Enveja

El meu germà Fernando m'envia aquesta foto des de Menorca:

I té els sants pebrots d'afegir:

Se embarca el que suscribe con sus colegas Vito y Miguel... Ponen rumbo a Cala Ratjada y a una marcacion que no diremos nunca. A unos 70 m de "fondaria" se pesca al amigo de la afoto junto con otros cuatro (ése fue el más pequeño)

Se le abre la pancha y limpia de visceras -aggs- se la lleva de paseo hasta la casa de otro colega.

Se prepara un buen fuego de brasas y se envuelve al querido "déntol" en papel de plata y asina sin más preambulos se le deposita en las brasas...
20 minutos por lado y tres cervezas mas tarde se abre el paquete y se le saca la piel y la espina.

Aceite y una pizca de sal y a comer...

De ayuda, unos mejillones al vapor, alcachofas al horno (del payés de la tanca próxima), ensalada de " lletuga" Y DE POSTRE PASTEL CASERO... lo demás ya es historia.

Publicitat

Qui ho diu que la publicitat que busca remoure consciències ha de ser avorrida i seriosa? Si encara us creieu aquesta trola, desenganyeu-vos amb les dues campanyes que han fet Greenpeace (per a denunciar l'us de transgènics) i la Fundació Max Havelaar (per promoure el comerç just).

Ruíz Zafón i el magret d'ànec

Com mig país, a mi també m'ha caigut a les mans darrerament "El juego del ángel", la segona part/preqüela de la hipervenuda i hiperhypejada "La sombra del viento". No pretenc fer-ne una crítica literària a l'ús, perquè segur que aquests dies en llegireu moltes de signades per persones més qualificades i profundes que jo. Com em va passar amb l'altra novel·la, m'està enganxant malgrat que hi ha molts aspectes que me'n desagraden, el menor dels quals no és que hi ha una sèrie d'errades de documentació i de repeticions en girs i vocabulari (si en les cent pàgines que em queden per acabar-lo al protagonista alguna cosa li torna a provocar nàusea, poso a Vázquez Montalbán per testimoni que li enviaré a Ruíz Zafón una caixa de Biodramina).

Però malgrat ser un llibre-trampa, folletinesc i a voltes poc subtil, em passa com amb "La sombra", que el retrat d'una Barcelona gòtica i sinistra, literària i proletària, una Rosa de Foc i cendres, em té desperta a les nits passant pàgines. És el vell síndrome de las patates Matutano, de les que l'slogan preguntava "¿A qué no puedes comer sólo una?". No, intel·lectualment em deixaria famolenca alimentar-me només d'aquest títol, però em veig abocada a pulir-me'n tota la bossa d'una sentada. Probablement, d'aquí uns dies ja no en recordi res de la trama, com se m'ha esborrat gairebé del tot la del seu antecessor, però una impressió que em quedarà és que Ruíz Zafón no s'ha volgut estalviar el punt gastronòmic del seu joc seràfic.

Escampades per la novel·la trobem com referències o escenari els establiments de la època, La Maison Dorée (que estava a plaça Catalunya), els Quatre Gats, la Fonda Espanya... De vegades amb certa llicència literària. És el cas del Bar Almirall, que segons el testimoni de la meva mare, nascuda just a l'edifici del davant, era una vaqueria als anys trenta. De vegades, en canvi, a la manera de poc dissimulat homenatge: valgui el cas del paper escassament secundari de Casa Gispert, aquí encara uns ultramarins de tota la vida.

