i m'atabala la humanitat a dosis grans. Ahir, en canvi, vaig trobar agradable perdre'm en la gernació, esmunyint-me anònima entre els grups de modernets, guiris, famílies, gent del barri i passavolants sorpresos. Em vaig fer el fútil propòsit d'apuntar-me quins vins tastava, però aviat vaig desistir, perquè la maniobrabilitat amb una copa, una llibreta i un boli (i ocasionalment un plat), envoltada per la densitat de població d'Hong Kong, i en uns carrers estretets, estretets, és limitada. Sort que per un cop a la vida vaig tenir els reflexes de no voler abastar massa. La temptació s'amagava a cada cantonada i em vaig imposar certa brutalitat en els meus mètodes: provava el vi, olorant-lo i fent un parell de glops. Si m'agradava, tenia permís de la meva Rottenmeyer interior per acabar-me la copa sense recança. Si no, discretament a la paperera més pròxima. Sense contemplacions. Un parell de persones em van mirar amb cara de bicicleta quan em van veure abocar cert Somontano que em va entrar com una bufetada, però crec que era la sol·lució bona per evitar mals majors.
I tot i això... em vaig deixar endur per una certa eufòria que ara penso que no es devia tant a l'alcohol -tot i que, no ens enganyem, devia ajudar- sinó a un cert orgull cívic per una ciutat viva i feliç, que semblava allò que el Fòrum mai no va aconseguir que fos.
Vaig xerrar amb les propietàries d'un restaurant senegalès, el Daru Salam, en el que curiosament jo només he menjat un cop, molts anys abans de ni tan sols haver somiat a posar els peus a Dakar, i al que ara m'han agafat moltes ganes de tornar.
Vaig menjar cap i pota; i vaig menjar una samosa. Vaig fer cua ordenadament per unes saltxitxes que no eren res de l'altre món, i em van donar sense esperar ni un segon una coca de sobrassada i crema (cuita pels alumnes de la Hoffman). Vaig comentar la jugada amb grupets de gent desconeguda, amb els que la dificultat de moviment portava a la conversa. Vaig tastar ametlles acabades de torrar, coca de recapte i olis ecològics (que em van "vendre" amb molt poc entusiasme: "D'on són?"-vaig preguntar jo. "De per Tarragona", em van respondre). Vaig xafardejar els aparadors il·luminats dels comerços del barri, vaig entrar a guaitar i remenar [per cert, Anna Espelt, vaig buscar els vostres vins i la descastada de la dependenta de Vila Viniteca no me'n va saber donar raó. Els he trobat finalment per una altra banda]. Vaig entrar a Bubó, a salivar davant els pastissos. Finalment, al cap d'una horeta, quan la cosa ja començava a degenerar davant de qualsevol guingueta on s'insinués menjar gratuït, vaig tirar amb la més lleu i simpàtica de les borratxeres cap a casa de la meva gata. L'animal m'esperava a la porta amb el rodet de pastar, la mirada desaprovadora, i picant impacient amb la poteta a terra. I jo, somrient com una beneita, sense excusa, amb una copa de vi buida a la ma...