And the winner is...

...la Bruixeta, que ha encertat que me n'anava a Irlanda! En breu em poso en contacte amb tu, i a la resta, us convido a llegir la crònica que pujaré avui o demà. Gràcies a tots per participar.

Actualització (El concurs continua)

Jo he arribat al meu destí. La meva maleta, no; per tant no hi sóc sencera i la cosa segueix en peu.

Odio a AENA.

Tallarines amb espinacs ràpides... i un concurs!

Bé, passada la introspecció de l'altre dia (causada, sens dubte, per un desafortunat còctel de cansament, sentimentalisme i gin tònics), avui em trobo havent-ho de fer tot de pressa. He de deixar la casa neta -me'n vaig uns dies i deixo el pis a una amiga-, anar al curs, plegar la roba estesa, preparar la maleta, i escriure aquí.
Així que m'acabo de menjar un plat de pasta que és recurrent en la meva dieta quan vaig malament de temps. Sembla mentida que en cinc minuts de rellotge (més els pocs segons que triga a bullir l'aigua) un pugui menjar una cosa tan bona, amb ingredients que generalment tinc per casa, i podent-ne calcular les proporcions a ull. És possible que us l'hagués esmentat abans, però com crec que no l'havia postejat, aquí la teniu. Jo no sé què era la meva vida abans de conéixer aquesta recepta, fresqueta però consistent, un veritable salvavides quan es va de bòlit. Extreta de "Healthy cooking for two (or just you)" de Frances Price.

Ingredients (per persona)

100 gr de tallarines, millor si són d'espinacs.
4 gots d'espinacs de bossa (si fa no fa, mitja bossa escassa)
1/3 de got de formatge feta esmicolat (una mica menys d'un terç del paquet típic)
Suc de llimona al gust
1 cullerada d'oli
Anet
1/2 ceba tendra, picadeta

Poseu l'aigua a bullir i tireu-hi la pasta quan bulli. Mentre, barregeu la resta d'ingredients menys els espinacs en un bol (si voleu, hi podeu tirar una mica de pebre). Quan a la pasta li quedi un minut per estar cuita, tireu els espinacs a l'olla i enfonseu-los amb una espàtula. Acabat el temps de cocció, coleu-ho i afegiu-hi la barreja de feta. Es triga més a escriure aquesta recepta que a preparar-la!

I el concurs: Com que demà me'n vaig, i no vull deixar fora els lectors del blog de les meves vacances, prometo sortejar un regalet (enfatitzo "-et")/souvenir gastronòmic entre els que encerteu a quina ciutat viatjo:

Pistes: Monòleg interior. Mengen col. Verd.

Si us plau, recordeu deixar un mail o alguna manera de contactar-vos al comentari (o registreu-vos com a usuari). Agrairia a la família i els amics propers que us abstinguessiu de participar, que aquest blog no és Marbella, ni jo la seva alcaldesa. Enviaré el premi per correu a qui guanyi, o si es d'aprop, li dono en mà...

Teniu de temps fins al meu proper post, que sincerament no sé quan serà. De tota manera, abans de fer-lo postejaré un comentari propi aquí mateix avisant-vos i donant per tancat el concurs. Animeu-vos a fer comentaris o m'obligareu a menjar-me el que compri!

Introspectiva

Quatre i vint un minuts del matí post Saló del Còmic. Bé, tècnicament, post festa del Saló del Còmic.

Ha estat el meu darrer saló com a cap de prensa de l'editorial per a la que treballo, perquè a partir de demà passo a ser directora de drets i editora d'una col·lecció dins de la mateixa empresa. Només, però no és poc. Serà el primer cop en la meva vida laboral adulta en la que no em guanyaré les garrofes escrivint.
Això m'ha fet pensar molt. Seguiu el meu raonament pacientment, perquè aviat tindrà a veure amb la gastronomia, que és el motiu pel que assumeixo que heu arribat aquí.

Crec que escric bé. M'hi he guanyat la vida prou temps com per comprar-me un pis i pagar-me unes quantes experiències. He tingut pics d'audiència i he fet riure a centenars de milers de persones per televisió. I també he escrit merda -amb totes les lletres, merda- intrascendent i vulgar, he fet programes i articles perfectament oblidables (pel contingut, no per la forma, vull pensar) i, fins i tot he buscat testimonis per a reality shows que han embrutit el pais.

