Així que anem de cara a barraca: Primera parada, el Call. Allà vam passejar tranquil·lament, amb parada al Colmado Moriscot, que no deixa fer fotos a dins -¿qué van a hacer, detenerme por fotografiar?, que diria la Stone- un establiment d'aquells que a mi m'encanten, com tret d'un decorat de La Saga dels Rius, amb inacabables prestatges curulls d'espècies misterioses, una caixa registradora venerable i dos dependents marginalment més joves. Tot, net, immaculat i amb tanta variació, que crec que si m'hi hagués quedat a badar el matí sencer, no hagués pensat ni un moment en el fòrum. Una mica més amunt al mateix carrer, i ja després d'haver-li pegat l'obligatori viatge a la tarja de crèdit, carregats amb les primeres bosses ens vam endinsar al Call.
Segona parada.
D'aquí, al Fòrum. Desprès de les acreditacions, les trobades, i els tràmits variats, a fer el pagès una estona. Conclusions:
1- Els gelats estan de moda. M'atreveixo a fer d'Aramis Fuster i profetitzo que els propers dotze mesos veurem aparèixer tota mena de gustos en les cartes dels restaurants de gamma mitjana, sigui com postres, o com guarnició. I, com sol passar, la febre arribarà poc després a les botigues. Es podrien fer molts anàlisis d'aquest ascens del gelat gastronòmic. Crec que en general, els darrers anys hem assistit a una "adultització" (valgui el palabro) de les postres. Els gelats proporcionen als restauradors una base molt adequada per allò que tant els posa de la puresa dels sabors. I, malgrat la seva fragilitat, no tenen perquè tenir un cost molt elevat (com més flonjo i suau és un gelat, més aire porta, paradoxalment). Jo en vaig tastar, que recordi, de parmesà, de gamba de Palamòs, de foie, d'oli d'oliva, a més d'uns quants de sabors més convencionals.
3- I no marxem de l'ecologia: Aquí tothom s'ha conscienciat de que transgènic = caca, i que tot el que porti l'etiqueta d'artesanal mola. He de dir que aquesta identificació no sempre és correcta, si bé la major part dels productors van estar encantats d'explicar-nos tot allò que ens podia semblar interessant sobre els menjars que venien (uns inclús tenien un pobre gall viu engabiat a l'estand, que de tant bramava per la fira amb tota la convicció del món). Sigui el sant que sigui, crec que ens hem de felicitar que els cultius sostenibles, i la cantarella "local-orgànic-just" ja no només estiguin en boca de hippies de sandàlia i patxuli.
4- Xefs. Els que volguessiu. Sé que el que diré ara es pot qualificar de torracollons, i més a la llum del que sempre repeteixo sobre que la alta i la baixa gastronomia han d'acostar-se, però tot i que me n'alegro de que els nostres grans cuiners tinguin tanta capacitat de comunicació, tot i que és un motiu de celebració que s'aproximin al públic casolà... no deixo de pensar que al final els valorem més per la seva vessant de showmen que per la que realment importa, la culinària. Sento una certa simpatia pels artistes anònims i un xic maleïts, i encara que agraeixo que els caps de cartell siguin capaços d'explicar conceptes complicats a una tanoca com jo, em fa por que estem perdent de vista grans talents simplement perquè els manca pirotècnia, m'amoina que com a societat tot ho convertim en espectacle, que deia Debord.
5- Fira. Aquí la Calpena es passa prou hores l'any arrastrant la s
6- Gent. Quelcom que vaig trobar molt interessant del Fòrum de Girona és la seva voluntat de fer conviure públic especialitzat i general, a diferència de convocatòries com el Madrid Fusión, dedicat als professionals, o el Barcelona Degusta, encarat al consumidor. Crec que no vaig enganxar cap expositor amb la badada clàssica en les fires de no tenir productes a la venda, o de no saber com orientar a possibles clients minoristes sobre com aconseguir-ne a fora. Uns expositors amb més fortuna que altres (les llibreries gastronòmiques, al meu entendre, dels que menys), tothom tenia voluntat d'agradar, encara que no hi hagués negoci de per mig. A tall d'exemple, un expositor de cuines ultrasofisticades -hi havia la particular de l'Arzak- es va entretenir a explicar-nos-en tots els ets i uts, tot i que clarament cap dels presents feia cara de poder-se'n permetre una.
Malgrat això, l'assistència de públic massiu -l'organització parla de 30.000 assistents- també té el seu costat fosc. Es van donar escenes de veritable vergonya aliena quan el populatxo s'atansava com a hienes sobre qualsevol canapè que els passés pel davant del camp de visió.
7- I els blocaires? Doncs què voleu que us digui: un plaer. Més enllà de tota aquella gent amb qui ja havíem coincidit, i a qui en alguns casos ja considero més amics que col·legues, el fòrum va ser una ocasió perfecta per conèixer millor (o conèixer per primer cop) a alguns bloggers que seguia de feia temps, com el Gourmet de Provincias, el Manuel Allué, la Soledad Felloza o la petita Dària, i molts d'altres que no esmentaré per no oblidar-me ningú. El punt de trobada central van ser les activitats de dissabte a la tarda, amb un taller de fotografia -que em vaig saltar, perquè sóc una causa perduda-, una interessantíssima xerrada del Manuel Gago (qui entre moltes altres dades interessants, em va descobrir que Silver Surfer no és només el nom d'un personatge de còmic), i un col·loqui amb la intervenció estrella de dos cracks, el Joan Gòmez Pallarés de Devinis i el Roberto González (a.k.a El Pingüe/Pingue), amb els qui vam estar debatent sobre el que deia aquella cançó de Siniestro Total de "quiénes somos, de dónde venimos, a dónde vamos". La conversa es va perllongar durant el sopar, correcte, en una tasca del Call -malgrat que un dia d'aquests he d'escriure sobre l'increïble misteri de les taules de formatge menguants, més escadusseres cada cop- i es va allargar fins ben entrada la matinada amb la cata d'un número innecessari i ridícul de gin tònics.
8- Futur. N'hi ha. Per motius que no fan al cas, viatjava a Girona amb poca fe en les persones i les idees, m'havia passat una setmana de malaise a molts nivells. Però si amb tot el que us he explicat no us ha quedat clar que el cap de setmana em va pujar la moral, encara hi ha un últim detall que us vull comentar. A la trobada de blocaires vam conèixer dos nanos molt joves, autors del bloc Apunts de Cuina i estudiants d'hosteleria. Em van semblar educats, pencaires, lúcids i ilusionats. Una esperança contra el cinisme.