Sospito que el llibre del que us parlaré avui pertany a la darrera categoria. N'haureu llegit en altres blogs -hi ha una bona ressenya al de l'amic Manuel Allué, que no he volgut revisar fins ara i amb la que coincideixo en trets generals- o haureu vist el seu autor, el Comte de Sert (Francisco, per a la família i els amics), parlant-ne als mitjans. Jo el vaig veure al programa de llibres del Canal 33 i em vaig comprar el llibre per Sant Jordi. Fins que no he tingut vacances no l'he pogut llegir.
Francisco de Sert (no acabo d'entendre el mecanisme que fa que dins d'una mateixa família hi hagi persones amb el "de" i altres sense ell en el cognom) pertany a una espècie molt catalana, la de cert tipus d'aristòcrates, cultes, castellanoparlants, esquerrosos, cosmopolites i monàrquics. De Sert és també un incorregible golafre -"Soy, he sido y seré gordo de espíritu", afirma en un punt- i el factòtum darrera els restaurants Neichel i Lúculo. Des de la perspectiva privilegiada que proporcionen una memòria enciclopèdica i una butxaca que intuïm gens menyspreable, Sert articula el seu llibre en dues parts. La primera, dedicada a la història d'allò que ell designa com "la taula culta" -més una història social de la restauració fins a la posguerra- i la segona, en la que aquesta mateixa història se'ns explica matitzada per la seva pròpia biografia, arribant fins a l'actualitat.
Es tracta d'un llibre entretingut, plé d'anècdotes, i que resulta particularment lleuger i divertit quan recrea les taules de la França de la belle epoque, quan ens explica l'ascendent de les mères lioneses, o quan defineix Franco a través del gris menú que s'oferí al Pardo durant la celebració del 18 de juliol de 1963 (dos plats a l'atzar: "Ensalada de legumbres con mayonesa" i "Jamon de York y Serrano". Es veu que el dictador també sabia matar d'avorriment.). Dos moments àlgids són el neixement de la Nouvelle Cuisine i de l'ascensió dels cuiners espanyols, dels que de Sert pot parlar pràcticament en primera persona.
Però aquest és també un llibre plé de mancances i redundàncies, que algú a Alianza sembla haver publicat sense tan sols molestar-se a llegir-lo. Només així poden explicar-se les quantioses faltes d'ortografia i tipografia -jo, sense ser una correctora massa atenta, en vaig detectar en quatre (4!) idiomes diferents- així com bastants altres aspectes descuidats. En un moment donat, es parla molt vetlladament d'un cuiner que es va suïcidar davant la por de perdre la tercera estrella Michelin. Més endevant se'ns anomena amb tota claredat al malograt Bernard Loiseau, rememorant un encontre d'aquest amb de Sert. Per què aquesta indecisió en el tó, que es produeix en unes quantes ocasions? Era massa complicat rellegir el llibre amb un boli vermell a la ma i un paquet de post-its per marcar les correccions? Tan aviat se'ns repeteix que Curnonsky va ser el més destacat gastrònom francès del segle XX -una dada que a la quinzena repetició fins i tot el lector més tanoca segur que ja no necessita que li recordin- com desfilen davant de nosaltres plats i més plats del cànon escoffierià, que l'autor dóna per sabuts sense més explicació. Per no esmentar l'amalgama de menús reproduïts literalment en francès, elecció que pot ser molt fidel a les pràctiques tradicionals de la restauració o al suposat afrancesament que segons de Sert predomina entre nosaltres, els catalans, però que no aporta res ni literària ni didàcticament. Com tampoc no ho fan les llargues, llarguíssimes (i a la meva húmil manera de veure, peregrines) disquisicions polítiques de l'autor o l'abundant name dropping al que se'ns sotmet. Menda lerenda també és fan a morir de Marcel Proust, però citar el seu nom més de quatre cops per pagina no fa olor de cultura, sinó d'esnobisme. Per oblidar són també la nefasta enquadernació -el meu exemplar s'ha trencat quan encara l'estava llegint- i la poc afortunada portada, que talla un quadre de Toulouse Lautrec per la meitat.
Un llibre és tant allò que l'autor diu com allò que deixa al tinter. Sigui assaig, poesia, periodisme o ficció, escriure és seleccionar allò que més ens interessa de la realitat, oferir un model del nostre món als lectors. Un editor és la última línia de defensa de l'escriptor, el porter davant el penalty, les proverbials portes de Roma davant les que fan pícnic els bàrbars, la partera que fa nèixer el nen, el pràctic que ens fa portar el vaixell a bon port o... bé, si tantes comparacions no són suficients, googlegeu els mots "Barral" o "Castellet" i m'entendreu. Perquè de Sert té moltes coses i molt interessants a explicar, però li ha mancat qui l'ajudés a fer-ho bé. Una llàstima.