A la japonesa (II)

Uno de los cocineros estrella, Sergi Arola, destacó el valor de las viñetas españolas frente al cómic japonés. "Si miro hacia mi infancia puede que no tenga un recuerdo claro de algún acontecimiento, pero siempre veo con claridad que allí estaban las historias de Mortadelo y Filemón. Y ahora le tengo dicho a mi hija que deje de leer esos mangas y coja de una vez la obra de Ibáñez". - D'El País, via Con C de Arte.

Ja té nassos que sigui precisament Sergi Arola, que més d'una vegada deu haver sentit en les seves pròpies carns com es criticava frívolament la cuina del Ferran Adrià i els seus deixebles, treient-li alegrement qualsevol valor, qui entri a sac a generalitzar sobre un art que no és el seu. No m'estendré ara a fer una comparativa entre Ibáñez i el manga (hi hauria sobrades lloances i sobrats retrets cap als dos bàndols), o ni tan sols entre cuina i còmic (ídem de ídem), però m'agradaria que abans d'opinar, si mai llegeix això, l'Arola es molesti a agafar un manga i -recordant que el sentit de lectura és el contrari a l'occidental- intenti gaudir-ne sense prejudicis. No seré jo qui li recomani l'obra dels mestres, perquè per obrir boca potser se li faria més accessible començar amb sèries que toquin el tema culinari. Anys enrera, TV3 va emetre l'anime (sèrie d'animació basada en un manga) d'El petit xef (coneguda també com El gran sushi), i aquí en trobareu un llista d'altres títols.

Intro d'El petit xef

El més conegut dels manga relacionats amb el menjar, ara mateix, és Amasando Ja-pan. No, no l'edita Glénat, malpensats, sinó Ivrea, que aquest any van organitzar un concurs de panets temàtics. I és que Amasando Ja-pan va justament sobre pans i fleques, sobre un jovenet que vol ser forner -a Japó, on el pa és una incorporació recent a la dieta- i que té un dó especial, però que es trobarà amb un munt de dificultats i desafiaments fins assolir el seu objectiu. Hi ha dues raons per les que són fans d'aquest títol. Una, la culinària, és que en cada capítol, a través de l'acció i dels articles que l'acompanyen, descobrim una mica més sobre l'univers del pa i la pastisseria. L'altra, la metacomicaire, és que és una comèdia que se'n fot bastant de les trames més estàndard dels manga shonen (manga per a nois). Cada cop que una barra entra al forn, és a vida o mort. Cada repte sembla insalvable. Pujarà o no pujarà, la massa? Podrà el protagonista fer uns bon croissants i entrar a l'escola de forners? I quina nova tècnica es traurà de la màniga en el darrer moment? És tan desaforat i passat de voltes que em resulta irresistible, tot i que té la profunditat d' -ehem- un tebeo de Mortadelo y Filemón...

Potser Arola s'acabaria de convèncer si el seu mestre li ensenya el manga que el prestigiós i mític Hiroyoshi Ishida li ha fet dibuixar i editar a mida. Un manga d'edició limitada (6.000 exemplars. Limitada a escala japonesa, és a dir.) que qui sap si mai veurem per aquests verals.

I si el que troba poc inspirador és la cuina japonesa, segur que les bosses que podeu veure en la foto d'aquí a la vora l'haguessin fet canviar d'idea. Molt més atractives que els descolorits cartells amb plats combinats dels bars de la Costa Brava, jo, que sóc als bolsos el que Imelda Marcos va ser a les sabates, vaig optar finalment no comprar-me'n cap. Valien 25 €, i a més, segurament hagués acabat espatllat-los a base de llepar-los durant un atac de gassussa.

El que sí que no vaig perdonar van ser les postres. El primer, un daifuku, que és un pastisset d'arrós, farcit de gelat de té verd. Vaig perdre la tarja de la teteria que regenten els propietaris de la parada i on, segons em van dir, en tenen habitualment. He deduït que es tractava de Caj Chai, al carrer Sagristans, però demano perdó si em vaig colar. En qualsevol cas, aquesta teteria és a tocar del Shunka, o sigui que si voleu provar aquest deliciós pastisset, ja aneu ben encaminats. Una altra bona adreça és la de Tokyo-ya, una botiga d'aliments japonesos (C/Borrell, 334-336) on trobareu algues, brou dashi de tonyina, eines i condiments de tota mena. Al Saló, van fer l'agost amb la venda de kits de sushi i divertits caramels de gustos inesperats.

Les segones postres em van caure literalment del cel. La gent de l'Ikkiu anava venent dorayakis, aquesta mena de bollycao farcit de pasta de mongeta dolça que tant agrada en Doraemon, i van tenir el detall inesperat de tirar-me un en passar per l'estand. Arigato a ells, i a tots els altres que van contribuir a fer molt menys pesat aquest Saló.