I la gastronomia no és només un teló de fons. Cada dos per tres cau un o altre es refà d'un mal tràngol amb un brou, demana formatge mantxego en un bar, posa una cafetera a fer-se [nota al marge, algú em pot aclarir quin tipus de cafetera es feia servir als anys trenta? Sospito que no les d'èmbol italianes que avui tots tenim a casa, però com que no n'estic segura, no sé si determinada escena del llibre em va semblar incongruent perquè sóc una tiqusimiquis o perquè de fet ho era]. I en un moment donat, fins i tot i hi ha qui prepara una recepta força seductora, ànec amb peres i xocolata, extreta d'un pressumpte receptari anomenat "101 recetas de cocina francesa". No és que la descripció que se'n fa sigui molt sumptuosa, perquè en aquell moment la trama no convida a donar-la, però de seguida que ho vaig llegir a mi em va cridar l'atenció, amb una combinació certament prometedora. Així que un cop de Google (cercar: poire, canard, chocolat) i voilà, habemus recepta. Us la presento traduïda, amb la promesa de tastar-la aviadet... tan bon punt em consegueixi desenganxar del llibre i torni a tenir temps!

Magret d'ànec amb peres i xocolata

Ingredients

Dos magrets d'ànec (uns 800 gr)
25 gr de xocolata per a postres

2 culleradetes de bovril o mitja pastilla de brou de vedella

1 llauna de 425 grams de peres en almíbar

2 cullerades de vinagre de gerds

1 cullerada d'oli

2 cullerades d'aigua

Sal i pebre

Fer uns talls en quadricula sobre la pell dels magrets. Treieu-li el cor a les peres, reserveu-ne l'almíbar i talleu-les a daus. Passeu el magret per la paella amb l'oli calent, volta i volta. Retireu-lo del foc, salpebreu-lo i guardeu-lo en calent (al forn o tapat amb paper de plata). Afegiu a la paella el vinagre, la xocolata, el bovril, els daus de pera, l'aigua i una mica de l'almíbar, segons us sembli. Espereu a que la xocolata es fongui i serviu la salsa amb el magret tallat a dernes.

Qui mana en el maridatge?

Ja coneixeu la rutina. Aneu a un restaurant, demaneu, i el sumiller fa un pacte entre la vostra butxaca i els plats que heu demanat per trobar-vos un vi o una beguda que us agradi. Aquest és el procediment que s'ha seguit a totes les fondes, cases de menjar i restaurants amb un mínim interés per l'enologia que existeixen des de que el món és mon.

Però vet'ho aquí que a un noiet anomenat Enrico Bernardo (i dic noiet perquè només té 31 anys, i ja el 2004 va guanyar el campionat del món de sumillers) se li ha acudit girar la truita, i ha obert un nou restaurant a París, anomenat Il Vino, on tú demanes una copa de vi i en funció de la teva tria et serveixen un plat o un altre. Les crítiques de moment els han estat força favorables, i diuen que és el lloc perfecte on iniciar-se en la cata i el maridatge. A mi la idea se'm fa força seductora, tot i que m'imagino que abstemis i paladars covards no compartiran el meu entusiasme. Hi ha un menú de degustació a cegues amb cinc vins i cinc maridatges al preu de 100 euros, però també es pot demanar got a got o ampolla a ampolla. Per si de cas viatgeu a París, aquestes són les dades: Il Vino d'Enrico Bernardo, 13 Boulevard de la Tour Maubourg, Paris 75007. Telèfon: +33-1-44117200

Feliç Sant Jordi!

Avui m'he agafat el dia de festa, a compte de les vacances. Ahir me'n vaig adonar que potser feia quinze anys que no baixava a les Rambles per Sant Jordi, i em va entrar un atac de tristor i de vertigen davant la velocitat amb la que comencen a passar els anys. Així que ahir me'n vaig anar bastant d'hora de la festa anual del Qué Leer -inviable assistir-hi només per la part gastronòmica, en franca caiguda lliure- i avui m'he dedicat el dia a mi, a llegir, a caminar, a gaudir de les olors, els sons i els colors del dia...

No he baixat fins a la Rambla fins ben bé al migdia. Detesto les gernacions i sé que per a molts dels que voltaven amb mi avui és l'únic moment en el que compraran llibres, no parlem de ja de llegir-los. Però la diada de Sant Jordi, viscuda a peu de carrer, em fa esborrar tot cinisme sobre la indústria editorial, i em reafirma que la cultura és font d'alegria. Per què no abolim d'una punyetera vegada el coi d'onze de Septembre, una data on no ha passat mai res de bo, i enlloc de commemorar derrotes celebrem per ni que sigui per un cop el plaer de ser en aquest món?

