Un sopar amb màgia ... i una mousse!

Fa un parell de divendres vaig anar a un sopar molt especial. Quan hi ha un sopar de grup on no conec gairebé ningú, sempre m’agafa por que em tancaré en mi mateixa, o que no sabré què dir, o que no m’entendre amb la gent. Però el Fran ja m’havia advertit que tots els comensals eren bones peces, i quant al menjar, que pensava fer coses poc complicades però sorprenents. I les seves profecies, com passa sempre, van acabar sent certes.

Ara no m’estendré a explicar com eren cada un dels dotze assistents, però sí us diré que allò no era precisament el Sant Sopar… tot i que hi havia veritable qualitat humana, de la que et fa reconciliar amb aquesta espècie tan estranya de la que ens ha tocat ser membres.

No, això és un blog de gastronomia, així que per obrir boca, contempleu un plà general de la taula…

Què, envejeta, no?

Doncs mireu amb més atenció les dues amanides:

Aquesta portava fruita (fresca, maduixa i mango; seca, coco i panses) sobre un llit de mesclun.

Era dolça, però una mica de vinagre balsàmic l'atemperava. Fresca i estiuenca.

Aquesta altra duia salmó, anxoves i avellanes sobre enciam.

Estava amanida amb oli i vinagre dels de sempre. Salada i hivernal.

El nostre anfitrió -apart d'un increïble gust estètic- va tenir la bona idea de fer plats que incitessin a la conversa, al haver-se de repartir- i que es complementessin entre ells. Si amplieu la primera foto, veure uns talls de carn deliciosos (dels que vaig repetir àvidament més cops dels que permet la bona educació). Es tracta de garró de cuixot, conegut pels no caçadors de paraules com a codillo de cerdo. El va tallar ben finet i simplement el va ruixar amb una mica d'oli i pebre vermell abans d'escalfar els troços un minutet al microones.

Però un apat així havia de tenir una cloenda a l'alçada. El Xavi, un dels amics del Fran, va preparar unes fantàstiques mousse de xocolata que no només eren un escàndol de bones, sino que eren perfectament aptes per a diabètics. Capes d’etèrea mousse s’alternaven amb cruixents cereals que li donaven un contrast de textures pel qual us cobrarien una pasta gansa a qualsevol restaurant. No n’han quedat fotos. A aquelles alçades del sopar havia començat a còrrer un rom de mel portat de Canàries que ja no ens permetia jugar a ser Cartier-Bresson, però per gentilesa del Xavi, que m’ha enviat avui la recepta, vosaltres també en podreu gaudir. Espero que ho pogueu fer en tan bona companyia com ho vaig fer jo!

Mousse de xocolata del Xavi

500ml de nata
Dues cullerades de margarina
Sucre glas a voluntat (o edulcorant líquid)
2 preses de 150 gr. de xocolata sense sucre.

Fondre la xocolata al bany maria amb la margarina. Començar a muntar la nata amb el sucre glas. Quan estigui gairebé muntada del tot, abocar-hi la xocolata i continuar muntant-ho fins que agafi la textura desitjada.

El Xavi ho va servir dins d’uns graciosos gots de plàstic del Piolín, alternant capes de mousse amb cereals Special K. La recepta original es preparava amb arròs inflat i galeta triturada, però encara que serviu la mousse tota sola quedareu com uns senyors amb aquestes postres.