"En los USA no hay gusa" (2)

San Diego. Com a totes les grans ciutats americanes, a San Diego es poden trobar les cuines d'arreu del món (a un gran centre comercial vaig veure un fast food de grill mongol!). I com a totes les fires del nostre planeta, a la San Diego Comic-Con el menjar era lamentable. Així que la nostra dieta consistia en un esmorzar excessiu al bar de l'hotel (desmesurats els ous Benedictine amb crab cakes que vaig prendre un dia, inacabable la sopera de iogur amb cereals d'un altre), i continuava amb un dinar mitjanet en algun lloc prop del palau de congressos -gairebé sempre a Lou&Mickey's, un grill molt correcte que és ben a la vora, en el que molt més que el plat variat d'ostres, aviat vam descobrir que l'estrella eren les puntes de filet amb marinada teriyaki.
El més semblant que té San Diego a un plat tradicional són els fish tacos, entrepans de peix arrebossat vinguts de l'altre costat de la frontera que, francament, em van semblar sobrevalorats. Però vam poder prendre excel·lent menjar ràpid mexicà (adoro els tacos al pastor), com ara la amanida -tot menys baixa en calories- que podeu veure en la foto que hi ha per aquí. En el capítol més exòtic, els saborosos kebabs de xai que ens van preparar a un restaurant afganés i l'avorrit buffet lliure indi del darrer dia.
A la nit, generalment estàvem tan plens que mig entrepà d'un deli feia el fet. Esgotada després d'un dia de reunions, em refugiava a la meva habitació per veure la Food Network, deixant descansar els peus mentre mirava la Rachael Ray, la Ina Garten o l'Emeril Lagasse. La Ray és francament abofetajable, però se li ha de reconéixer que sap com preparar plats senzills i agradables. La Garten és una matrona adinerada que prepara menjar d'aspecte impecable en els que mai no falta la mantega ni la crema de llet. I el Lagasse, malgrat ser també un producte arquetípicament americà -banda en directe, exclamacions d'alegria, públic entregat- és un cuiner ben competent, que sap com tractar els productes que té a les mans. A San Diego em vaig fer amb tres llibres (de cuina, s'entén, perquè la quantitat de còmics que vaig portar cap a casa no cabria en un sol missatge). Ja parlaré d'ells en un altre post, però eren "The nasty bits", de l'Anthony Bourdain, "Julie & Julia" de Julie Powell, i "The Soprano cookbook".

Tijuana. Hi vam anar un dimarts, així que la proverbial caterva de turistes ianquis que agafen el tranvia des de San Diego per posar-se cecs de margarites de happy hour no hi era. L'Avenida de la Revolución és el principal carrer comercial, plé de farmàcies barates, botigues de souvenir en la que es venen màscares de lluitadors, samarretes de la Frida Kahlo i bruses brodades; i bars on el tequila corre a preus tirats. A l'Avenida de la Revolución hi ha el Jai Alai Palace, un frontó modernista que ens recorda la década dels anys vint d'aquesta població fronterera, quan era un refugi elegant contra els rigors de la Llei Seca del país veí. Vam aprofitar per visitar un mercat, amb una increïble varietat de xiles. Jo en vaig comprar de diferents tipus, però com que no tenia un boli a mà per apuntar-me què era què, cuinar amb ells esdevindrà un petita ruleta russa del picant. I a un súper me'n vaig comprar més, enllaunats, i un esprai d'oli -per engreixar motllos de pastisseria- que vaig adquirir purament en base a la seva curiosa marca: Capullo puro.
A l'hora de sopar, com que teníem ganes de seure després de caminar i això descartava les paradetes ambulants de carnitas que trobàvem, vam estar preguntant una mica i el consens de les recomanacions ens va dur a La Placita, un restaurant "seriòs" de l'Avenida de la Revolución. La vam encertar de plé. Ens vam deixar aconsellar pel cambrer mentre picàvem totopos amb Pico de Gallo i bevíem Tequila Sunrises de Don Julián. La seva suggerència van ser les fajitas -que no són pròpies de la cuina mexicana, sinó de la Tex-Mex- i el Molcajete. Com passa amb la paella, aquest és un recipient que ha donat nom al plat. Es tracta d'un morter basàltic d'origen precolombí, que a nosaltres ens van servir amb amb formatge fos, xoriços, carn i nopal (càctus) escalivat. Tot, acompanyat de frijoles, arròs i tortilles de blat de moro fetes a mà. Una delícia.