Acabo de tornar de la festa del Qué Leer, on hi havia periodistes -com jo era- i escriptors consagrats de llibres amb lletra, als quals els interessava més el meu escot que el meu cap. Als seus ulls, em dedico al còmic, a la comèdia lleugera. I un cop a l'any els diaris ens dediquen un especial, i als del gremi ja ens sembla que som majors d'edat, que som un art de plé dret, Cultura amb C majúscula.

Igual passa amb el menjar que he consumit aquests dies. El bar d'una fira o un restaurant de barri potser no són l'equivalent culinari d'una columna d'opinió, d'una novela introspectiva o d'un assaig sobre García Lorca, perquè en principi no és aquesta la seva funció. I igual que hi ha còmics meravellosos, certament hi ha molta porqueria publicada, sovint sobrevalorada i pretenciosa. Malgrat això, Watchmen em sembla tan bó com Rayuela, i jo em considero afortunada per haver-los llegit tots dos. Ara bé, Rayuela s'estudia a les escoles, i Watchmen, no.

El mateix passa amb la restauració senzilla. És a dir, es perdona o es valora més un restaurant imaginatiu, avanguardista però dolent en el fons, que un de clàssic que valgui el que costa i on et serveixin amb honradesa. Una mala novela encara mereix més pàgines als diaris que un còmic excelent. Però això no vol dir que haguem de ser menys rigorosos, o de culpar-ne a la premsa.

Exemples: Primer dia del Saló. Bar de la fira. Amanida americana, teòricament amb surimi, arròs i d'altres coses. En realitat, una sopa de salsa rosa mig gelada.

Ahir: Braseria de mig pèl. Sostre industrial i quadres de botiga de souvenirs canyí. Comensal sola (la millor recepta per veure què sent realment un restaurant pels seus clients). 34.50 € per a) pà (0.95 €), b) bacallà amb romesco (massa salat i el romesco industrial), c) costelles de xai (el millor del dinar), d) poma al forn (escalfada desigualment al microones) i e) tallat. Tot plegat, més una mitja ampolla de Viña Sol.
Els cambrers em tutegen (per cert, que ens coneixem d'alguna cosa? que potser els tutejo jo?), a mi no em comuniquen els plats del dia, molt més atractius que els que vaig triar. I vaja, en general cara de fàstic i lentitut. No els va agradar que no deixès propina, però servidora té la mateixa teoria que l'Steve Buscemi a Reservoir dogs. Sobre tot en un pais on gràcies a Déu existeix el salarí mínim.

El que vull dir amb tot aquest pròleg farragòs és que si menjo en un lloc barat o de batalla vull que la qualitat vagi d'acord amb el preu. No cobrar massa no és excusa per fer-ho malament. De la mateixa manera, recordo un sopar de periodistes - molts d'ells, a més, novelistes- on un bon nombre dels assistents van posar a parir "El codi Da Vinci". I un d'ells, tal vegada el de més talent i més seriòs de tots, va tenir el coratge de dir que potser no era alta literatura, però que la missió d'entretenir al públic la feia divinament. I això no és tan fàcil. Que consti en acta, em vaig pulir "El codi Da Vinci" en una tarda, és trampòs a més no poder, està farcit de llocs comuns, els personatges són clicks de famòbil i la trama es veu venir a distància. Però aquella tarda només pensava a llegir-lo i no me'n podia desenganxar. A mi em pot agradar esporàdicament menjar al Bulli (és un dir, en el supòsit que tinguès pasta per permetre'm-ho), però vull que la mongeta i patata de cada dia siguin bones. Baixa gastronomia, sí, però ben feta.

Estic introspectiva i pensant en la meva ja ex carrera com a periodista i guionista. Des de que vaig començar m'ha semblat una estafa encoberta veure'm guanyar-me la vida escrivint, ni que fós quelcom tan utilitari com notes de premsa. Per a mi, representa una mena de picaresca, com encantar serps, un joc a l'abast de tot aquell qui sigui prou enginyòs o espavilat per amagar la bola sota un dels tres gots. No serveixo per a les "mates" o les ciències, per a les coses tangibles i de debó, per un ofici amb el que fabricar coses que es puguin tocar amb les mans, per curar a ningú. Fins el canvi de funcions, pensava que no sabia fer res més, i de fet encara està per demostrar que així és. En resum, que he viscut de la meva xerrameca.

