A Irlanda (I)

Quan era adolescent, patia una veritable falera per Irlanda. M’obsessionaven els celtes, em passava els dies escoltant U2, els Pogues, i qualsevol disc amb gaites sobre el que aconseguís posar les mans. Llegia –no sempre entent-ho tot- sobre la història del pais i a autors com Joyce o Beckett. Fins i tot vaig coaccionar a la meva amiga Norma per a que féssim el treball de religió de COU sobre el conflicte a l’Ulster. El capellà que ens donava l’assignatura, acostumat a temes més típics i “tractables” com les drogues o l’avortament, es va quedar de pasta de moniato.

Sempre havia pensat que seria al primer lloc on viatjaria quan fos independent, i un Nadal els meus pares em van arribar a regalar la guia Trotamundos d’Irlanda. Però a finals dels vuitanta, era un viatge car i complicat, i enlloc d’això vaig anar a Alemània amb uns amics de la família. Després vindrien Londres –tantes vegades Londres-, Escòcia, Grècia, Berlín, França, Itàlia, Escandinàvia, Senegal, Jamaica i uns quants llocs dins d’Espanya… Sovint vaig contemplar la possibilitat d’escapar-m’hi, però el moment no acabava d’arribar mai.

En aquesta tesitura, i després d’una temptadora oferta d’Aer Lingus, dijous em trobava en un avió escoltant els Afro Celt Sound System en direcció a Dublin. Només vaig parar la música quan sonava el Danny Boy interpretat pels Pogues i vaig caure en que normalment jo seria la primera en fotre-me’n violentament de qualsevol turista que viatgés a Barcelona escoltant Que viva España.

Però vaig aterrar havent recuperat una mica d’aquella eirefília dels meus 15 anys, i malgrat l’incident de la motxilla (per cert, volem jugar la Champions dels aeroports internacionals i no arribem a la categoria d’aeròdrom de Tercera Regional!) i la manca de roba que m’assetjava, un agradable sol de primavera em va fer sentir de seguida bones vibracions. Com que tot i això el tema de la no bossa m’havia deixat una mica destrempada, em vaig agafar un taxi a l’hostal (Avalon House, realment cèntric, i tot que senzill i plé de motxilaires, agradable). Tot seguit, me’n vaig anar a dinar, perquè ja eren quarts de tres de la tarda. Molt aprop de l’hostal hi havia la Brasserie Sixty6, un bistro modern d’ambient semimediterrani refinat. El menú, que valia quinze euros, incloia un primer, un segon i café.

De primer em vaig demanar l’amanida de la foto d’ahir, amb salmó fumat (el salmó irlandès no té res a envejar a l’escandinau) i de segon pit de pollastre a la brasa amb estofat de pebrots. El latte que em van servir a les postres era de la mida del meu braç. Tot, preparat amb gràcia i un correcte us de la tècnica, en un entorn agradable –ni massa pijo ni massa tirat- amb una decoració molt bonica a base de plats desaparellats, cadires de fusta polida, i moltes, moltes flors.

De fet, i diguem-ho d’entrada, a Dublin no és menja d’una manera particularment barata. Però compensa molt més ficar-te en qualsevol restaurant que comprar-te alguna cosa preparada en un súper, perquè la relació qualitat-preu és molt bona. Jo anava armada per una llista de restaurants baratets que m’havia proporcionat l’encantadora gent del fòrum sobre Irlanda a eGullet, però com que es va quedar a la motxilla, no en vaig poder fer gaire ús. Malgrat això, fins i tot els cops que vaig menjar en pubs que tenien pinta de trampa per a turistes, el nivell va ser de notable alt. La primera nit, en un dels que hi ha pels voltants de Grafton Street, em vaig demanar un entrepà d’entrecot i la cambrera em va preguntar com el volia de fet. Vaig pensar que s’estava tirant el número, perquè era un local plé de guiris com jo, amb música molt alta de fons i en un lloc cèntric... Però no: l'entrepà, d'una mida més que raonable, estava fet amb autèntic pà de soda irlandès, ceba caramelitzada, mostassa i tendríssima carn al punt. Més una descomunal amanida de col americana i mitja pinta de sidra, per uns quinze euros. Aquella nit no vaig voler desbarrar massa, perquè m'havia passat la tarda passejant, comprant-me roba (vés quin remei!) i -ejem, ejem- llibres de cuina, però encara em vaig permetre el gust onanista de beure'm un gotet de vi de Iecla (un Castaño Espinal) en un bar.

Els irlandesos han viscut un veritable miracle econòmic els darrers anys, sobre tot gràcies al turisme i a la indústria farmacèutica. A Irlanda es produeix tota la Viagra que es consumeix en aquest món ("per l'exportació, només", com va comentar orgullosament el guia que ens va oferir aquesta dada. No en tinc comprovació empírica). Això es tradueix en que els restaurants i els bars eren plens continuament, cotxes descapotables recorrien el centre cada nit, i tothom es queixava del preu de l'habitatge. Es nota que no han intentat llogar un pis a Barcelona...

