Embat (vint anys sí són res)

Encara no fa vint anys que tinc vint anys, oblidem el tòpic. Però sí que fa gairebé vint anys que vaig acabar l'institut. En el meu cas, el Pare Manyanet, i durant molt de temps he evitat pensar-hi. No tinc bons records de BUP i COU. Reunia en la meva persona les tres qualitats de ser grandota, empollona i repelent (si hagués sabut callar, la vida m'hagués resultat molt més fàcil), la combinació perfecta per fer-te un lloc en el més perifèric ostracisme. Per això, quan vaig descobrir que una antiga companya d'escola tenia un blog de cuina, la meva primera reacció va ser d'aprensió. La Marta -l'autora del cada cop més sofisticat Pa de Nous- i jo ens coneixíem del Manyanet,  però ens coneixíem de debó? Jo diria que no. Així que després de coincidir en uns quants gastrosaraus, dissabte a la nit vam quedar per solventar-ho.

Vam triar l'Embat, un restaurant del que me n'havien arribat bones referències i que ens venia de gust provar. És un local petitó situat a un semisoterrani del carrer Mallorca, amb una decoració que recorda una mica el menjador de la padrina, un punt afrancesada.

Vam triar el menú degustació curt, que comprèn tres mitges porcions i unes postres, per 32 €. Per a regar-ho, un Gessamí de Gramona, Sauvignon Blanc i Muscat, tot flors i violes i romaní, i que ja ho sé que em direu que potser no és la més imaginativa de les apostes, però passa la mar de bé, tu.

Galetes de formatge i comí. Definitivament, copiables. No sé si jo les hagués servit calentes, però em van agradar.

Segon aperitiu: Quallada de col-i-flor amb caviar d'anguila. Se'm va fer curta.

Per a mi, aquest va ser el plat estrella de la nit. Era una vieira envoltada per una deliciosa crema d'anguila fumada, en la que suraven suavíssims daus de cansalada, amb els que contrastava l'acidesa d'un toc de llimona i poma. Una combinació de gustos explosiva.

Això era un caneló d'ànec amb salsa de tòfona. Amb aquests ingredients, havia de ser bo. I molt, que ho era.

Jo vaig triar un segon carnívor, el pit d'ànec jove amb blat, panses i crudités. El pit era boníssim, però el blat que feia niu sota els talls de carn era excepcional.

De segon, la Marta va tirar pel bacallà, amb cansalada de coll i puré de xirivia. Potser és el plat que més freda em va deixar de la nit.

Les postres em van agradar particularment. Avui he descobert que els cuiners de l'Embat es van formar a l'Espai Sucre, i potser per això van encertar tant i tant amb aquest gelat d'albercoc, iogur i pebre negre (o això crec que portava). Una presentació divertida, que recordava a un ou farrat, i una combinació de gustos subtil i complexa.

Acabat el sopar, vam anar de copes a l'Stinger (Còrsega, 338), un clàssic dels gintònics. Vam estar allà xerrant fins que ens van fer fora perquè tancaven, i, al menys per a mi, va ser una conversa molt especial. De vegades, a diferència del que passava a la bíblia, és justament no tirar la vista enrera el que ens pot fer tornar estàtues de sal. El passat no ens defineix, però sí que explica per què som com som. I en les hores que vam estar xerrant -hores en les que, curiosament, va sortir poc anecdotari escolar i sí molta, molta vida: històries, cuina, alegries, fracassos... - vaig entendre millor qui era jo quan tenia setze anys, i qui sóc ara que en tinc trenta-set. I el que és més important, vaig tenir l'ocasió de conèixer molt millor a la Marta, algú amb qui en una època vaig compartir aules, i amb qui a partir d'ara espero compartir també amistat.