Entrades
Fa 12 anys que sóc subscriptora en paper de la revista New Yorker. N'he escrit aquí en moltes ocasions: l'adoro. La qualitat del periodisme que fan, tan en forma com en fons, em sembla excel·lent, malgrat als anys seixanta fós el blanc de les burles dels meus estimats Nous Periodistes (i en particular de Tom Wolfe, qui va dedicar-hi una peça anomenada "Mòmies diminutes!"). Però el temps ho posa tot al seu lloc, i malgrat el periodisme de text és molt lluny de viure una edat d'or, el New Yorker, amb 89 anys de vida, encara segueix sent capaç de tombar a qualsevol jovenet que se li posi pel davant.
Anualment, dedica cada any un dels seus números al menjar -en ell va publicar per primera vegada en premsa un aleshores desconegut Anthony Bourdain- i té una secció de crítica que, no us mentiré, jo era la que prenia com model quan n'escrivia al Què Fem. L'arribada del número em proporciona, des de fa més d'una dècada, un motiu d'alegria, perquè sé que amb ell m'arriben moltes hores d'entreteniment, i un de tristesa, perquè sé que mai no em donarà temps a llegir-me'l sencer.
Una de les altres coses per les que ha mostrat una gran preocupació la revista és la de no quedar-se enrera en les noves tecnologies. Ja el 2008 va tot digitalizar el seu arxiu. Primer el va vendre en format DVD, i més tard el va fer accessible als subscriptors. Igualment, van desenvolupar una app de lectura que, a diferencia de la de molts altres mitjans, és senzilla, intuïtiva, i elegant. I per últim, van desenvolupar una web atractiva i amb força continguts extra. És a través d'aquesta que es poden consultar durant aquest estiu i de manera gratuïta els arxius a partir de 2007. He fet una petita tria d'alguns del articles obre menjar que m'han semblat més interessants i representatius, però n'hi ha molts més. Espero que en gaudiu tant com ho fet jo rellegint-los. No és una tria extensa. Si parleu en anglès, feu-vos el favor de submergir-vos en els arxius i trobareu molts tresors amagats.
La vida de una treballadora de fast food en vaga - Sasha Abramsky (20/12/2013) Clàssica peça relativament curta de comentari econòmic, basada en un exemple tangible. Reporterisme senzill i directe.
El país dels set moles - Calvin Trillin (03/12/2012) Trillin és una institució del periodisme gastronòmic al seu país. Les seves cròniques, personals i sovint divertidíssimes, tenen de vegades un punt agredolç. En aquesta, explica les seves aventures a Mexico i la seva relació amb les seves filles.
El cinturó del borscht - Julia Ioffe (16/04/2012) La mena de text que no veureu mai publicat en un mitjà d'aquí, ni que només sigui pel cost que suposa tenir algú seguint un cuiner a l'altra banda de món durant tan de temps i amb tant detall. I més en una revista que es preua del rigor del seu mític departament de fact-checkers, documentalistes dedicats a certificar les asseveracions que apareixen en qualsevol dels textos.
Verdura bona - Jane Kramer (14/06/2014) Kramer és una de les reporteres més veteranes del New Yorker. Aquí empra un recurs freqüent en la revista, el de l'autobiografia, per tal de reflexionar sobre els llibres de cuina dedicats als aficionats a les verdures. Intercala magistralment dades, diàleg i anècdota.
Taula per dos - Back Forty - Ligaya Mishan (17/12/2007) Un bon exemple de la mena de crítiques que fa el New Yorker. Molt d'atenció al detall, amb clars referents a l'entorn del restaurant -no oblidem que, al capdavall, el New Yorker és un mitjà local- escrit sense por a la polèmica, i sí amb, tal com diu el text, molt d'amor pel detall.