Però quan escrivia articles de moda superficials, quan feia el Confesiones -si, amics, el Confesiones, aquell engendre que va començar a enterbolir la petita pantalla nacional i les seqüeles del qual duren fins avui en dia- procurava fer-ho tan bé com podia, ser més fashion i cool que qualsevol altre o treure més sang i fetge que el programa de la cadena alternativa o que el guionista del costat. Per això, si demano un frankfurt a un bar, no busco un concepte arriscat o innovador. No em calen ni el foie ni la cuina molecular. El vull reconfortant, greixoset i saborós com recordo els de la meva infantesa, que no m'enganyi ni em trenqui l'encant estant només mig cuit o amb un pà dolent. I pitjor encara si a sobre me'l venen amb pretensions o ínfules al darrera.

Un altre exemple. Com deia, aquest article està escrit sota la influència de la generosa barra lliure de la festa de la revista Qué Leer, celebrada com cada any el 22 d'abril a l'Hotel Ritz. Com cada vegada, hi havia els mateixos canapés de mozarella i tomàquet i un pernil cuit que tallaven cambrers vestits amb un uniforme de pingüí. El mateix que els darrers deu anys, no en recordaria res si no fos per la borgesiana insistència amb que es repeteix invariablement. Per mí, l'atractiu de la festa és retrobar vells amics i fer safareig, però si la pagués jo n'exigiria més. Una festa plena d'editors, escriptors i periodistes i un menjar de sobirana peresa intelectual. Potser és que també en sobrevaloro els assistents.

Aquest blog es diu Baixa gastronomia. Si llegiu qualsevol (i realment vull dir qualsevol!) dels altres que hi ha en català, de seguit detectareu que els seus autors en saben més que jo de cuina i de cuinar. Però encara que algú em digui que els blogs, com el còmic, com qualsevol mitjà de difusió limitada, possiblement gratuïta, i d'entreteniment és menor, durant aquests darrers quatre dies he descobert el contrari. Cuino, escric, tan sols perquè m'agrada fer-ho. En cap dels dos casos -en el primer, perquè visc sola o en el segon perquè no en trec diners- no hi tinc res a guanyar ni res a perdre. I no he de tenir pudor en dir-ho en veu alta, ho faig bé, m'atraviria a dir que millor que molts. I si escrivint tot això que us comentava d'aquests anys, o ara en aquest mateix blog us he alegrat -o emprenyat, o entretingut o fet pensar- cinc minutets de la vostra vida, ja he pogut canviar una mica el món i no passar per aquest planeta de buit.

Gràcies per escoltar-me.

Abans de la tempesta

Deixeu-me fer de Pepe Isbert a Bienvenido Mr. Marshall i dir-vos que, com a blocaire vostre que sóc, us dec una recepta de rissotto de carxofes i aquesta recepta de rissotto de carxofes que us dec, us la pagaré.

Però ara vull relaxar-me i escriure una mica, purament pel gust de fer-ho. Demà comença el Saló del Còmic i he tingut una jornada atrotinada, que he començat a quarts de set del matí anant al gimnàs a fer una mica l'Eric Moussambani, i ha continuat amb la impresora en color de la que n'havien de sortir cinquanta dossiers de premsa (d'onze pàgines cada un) triant el dia d'avui per anar-se'n al cel de les impresores. I em temo que això quedarà en no res en comparació dels quatre propers dies.

De tota manera, aquest any m'havia jurat a mi mateixa que no sortiria més tard de la feina de la meva hora habitual. I ho he complert. Començava el curs de arqueogastronomia que us vaig comentar del Museu Torre Balldovina de Santa Coloma. Com que només són quatre sessions, perdre-se'n ni tan sols una em sembla un percentatge massa gran.

A l'aula érem vora una vintena de persones, divuit d'elles dones (deixo per a un sociòleg esbrinar perquè en els cursos de centres cívics i museus aquesta sol ser la ratio habitual). A l'entrada ens han donat un davantal i una carpeta amb documentació. Abans de començar, el director del museu s'ha adreçat a nosaltres amb una demanda ben poc habitual. Ens ha comminat a que aprenguessim bé les receptes del curs, perquè el cap de setmana del 12 i 13 de maig fan una festa ibera al poblat de Puig Castellar, i els agradaria molt que els alumnes del curs poguessim fer demostracions de cuina antiga. A mi, després del atac de riure nerviós, la idea m'ha començat a estimular la meva vena exhibicionista. Sempre havia pensat que si mai havia de fer el ridícul en públic a Santa Coloma de Gramenet, com a mínim seria com a estrella de la festa de Radio Tele Taxi, amb el Justo Molinero presentant-me. Tot Can Zam és un clam!
Però una festa ibera tampoc no sona gens malament. Ja ho veurem, no ho descarto...

