A foc lent

Quan vivia a casa de la mare algú em va parlar d'un trasto que, sota el nom comercial de La Cocinera, es podia deixar preparat per a que et fes el dinar mentre eres fora. Ho vaig estar investigant, perquè em semblava una idea molt pràctica, i no vaig trigar a descobrir que era només una versió molt cara i voluminosa de les olles lentes o slow cookers que fa anys són d'us comú a les cuines familiars de Nordamérica i Anglaterra. El concepte era interessant: Aquestes olles couen a una temperatura molt baixa, i es poden deixar funcionant tot el dia perquè consumeixen molt poc. Però el seu consum baix no n'és el factor més atractiu. A la que vaig començar a rascar una mica pels milers de pàgines que hi ha dedicades a internet, em vaig convéncer que en volia una, perquè tenen la gràcia que amb la seva cocció casi no es perden els sucs i es poden fer lents estofats de tota la vida o convertir talls de segona en suculents plats que es desfan a la boca. Tot, amb una preparació mínima, per no esmentar que va molt bé per les samfaines, verdures farcides o rostits. Hi havia, és clar, un problema, i era aconseguir el "paratu", donat que aquí no es venia i els d'Estats Units fan servir un voltatge diferent.

La meva primera slow cooker va sortir d'eBay, comprada a Anglaterra. Era un model petitíssim, que a diferència del que és habitual en aquests fòtils, no tenia el contenidor d'esmalt sinó de metall, i tot s'hi enganxava més que una cançó de Georgie Dann. I això va contra la idea d'allò que és una slow cooker, que bàsicament és una cassola de fang que va sobre una resistència amb dues posicions: lenta i ràpida. Amb la primera, els plats de carn es fan en unes 6-8 hores, amb la segona tarden entre 3 i 4. Però com que amb prou feines s'hi dona reducció de líquids, perquè funciona tancada, és pràcticament impossible que s'hi cremi res. Ja està.

Aviat aquesta va ser substituïda per un model dels vuitanta, cedit pel nòvio anglès de ma germana, qui -coses de la vida moderna- l'havia rebut com a regal de noces en un matrimoni anterior. No és l'electrodomèstic més bonic que hi ha -només cal fixar-se en les fruites llampants que la decoren, a joc amb les taquetes del greix rebel- però per a mi ha suposat una veritable revolució. Avui, per exemple, dinaré un estofat o carn a la jardinera que vaig posar abans d'anar-me'n a dormir i que aquest matí m'ha despertat amb la seva olor llaminera. Ingredients? Una safata de carn d'estofat, unes quantes verdures (des)congelades que volia liquidar, un raig de vi ranci, un gotet de brou, una cullerada de pasta de tomàquet, un rajolí d'oli i quatre herbes. Ni barrejar, ni sofregir, ni res de res...

Amb un slow cooker, tot i això, es poden fer plats més elaborats. A l'hivern, preparo carretades de ceba confitada, que deixo tranquilament unes vint hores fins que queda d'un brillant i sedós color marró. Hi he cuinat pollastre al curri (una altra recepta a prova de mi: pollastre, un pot de melmelada de taronja, curri, ceba i mantega), pebrots farcits, carbonada, una fabada que hi canten els àngels... Naturalment, com tot en aquesta vida, té les seves limitacions. Per exemple, que cada cop que obrim la tapa cal afegir uns vint minuts més de cocció i per tant, no és apta per impacients. Les salses surten una mica clares en no haver-hi evaporació, pel que es fa necessari afegir-hi una mica de midó o desfer les patates (si el plat en porta) durant la darrera hora o, alternativament, reduïr-les abans de servir. I la carn queda més seductora si la daurem abans.

L'altre gran desaventatge són els receptaris. Sembla mentida que digui això, quan hi ha un fotimer de pàgines dedicades a les receptes per a crockpot corrent per la xarxa. Com vaig explicar al post anterior, moltes consisteixen tan sols a afegir una llauna de concentrat de sopa a un tall de pollastre, o a coure unes costelles amb un pot de salsa barbacoa. Si un s'esforça una mica, per això, comencen a aflorar plats més el·laborats, com el Coq au vin i d'altres francesades ben gustosetes. Amb el métode assaig-error és molt fàcil crear versions de vells favorits de per aquí.

Si el meu apostolat us ha convençut, heu de saber que fa poc venen slow cookers de la marca Kenwood al Tall Anglès. A més, com que no hi ha bufetades per adquirir-les, estan força rebaixats! No estic a sou de cap marca, però em fa la sensació que aquest és un aparell que de debó és útil, i no com tants altres trastos que okupen les nostres cuines. Jo no he arribat encara als límits de la meva, i espero amb anticipació veure què passarà quan provi a fer escalivada, lassanya o pastissos. Ja us ho aniré explicant, però sospito que sortiran bé.