Provant coses

Pretenia haver actualitzat el blog dijous, per explicar-vos als que no hi vau estar com va anar el xat. Les assistents van ser l'Anna, enòloga empordanesa, la Gemma, autora de BCN mon amour i una servidora de vostés. Durant vora d'una hora i mitja vam estar departint sobre què havíem sopat, sobre què ens agradava cuinar, i sobre els vins d'aquest any, que prometen ser la bomba. No patiu si us ho vau perdre, que un dia d'aquests en programo un altre, perquè al menys a mi m'han quedat moltes ganes de repetir-ho. I què vaig sopar jo aquell dia? Doncs aquesta recepta...


Amanida d'hivern

Ingredients (per cap)

1/2 bossa de ruca
1/2 pera
1 culleradeta de mantega
4 talls de pernil d'anec
1 trosset de formatge blau (al gust)
1 rajolí de brandi
1 rajolí d'oli
1 cullerada de suc de llimona.
1 culleradeta de sucre
Glaça de vinagre balsàmic
Sal gruixuda o Maldon
Opcionalment -jo no ho vaig posar però crec que li faltava- unes nous esmicolades.

L'únic misteri d'aquesta receptar és caramelitzar les peres: Escalfeu l'oli i la mantega en una paella. No en necessiteu massa, de cap dels dos ingredients. Peleu i talleu a cups la pera i banyeu-la amb el suc de llimona. Tireu-la a la paella quan l'oli sigui calent, amb el brandi. Deixeu que cogui cinc o sis minuts tapat, remenant-ho de tant. Espolvorineu-ho amb el sucre i espereu que caramelitzi destapat (un parell de minutets més). Munteu el plat amb un fons de ruca, els talls de pernil d'ànec, la pera, el formatge i les nous. Feu un cordill amb la glaça i saleu-ho.

Això és el que hauria escrit d'haver-me connectat dijous, però va ser un dia molt enfeinat per motius més o menys gastronòmics. Al matí vaig comprar-me l'arrossera d'oferta del Lidl. El jurat encara no ha revelat el seu veredicte: l'arròs queda molt millor que cuit amb una olla quan està acabat de fer, de llarg, desenganxat i casi eteri. Però al dia següent els grans estan durs... Faré experiments variant lleugerament la proporció entre aigua i grà, però en quant ho tingui dominat, la idea no és fer servir l'arrossera com a tal, sinó provar de cuinar-hi. Sé que es pot fer, i no me'n sé estar d'imitar al Professor Franz de Copenhage amb els gadgets de la meva cuina.

Al vespre, vaig estar molt ocupada cantant aquell elogi a les begudes carbonatades que deia "Tu vida caaaambióóóó. Nada es como ayeeeeer. Hoy eres mejooooor. Sabes escogeeeer. Tu limón es Schweeeeeeppes." Vaja, que vaig anar al concert de Police, no apte per menors de trenta anys. Sí, un "greatest hits", si voleu. Que l'Sting té a casa una piscina de formol, pot ser. Que feia mil anys i un dia que no em posava un disc d'aquest trio, i no com a l'adolescència, on les seves lletres depriments i himnes enganxosos sonaven a totes hores a casa? D'acord. Però se'ls ha de reconeixer que, com a músics, són millors ara que aleshores. Per tant, no hi va haver post, però si sobredosi de nostàlgia.

Ahir, tret d'experiments amb l'arrossera (homenatge a la melancònica xinesa d'"Deseando amar"), poca cosa. Em reservava per cuinar avui, perquè volia provar dues receptes. Vaig comprar a l'Àrea de Guissona unes "puntas de solomillo de serdo" (com és que no estava etiquetat en català?), que he preparat avui a la sal, com si fós una daurada. I per acompanyar, melmelada de mango feta al microones. Mireu bé la foto, perquè no penso repetir la melmelada en una temporada llarga. La culpa, segurament, ha estat meva perquè la recepta original s'havia de fet en una gerra de pyrex de dos litres, però els meus recipients eren més plans o més petits i ha trigat més a fer-se del que posaven les instruccions (he creat la meva inspirant-me en aquesta). Però m'he cremat, he enmerdat la cuina a base de bé, i encara que ha quedat deliciosa, m'ha guanyat la partida moral...


Llaminera de porc a la sal

Ingredients (per a quatre persones)

1/2 kilo de llaminera de porc
1 rajolí d'oli
2 kg de sal grossa

Preescalfeu el forn a 200 graus. Escalfeu l'oli en una paella i daureu-hi la carn, per tal de segellar-la. En una safata tan alta com pogueu, poseu una capa de sal, ruixeu-la amb una mica d'aigua. Distribuiu-hi la carn per sobre i tapeu-la amb la resta de la sal i unes gotes més d'aigua. Enforneu-ho vint minuts. Quan ho treieu, si esteu de sort, s'haurà format una crosta i la sal serà fàcil de treure. Si no és així, fregueu els talls de carn curosament amb paper de cuina per retirar-ne els grans (fora de la vista dels vostres convidats).

Melmelada de mango

Ingredients

Dues tasses de mango (en el meu cas, mango i mig, però recomano que ho feu amb dos)
1 tassa i mitja de sucre
1/2 cullerada de mantega
3 cullerades de suc de llimona
2 claus d'olor
1 tros de gingebre de mig centímetre
Si voleu guardar la melmelada més enllà d'una setmana i/o fora de la nevera, pots esterilitzats.

Peleu i talleu el mango a cups més aviat petits, piqueu el gingebre i barrejeu-los amb la resta d'ingredients en una gerra GRAN de pyrex. Deixeu-ho reposar una mitja hora. Segons la recepta original, poseu-ho al microones un quart d'hora a màxima potència. Quan porti set o vuit minuts, remeneu-ho. En principi, hauria de començar a agafar consistència de melmelada (en el meu cas, ha trigat força més estona, però és que en aquest moment jo ho estava fent en una safata plana, i potser no hi he posat tanta fruita com caldria). En quant agafi aquest punt, seguiu escalfant-ho, remenant cada un o dos minuts, uns cinc minutets més. Ja està. No us en refieu, que el sucre crema molt i és molt lleig dir paraulotes a la cuina com les que he deixat anar jo quan he intentat abocar el contigut de la safata en la meva gerreta per acabar la cocció. Us hauria de quedar un potet, suficient per a una setmana d'esmorzars, després de combinar-la amb la carn de porc per al dinar d'avui.

ACTUALITZACIÓ: Rellegeixo la recepta original de la melmelada, i es veu que he comés encara més errades! Cal començar a remenar quan bull, i que pren viscositat quan porta uns tretze minuts de cocció. Mare de Déu, que inepta que sóc! M'agradaria culpar a la gata, que estava intentant menjar els cables de l'ordinador mentre jo rellegia la recepta aquest matí, però ha estat culpa meva per no apuntar-me-la en un paper. I a més, és una micona rastrer acusar un pobre cadell que no pot replicar. En fi, ara ja sabeu la manera correcta de procedir.