Pensa en verd

No sabem la sort que tenim de les fruites i verdures d'aquest pais. I ja no parlo només de la qualitat, sino del preu. Exemple: Temps era temps que me'n vaig anar a Berlin a estudiar alemany, un estudi en el que porto ja gairebé vint anys -tot i que intermitenment- i en el que la llengua de Goethe encara em guanya per golejada.
Vet aquí que a l'acadèmia em van trobar un pis per compartir. Vaig tenir la sort que estava en un dels carrers més bonics de Kreuzberg, Hasenheide, i que l'altra inquilina, l'Anja, me'l deixava pràcticament tot per a mi, perquè al final de la meva estada abandonava l'apartament per anar-se'n a viure amb el nòvio. Era un pis molt espaiòs i decorat amb força estil. L'Anja feia de cap de màrketing d'un grup editorial i el pis tenia una àmplia col·lecció de música, una cuina molt ben posada i un balcó i una terraça.
Com que hi havia bona onda amb ella, una nit se'm va acudir de fer un sopar senzillet d'aquí, amb algunes provisions que m'havia endut (dec ser la única persona del món que viatja amb un formatge manxego a la maleta... enteneu-ho, me n'hi anava un mes sencer)i vaig fer l'habitual truita de patates i ¡oh dispendi! pa amb tomàquet. Evidentment, quan vaig comprar aquells tomàquets frígids i de procedència incerta al súper ja veig veure que eren cars, però no hi anava a renunciar. No, la meva sorpresa va ser quan, en començar a sopar explico tota ufanosa com es prepara el pa amb tomàquet. Els alemanys, que han desenvolupat una meravellosa cortesia des de que ja no els agafa per annexionar-se els Sudets o envaïr Polònia, van untar el pà amb tomàquet fent gala de la major delicadesa. Van escoltar serenament les meves explicacions sobre com era un aliment de subsistència i bla, bla, bla, bla...
Tot plegat, que acabo d'endrapar -tendeixo a menjar de pressa- i m'aixeco per tirar les pells de tomàquet a la brossa. De cop i volta ella m'intercepta i em mira horroritzada.
-Que no t'ho has de menjar això?
-No, la pell no es menja.
La seva mirada era un crisol d'estupor, incomprensió i sorpresa.
Després d'uns instants de tens silenci, em va preguntar si se'ls podia quedar ella. I amb ganivet i forquilla la vaig veure tallar les meves pells de tomàquet, de les que no quedava pràcticament res excepte les pelleringues, i les seves. Fins i tot per algú de classe mitjana (mitjana alemanya, és a dir, mitjana-alta d'aquí), un tomàquet encara tenia consideració d'article de luxe.


És clar que jo sempre em queixo que la verdura va cara. Però les opcions que tenim al nostre abast, inclús si es tracta de verdura en llauna o congelada, són molt més accessibles i variades que les de bona part de la resta del món. Jo procuro esforçar-me per menjar les fruites i verdures en temporada, però encara no porto tantes temporades comprant-me el menjar sola com per tenir-les del tot controlades. Per això he buscat un calendari, i el que he trobat és aquest.

Una de les que més em costa consumir fresca és la carxofa, perquè els meus intents de netejar-les correctament solen desembocar en una orgia d'autoodi i en unes quantes pellofes que no tenen res a veure amb el que entenem per aquesta planta. Però és un projecte que tinc pendent i del que sé que al final en reeixeré. Si voleu descobrir-ne una recepta amb molt bona pinta, dintre una secció excepcional (En casa de Lúculo) d'un blog seriosament estimulant (Libro de notas), cliqueu aquí i deixeu-vos seduïr per l'encant del verd.