"En los USA no hay gusa" (1)

Davant una redacció amb aquest títol -almenys en la versió castellana- la Lisa Simpson perdia el concurs nacional de redacció a un dels millors capítols de la sèrie. El guanyador era un petit inmigrat vietnamès la família del qual havia arribat al país sense ni un xavo el mes anterior i ja tenia una cadena de garatges. Després de quinze dies fent la meva particular versió de les Amèriques, no tinc massa clar que per aquells verals no es passi gana. El que sí sé és que si un té diners per pagar un àpat en un establiment, per petit i poc glamorós que sigui, no passa gana. No acabo d'entendre tot l'enrenou de la pel·lícula "Super size me" quan va posar en evidència la desaforada quantitat de menjar servida als restaurants ianquis, perquè un plat de pasta mitjà són uns cent-cinquanta grams de macarrons. O un batut petit se'n va al mig litre. Les patates fregides en bossa de mida petita, com les que tenim aquí, directament no es venen als supermercats. El seu concepte d'amanida verda abasta ingredients com la cansalada, l'alvocat, els croutons, l'ou dur, el formatge blau o el pollastre, però exclou l'oli i el vinagre en favor de salses força més greixoses i de composició incerta. Vol dir això que a Estats Units es menja malament i amb golafreria, com prediquen els tòpics? No i no. A veure, les generalitzacions no seran bones, però constituteixen la base de ciències com la sociologia o la filosofia, així que alguna part de raó les deu recolzar, no? Doncs és un fet que l'americà mitjà probablement dina i sopa pitjor que nosaltres, en el dia a dia. I també que als Estats Units es pot menjar, i de fet es menja, força bé.

També és cert el clitxé que avisa que dinar a un restaurant implica pagar l'impost revolucionari de les propines. Sense ànim de semblar-me a l'Steve Buscemi de Reservoir dogs, quan aconseguiran els americans tenir un salari mínim interprofessional suficient que no m'obligui a haver de deixar un 18% adicional al del preu final-naturalment, no reemborsable pel que fa als dinars d'empresa- i a fer el paperot davant dels cambrers? Pista: no amb l'inquil·lí actual de la Casa Blanca, ferm defensor dels principis econòmics liberals clàssics.
No és just per a ells, ni per a mi. Jo espero que se'm tracti bé a un restaurant, amb propina o sense ella, i els que treballen en restauració haurien de tenir dret a que se'ls pagués amb justícia sense haver de dependre de la caritat dels estranys.

Una altra cosa que sobta és la distinció entre alta i baixa gastronomia, abismal com enlloc. Al centre de les grans ciutats és pràcticament impossible trobar un supermercat, més enllà dels "convenience stores" (badulaques). Però el canal de televisió per cable més popular, a jutjar pel que ens deien, és la Food Network, 24 hores al dia de programes de cuina i xefs que es converteixen en celebritats a l'instant. I ni us explico com són les seccions dedicades a la cuina de les llibreries...

Com que ja m'he enrotllat prou i ara mateix se'm fa complicat escriure's un article més llarg sobre tot el que vaig cruspir-me i viure, a l'estil escolar de "Què vaig fer durant les últimes vacances", en subsegüents posts us continuaré oferint algunes notetes d'aquest viatge a San Diego, Tijuana i Las Vegas, que vaig fer acompanyada pel meu company de feina i, malgrat això, amic de tota la vida, el Félix.