El curs el porten la Juana María Huélamo i el Josep Maria Solias, membres de KuanUm, un col·lectiu especialitzat en la recuperació de la gastronomia històrica. Primer, ens han fet una introducció teòrica, tot i que el Power Point estava emperrat en anar al seu propi ritme. Ens han explicat com l'arqueologia pot determinar què menjaven en l'antigor, quines malalties relacionades amb el menjar es donaven en el passat o quines fruites, verdures o carns es menjaven en diferents èpoques. S'ha de dir que pel poc temps que ha durat l'explicació, hem après moltíssim coses interessants. Ni tan sols s'han deixat de banda els aspectes antropològics i socials de l'acte de menjar. Un récord.

Però siguem sincers. Tothom estava esperant a provar alguna recepta que ens permetés viatjar en el temps. I no n'hem provat una, sino dues. La primera és una salsa, per dir-ne d'alguna manera, basada -si no em falla la memòria- en les restes d'un viàtic trobat en una tomba ibera. Senzillísima: Es torren llavors de rosella -les podeu comprar als herbolaris ben assortits- en una paella, i quan desprenen ja un aroma com de crispetes, es barregen amb un raig de mel, que no ha d'arribar a caramelitzar. L'hem tastada sobre mató, però ens han dit que un preparat molt semblant es feia servir en plats de lliró a l'època dels romans, i que en la cuina sefardita han quedat molts usos de les llavors de rosella. La meva experiència personal em diu que els alemanys són molt fans d'aquestes llavors, i a les fleques d'allà sempre hi ha panets coronats amb elles.

Amb l'altra recepta jo m'esperava la il·luminació. O com a mínim, una experiència trascendent. Era una versió del Kykeon, el beuratge que els acòlits de Démeter bevien abans d'entrar al santuari d'Eleusis a l'antiga Grècia. Estava fet d'ordi bullit amb menta i es creu que provocava visions perquè hi havia un fong que té els mateixos principis que l'LSD.
Tenia gust de Primperan.

Quan he sortit del curs, estava d'un humor magnífic. Llàstima que tan bon punt he tornat a conectar el mòbil ja tenia un missatge urgent d'una periodista demanant-me el telèfon d'una de les nostres autores per entrevistar-la demà...

No vull acabar aquest post sense tres petits apunts més, un de negatiu i dos de positius. En el capítol de les males notícies, al migdia he dinat uns tortellini d'albergínia i mató que tenien molt bona pinta. Em pregunto si ha una recepta universal de farcit de la pasta semifresca o és que tinc el sentit del gust atrofiat, però tinc la sensació que amb aquest tipus de pasta -no recordo si eren Giovanni Rana o Buitoni, però tant és- ens prenen el número. No importa si són de tòfona com de tomàquets secs, que em a mi no m'acaben de fer el pes casi mai. Espero les vostres opinions al respecte.

En les notes positives, una notícia. Per primer cop en la seva història, el Premi Pulitzer (cosa així com el Nobel del periodisme) ha recaigut en un periodista gastronòmic, al crític de restaurants del LA Weekly Jonathan Gold. Mira, encara tinc esperances de guanyar-lo algun dia, jajajajajajajaja...

L'altra és una combinació que he descobert aquesta nit en el sopar. Em vaig comprar uns talls de lacón ben gruixudets i no sabia ben bé que fer-ne. I l'altre dia, en un atac de rauxa, m'havia comprat un pot de puré de castanyes per marranejar a l'hora de les postres. Avui les meves neurones han establert una conexió entre tots dos productes (tant les castanyes com el lacón són gallecs fins al moll de l'os) i se m'ha acudit untar un dels talls amb una fina capa de puré com si fós maionesa i escalfar-lo uns segons al microones. En primer terme, es nota el cop de dolçor i suavitat de les castanyes que contrasta de seguida amb la textura ferma i el gust salat del lacón. Quan hagi de fer canapés, seran així. Molt, molt impactant.

I per avui ja n'hi ha prou. Demà m'espera un dia llarg, inclosa una excursió llampec a l'aeroport per anar a buscar a una autora que vé de Sudàfrica. Ja sabeu, si me quieres escribir, ya sabes mi paradero, en el Palau de la Metalúrgia stand nº 47, primera línea de fuego.