El canó del Colorado. De vegades, alguns àpats no es poden valorar estrictament pel que un menja, sinó pel decorat. Seure a una repisa de la roca, menjant entrepans, meló, formatge i galetes davant un paisatge increïble que no s'acaba mai és una cosa que s'ha de fer un cop a la vida. A la botiga de regals vaig comprar una gelea de jalapeño -resultona quan acompanya formatge fresc- i té de figues de moro.

Las Vegas. Només en una ciutat com aquesta es pot fer el millor i el pitjor àpat d'un viatge en el mateix dia. Aquesta monstrositat dins del desert, paradís de perdedors, horteres i buscavides em va provocar un brot de la varietat més maligna de la Síndrome de Stendhal. La vista no sap on aturar-se, neons i marbres es succeeixen entre la munió de turistes de tots els poders adquisitius, repartidors d'anuncis de senyoretes de companyia, gent sense ofici però amb benefici i personatges amb difresses ridícules que promouen els casinos.
A migdia vam dinar al restaurant del nostre hotel, el Wild wild west, una barreja entre el garito que regentava Norman Bates i el motel de My name is Earl. El Félix el va batejar com "el lloc on els jugadors van a morir". Tan tronat com el motel i el casino eren el menjador, pressumptament decorats amb motiu de western (un parell de cartells de pelis de sèrie B), i el menjar que s'hi oferia. Després d'intoxicar-me allà mateix la nit anterior amb un sandwich (de mig kilo) de pastrami, vaig ser prou burra per demanar el plat asiàtic de la casa. Hagués hagut de gastar-me els 7 dòlars que em va costar aquella barreja infecta de melassa i pollastre mal cuït a les escurabutxaques... De postre oferien galetes Oreo fregides. Enough said.
A la nit, en canvi, em vaig deixar guiar per un dels assaijos de l'Anthony Bourdain a "The nasty bits", en el que parlava del boom de Las Vegas com a meca gastronòmica. El restaurant triat era l'Olives, de Todd English, situat al casino Bellagio. No va ser un sopar barat, i algun detallet tonto potser podia haver estat millor, però en general el nivell va ser altíssim. L'Olives és un local d'ambient modern, situat sobre el llac del casino. Els primers van ser excepcionals, amb un foie amb rillettes d'anec saborosíssim, i uns pastissos de salmó que eren una muntanya russa de gustos, successivament dolços, picants i d'un sabor de peix intensíssim. Els segons, encara que potser no tan impressionants, també van ser deliciosos: un bistec sobre un llit de vegetals i una coca -ells no en diuen pizza, fan servir el terme flatbread- amb gelea de figa agredolça i prosciutto que vaig decidir copiar amb caràcter d'urgència. De postre, un coulant piramidal alhora lleuger i marrano, que simultàniament apelava en el gust als instints més alts i més baixos del comensal.
El servei al Olives és molt professional. La sommelier, quan vam voler demanar la segona ampolla de vi, que voliem de Gewürztraminer com el primer, ens en va recomanar una de més barata i millor que l'anterior. El sopar potser no va ser el més barat de les nostres vides, però ni amb tota la mala fe es pot dir que era car. I tal i com comentava el Bourdain al seu article, el pà (de dos tipus) que ho acompanyava tot és simplement meravellòs. En Todd English és un cuiner mediàtic, i això sempre fa una mica de por, però es nota que ell i el seu equip coneixen bé les cuines del Mediterrani, i que les respecten sense caure en la paràlisi creativa. La formulen fusionant-la amb clàssics americans, amb valentia però també amb responsabilitat i saviesa. Em va agradar tant que és possible que m'encarregui el llibre de receptes del restaurant. Malauradament, les dues càmeres de fotos van decidir morir just abans del sopar, així que no en queda més testimoni que la memòria, i aquesta va quedar greument perjudicada per les infinites rondes de còctels gratuïts que et posen a la que seus a una taula de black jack.