1977

No me'n puc estar d'afegir el meu granet de sorra a la sobredosi mediàtica sobre la transició que vivim aquests dies amb motiu del 30 aniversari de les primeres eleccions democràtiques després del franquisme (que no se'ns oblidi que abans ja n'hi havia hagut!). I com sol ocòrrer en mi, és un record que passa també pel menjar.
Durant els anys de la transició, la meva mare, dona pràctica a la que no se li oblida l'experiència d'haver viscut una guerra, guardava en un armari de sota la llibreria llaunes de menjar preparat per si tornaven a venir els mals temps. Jo jugava amb elles sovint, imaginant-me que tenia una botiga, i sense entendre perquè no obriem mai aquells pots amb dibuixos de raviolis o mandonguilles. Em tirava hores i hores asseguda al terra del passadís, il·luminada amb la llum del lavabo petit, comprant i venent amb diners imaginaris i somiant amb els plaers que creia que contenien les llaunes.
Quan la situació va començar a estabilitzar-se i la meva mare va decidir que ja les podíem liquidar, assumint raonablement que els zombies polítics no tornarien a sortir del búnker, l'esperava un petit xoc. Unes destres manetes infantils havien arrencat les etiquetes de totes i cada d'elles. Durant una bona temporada, els nostres dinars van ser una sorpresa contínua. Només hagués pogut passar en aquella època, que tan lluny ens sembla ara.