Jo he complert amb el meu deure cap als companys de professió i m'he agenciat l'"Obesos y famélicos" que us deia dies enrera, el dietari del 73 de Josep Maria Castellet i, aprofitant el descompte del 10% que només es pot aplicar avui sobre el preu del llibre, el totxo del Harold McGee sobre la ciència de la cuina, més algun altre títol per regalar. M'he prohibit afegir nous receptaris a la nòmina, però ha estat un plaer saltar de parada en parada mirat novetats, sense pressa ni fred (ha fet un magnífic dia de primavera). He acabat l'excursió a la Boqueria, com no podria ser d'una altra manera, tot i que sense comprar pa de Sant Jordi, que ja anava prou carregada!

Per fer-vos el meu petit regal particular, a manca de roses virtuals, dues propostes:

Una, aquest festival de llibres comestibles que es celebra des de fa vuit anys a Montreal, que cel·lebra també activitats per tot el món. A veure si algun dels nostres restauradors s'anima a prendre-hi part de cara a l'any vinent...

L'altra, un plat que ni fet a mida. És tradicional, català, de festa, i requereix que la carn es talli com un llibre. I deliciós! La recepta, com el seu nom indica, és la de la meva tieta, que la broda.

Llom amb ametlles de la Tieta Maria

Ingredients

Un llom de porc, millor ibèric, tallat com un llibre. Cal calcular 4 o 5 talls per cap.
Dos o tres cebes ben maques.
Dos grans d'all
De mig a 3/4 de litre de llet sencera
125 grams d'ametlles torrades
Sal i pebre blanc
Oli
Opcionalment: conyac i xampinyons
Cordill

Obrir el llom, tallat com un llibre o una pinta i salpebrar cada "pàgina". Picar les ametlles torrades (o comprar-les ja picades, diu la neboda iconoclasta!) i omplir-ne el llom amb una culleradeta per tall. Un cop farcit, lligar el llom amb cordill, traça i paciència per a que no es desmunti.
Posar oli en una paella i daurar el llom. Flamejar-lo, si es vol, amb una copeta de conyac. Picar la ceba ben fina i afegir-la a la cassola. Deixar-la coure fins que perdi l'"orgull". Picar l'all i afegir-lo. Tirar prou llet a la cassola com per a que el llom quedi tapat. Anar girant el llom per a que es faci per tot arreu, fins que la salsa quedi ben espesseta. Si es vol, es pot passar pel minipímer. Si se li vol afegir els xampinyons, cal coure'ls apart.

Coses de mares

La meva mare és una dona força assenyada i tranquil·la. No li agrada sortir gaire, i gaudeix mirant els documentals de bitxos de La 2, llegint el diari i fent-ne els encreuats. Però quan acaba aquesta darrera activitat, se li ha de treure el boli de la ma a la màxima vel·locitat o li passa com als grèmlins alimentats més tard de mitja nit, que se li gira el cap. Aleshores es dedica a pintar bigotis, orelles de dimoni, ulleres, i a convertir en tires còmiques les fotos dels polítics.
Ahir, que va venir a casa meva per comprovar que la gata i jo tinguéssim menjar, em va deixar el diari, obsequiant-me així amb una "perla" gastronòmica sobre el viatge de la Carme Chacón a Afganistan, que riu-te'n tu de la promoció de les silicones de l'Arzak:


Militar 1: Jo també en vull!

Militar 2: Se dice cocreta!

Militar 3: Quién pillara una cloqueta!

Peu: La mama de la Chacón li va donar una carmanyola amb dinar pel viatge.

En fi. Quan al matí estava pensant en preparar un mail sobre la seva gesta tot invocant a Freud, veig que la mare d'un dels de Glotonia també té un ramalaço hoolligan. Beneïdes progenitores!

Sal i pebre

(c) David McCarthy

Foto d'un cristall de sal i d'un gra de pebre que ha estat premiada en un concurs de fotografia científica de la BBC.