Al dia següent, i encara desprovista de la motxilla, vaig esmorzar a l'hostal. A l'Avalon et donen café, fruita, torrades, suc, melmelada i uns pastissets tradicionals de les Illes Britàniques anomenats scones, a mig camí entre una galeta i una magdalena. Des de casa m'havia comprat el Dublin Pass, un ticket que en teoria et permet l'entrada a un munt d'atraccions, més un títol de transport per a diversos autobusos, turístics o no. Feu-me cas, no pagava la pena. Dublin és una ciutat perfecta per a caminar, on no res és massa lluny, i en realitat el Dublin Pass no et permet l'entrada gratuïta a algun dels llocs més interessants.

Vaig començar pel Trinity College, venerable universitat d'origen protestant on s'havien educat/corromput lluminàries com Samuel Beckett o Oscar Wilde, i que acull el Llibre de Kells, un dels manuscrits medievals més impressionants que s'han conservat. L'ambient al Trinity College és, als patis, similar al d'Oxford o Cambridge, però em vaig passejar per les zones d'estudiants i encara que vaig notar una punyalada d'enyorança pels meus anys d'universitària, l'atmosfera ja no era tan especial.

D'aquí em vaig agafar el bus turístic, que passant pel Dublin georgià (herència de les classes benestants angleses), em va menar més enllà de les catedrals de Sant Patrici i Christ Church -totes dues anglicanes- i pel mig del Dublin medieval, fins a la destileria de Guinness.
No deixa de ser irònic que hagi hagut d'anar a Irlanda per visitar una fàbrica de cervesa, tenint en compte que gairebé cada dia passo per davant de la Damm, però mira... La fàbrica està en un dels barris que han conservat més l'esperit del Dublin de classe treballadora, on la història també es palpa als cartells dels pubs. Per exemple, el de la foto inferior, el Handel, molt a prop d'on el músic barroc va estrenar el seu Mesies.


La fàbrica de Guinnes és un impressionant exemple d'arqueologia industrial encara viu, al que han fet una moderníssima rehabilitació amb un exuberant recorregut que explica tot el procès de fabricació de la cervesa, i que inclou una pinta al final que un beu a un bar panoràmic des de el que es poden contemplar tots els terrats de la ciutat.

Encara que era bastant d'hora, la cervesa m'havia obert la gana. Com que anava carregada amb paperots i souvenirs variats, vaig tornar fins prop de l'hostal, no sense fer una pausa per visitar la catedral de Christ Church i fer una parada tècnica a un Lidl (sí, què passa?) on vaig comprar pa naan, salsa de curry tailandesa i tartaletes de poma Bramley. L'addicció als súpers no em deixa ni quan viatjo.

Prop de l'hostal hi ha Leo Burdock's. Si voleu saber què tenim en comú la Sandra Bullock, el Tom Cruise, el Bruce Springsteen i jo és que tots plegats hem menjat en algun moment en aquest entranyable establiment de fish and chips, fundat el 1913, i que recorda a pelis com Café Irlandès o La furgoneta. D'aquí, em vaig tornar a enfilar al bus turístic, que em va menar fins a l'oest de la ciutat, travessant Phoenix Park. Aquest és un dels parcs urbans més grans del món, més extens que el Central Park de Nova Iork o Hyde Park a Londres. A dins hi ha el zoo de Dublin, del que en va sortir -pregunta de Trivial- el lleó de la Metro.

El bus em va deixar a la vora nord del riu Liffey, que travessa la ciutat. Vaig entrar a The Winding Stair, una encantadora llibreria café que recordava que estava molt recomanda a la llista d'eGullet, però a on per desgràcia no els quedaven taules ni per aquell dia ni per al següent. Cal resaltar que em van agafar el número de telèfon per si hi havia alguna anulació de darrera hora, i que al vespre em van trucar quan jo, per desgràcia, ja havia sopat. Al nord d'aquesta àrea, em vaig passejar per un mercat de menjar a l'aire lliure fins anar a petar a O'Connell Street, la principal artèria de la ciutat.

L'oficina postal d'O'Connell Street va ser la seu de la resistència durant l'alçament catòlic de Setmana Santa de 1916. Les bales encara es poden veure a les seves columnes del pòrtic. O'Connell Street, malgrat les botigues de records farcides de souvenirs de la Guinnes i estampats de trèbols, és un lloc on les essències de Dublin es detecten fàcilment. No em costava gaire imaginar-me els patriotes irlandesos corrent amunt i avall, com escapats de The wind that shakes the barley, ni tampoc els membres d'U2 passejant sota la pluja durant els primers anys vuitanta. Jo em vaig parar en un dels carrers laterals on hi ha l'estàtua de James Joyce que podeu veure més amunt. En un pub, el Madigan's, em vaig prendre el primer Jameson a la salut del creador d'Ulisses, mentre feia una pausa. Ara en faig una altra; la resta de les meves aventures, en la propera entrega.