Cynaromaquia

O el que és el mateix, la batalla de les carxofes. Que jo vaig viure ahir.


Comencem pel principi, que m'explico menys que un polític parlant d'economia. Ja us vaig comentar fa poc que sóc un desastre netejant les carxofes. Dissabte, vaig anar a casa de la meva mare, i xerrant, xerrant, li vaig comentar aquesta incapacitat meva. La meva santa progenitora comenta sovint que quan jo era un tap de bassa i, pel que fos, ella no tenia temps de llegir-me un conte, jo somicava frustrada "jo no sé llegiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiir!" en un to agut i desconsolat que conseguia simultàniament posar dels nervis i fer riure a tota la família. Doncs bé, devia estar emprant un to semblant, que Déu, el Destí o qui sigui que mou els fils entre bastidors em va sentir, i va apareixer-se prenent la forma de la meva germana (hola, Margarida!).

Resulta que la Calpena senior venia d'una de les seves llargues passejades i prop de Plaça de Sants havia trobat una verduleria on tenien una súperoferta de carxofes. I en portava per tothom.

En un tres i no res ma mare em va menar a la cuina i em va fer un tutorial sobre com netejar-les. Que si un s'ha de posar guants perquè no se li taquin els dits, que si cal treure els pèls que tenen prop del cor, que si s'han de posar en remull amb llimona i farina per a que no s'ennegreixin. No semblava tan difícil.

I ahir, vaig decidir enfrontar-m'hi. Després de enfundar-me -no sense certa dificultat- uns gruixuts guants de plàstic que la meva mare m'havia donat i que sortien d'una caixa de tint de cabell marca porque yo lo valgo, vaig procedir al desballestament de dues carxofes. Però tot allò que tan simple era a la llar paterna, de cop i volta s'havia tornat un vuit mil de l'alpinisme culinari. Els guants em proporcionavan una mobilitat reduïdissima, el concepte "tallar on les fulles deixen de ser dures" era imprecís a morir, i el ganivet relliscava. A més, jo havia passat per alt un detall important: la meva mare porta 51 anys tallant carxofes, des de que es va casar. En les seves mans, era impossible que no semblés fàcil.

Al final, diríem que me'n vaig sortir, però no ens enganyem: va ser només un KO tècnic i no sé si hagués resistit un tercer assalt contra les maleïdes.

Així doncs, arribats a aquest punt, he de confessar una cosa. Quan acabi les altres dues carxofes que tinc a la nevera, penso tirar per sempre més de les congelades o de les de la llauna. Apa, ja ho he dit... Seré lapidada per això? Se m'expulsarà de la secreta germandat de blocaires gastronòmics? M'escalivaran en una foguera per heretge com si fos un calçot en temporada? Cauré de l'Olimp dels valors culinaris i em veuré obligada a vagarejar com ànima en pena per inferns de Fast Food que ni Dante hagués imaginat? Continuaré fent preguntes idiotes i pedants?

M'és igual. Jo no estic feta per les carxofes, tot i que elles sí estan fetes per mi. Puc viure amb aquest amor no correspost, i si algun cop em dol la culpa, o el record de la nostra relació em rossega, en treuré una bossa del congelador i em prepararé un risotto de carxofes sense cap esforç, semblant al que vaig fer ahir, i que demà us explicaré.

Estan bojos, aquests badalonins

Bojos pel seu passat romà, quan Badalona era Baetulo i enlloc d'equip de bàsquet tenien legions. Per això aquesta setmana munten, com ja és tradició, una festa que porta el nom de Magna Celebratio, i en la que es faran moltres activitats interessants, algunes d'elles dedicades a la gastronomia, com cursos de cuina romana o jornades gastronòmiques en alguns restaurants de la vila.
Ara bé, he estat remenant i rebuscant per internet i he trobat escassa informació. A la web oficial, del Museu de Badalona, no en diu res de l'edició d'aquest any, però hi ha informació de la de l'any passat. He trobat un parell de que en parlen, aquesta i aquesta, en la que hi ha apareix alguna dada més. A la del Ajuntament de Badalona tampoc no en diu res, al menys en el moment d'escriure això. Us deixo el telèfon del Museu de Badalona, per si voleu investigar-ho (i de pas felicitar-los pel seu nul talent per a la publicitat): 93 384 17 50
Jo he rebut una convocatòria de la gent d'Slow Food per a participar en un dinar romà diumenge 28, però em temo que me'l perdré. I de moment, hasta aquí puedo leer...