Frankfurt 2007 (II)

Finalment, dilluns vaig tornar. Eren quarts de dotze de la nit que vam aterrar al Prat, i estàvem rebentats. Jo, a més, amb una galipàndria considerable, que va fer que dediqués el dia d'ahir a poca cosa més que dormir, recuperar la gata de mans de la meva pacient mare i posar una futil rentadora que els xàfecs de la matinada han tornat a aclarir. Però heus-me aquí, després del Frankfurt en el que millor he menjat de quantes edicions hi he assistit, fent una petita volta al món gastronòmica sense ni tan sols haver-ho planejat.

Anem per parts:
Del restaurant indi del que ja som habituals us en vaig parlar en el post anterior i no m'hi extendré més. La segona nit tocava grec, l'Exedra, un restaurant que vam trobar per atzar passejant pel -diguésim- centre històric de la ciutat. I enfatitzo aquest "diguéssim" perquè després de la segona guerra mundial, de Frankfurt no en va quedar gran cosa. Un nivell correcte, amb els clàssics mezze, la feta saganaki i companyia. Sense pretensions ni enganys.

El primer dia de fira va ser el més atípic pel que fa a menjar. A migdia vam fer el pica pica "institucional", en el que els nostres embotits van trionfar entre els editors de manga japonesos. Encara que el càtering en sí no era memorable, del que sí ens recordarem durant molt de temps és de l'eficència germànica amb la que ens el van servir. Uns taps de suro rebels i podrits van motivar que en menys de cinc minuts es presentessin dos empleats amb una caixa nova d'ampolles de vi blanc i un ventall de llevataps de tota les menes i colors disposats a no deixar-nos acabar la festa sense que pimpléssim. Vam calcular molt generosament, però com que teníem nevera les restes ens van permetre poder dinar a l'estand sense haver de patir els horrors del restaurant. Al vespre, el sopar d'empresa (bufet al Sofitel), més remarcable per la part professional i de safareig que per cap altra raó.

Següent parada, el Líban. Tot i que al nostre barri hi ha un fotimer de kebabs de batalla, restaurants indis i xinesos disposats a omplir l'estòmac dels visitants que practiquen a la zona exercicis poc espirituals, també hi vam descobrir dos establiments luxosos. El de dijous era als baixos de l'hotel Ramada. Passant-hi pel devant, vam creure que es tractava només del restaurant de l'hotel, però en mirar millor vam veure que oferia molt més que cuina internacional. Anys enrera jo havia menjat a l'Abu Khalil, de Sant Gervasi, i L'emir me'l va recordar molt. Excel·lent el menú degustació -hummus amb gust de debó, falafels on es veien el cigrons, abundosíssims i frescs els entrants; gustosos els kebabs de segon-, només deslluït per un servei justet i que no parlava res que no fos alemany.

El sopar estrella d'aquest any també va ser prop de l'hotel, en un japonès, el Kabuki. Un cop més, hi vam anar a petar guiats per la sort i per la recomanació d'un cambrer d'un café, que va ser prou honest per suggerir-nos-el quan va veure que volíem un sopar més formal del que podia oferir-nos a la seva taberna. Val a dir que amb el japonès anàvem disposats a trobar-hi totes les pegues, no en và una de les meves companyes de feina, la Sonoe, és d'allà, i l'altra, l'Helena, estudia un màster sobre la zona. Però va ser a parts iguals divertit i de qualitat. Abillats amb pitets que recordaven a les calçotades, i després de pulir-nos un sushi notable, en un teppan-yaki, una taula-graella, vaig menjar la carn més tendra que he tastat en la meva vida. Sense exagerar.
Era una delícia veure la coreografia (una mica impostada, segons la Sonoe) dels cuiners tallant, doblegant, salsejant i presentant la carn, amb pastetes d'arròs i verdures tendres i cruixents. I de postre, encara, una tempura de gelat de vainilla esquitxada amb pols de té verd...

No podíem marxar de Frankfurt sense menjar alemany. M'hagués agradat que ho poguéssim fer a una dels cellers on es serveixen "Handkäse mit Musik" i "Appfelwein" però durant les fires és molt difícil trobar taula enlloc sense reservar. L'alternativa va aparèixer buscant al fòrum d'Alemània d'eGullet, on recomanaven Zum Storch (Ca la garsa), just darrera la catedral. En aquesta localització hi ha una casa de menjars des de l'any 1704, i pel que sembla Goethe n'era un client habitual. Tot i que hi ha molts tòpics entorn a la gastronomia alemanya, aquesta va molt més enllà. Els seus ingredients, com les sagues dels nibelungs, neixen del riu i del bosc. Cérvol, baies, bolets, peixos com la carpa o la truita es combinen amb ingredients més esperats, com la patata, la col o els cereals. Les carns, de porc, xai o caça, són de categoria. És una cuina de clima inclement, calòrica, però amb freqüents tocs que li donen delicadesa, com l'us de les fruites boscanes o d'herbes i espècies com l'anet, que li proporcionen frescor.

L'últim sopar el vam fer a un altre des nostres llocs de referència, un italià anomenat Bocaccio del que em temo que no tinc l'adreça. Encara que sempre confiem en les pastes, casolanes i assenyades, el que veritablement ens enganxa són les seves postres. Si us interessa, us puc fer un mapa per arribar-hi, perquè val la pena excedir-se amb la suppa anglesa o el tartufo (o amb la taula de formatges!).

Suposo que arribats a aquest punt us estranyarà que no hagi parlat encara de llibres. I més en una fira com aquesta. En vaig comprar uns pocs, molt rebaixats. En vaig aconseguir legalment (però suplicant o canviant-los per altres) uns quants més i... bé, a la Fira de Frankfurt l'organització et pot multar si tanques l'estand abans de la cloenda. Així que per poder agafar el darrer avió de diumenge sense problemes, a partir del migdia molts editors deixen muntat l'estand com si haguessin de tornar-hi en qualsevol moment, abandonant els llibres a la mercé de desaprensives com jo. Aviat us explico quin ha estat el botí d'aquest any, altres anècdotes i xafarderies de la setmana, i pujo les fotos.