Ja coneixeu les maquinetes que hi ha als parcs d'atraccions i en alguns bars, en les que tires una moneda, un ganxo baixa, i si tens sort o habilitat, pesques un nino. Els meus nebots són uns cracks, i van aconseguir que de petits, a Port Aventura, els miressin amb mala cara de la quantitat d'animals de joguina que se'n van endur. M'agradaria veure si són igual d'habilidosos amb la màquina que s'acaben d'inventar a Estats Units, i que per un parell de dòlars, t'ofereix la possibilitat de caçar una llagosta viva. Tal i com comentaven a la pàgina on ho he llegit, ja sabem que les llagostes acabaran a l'olla. Cal humiliar-les també? Qui sap, potser si s'ho prenen amb tanta filosofia com els marcianets de Toy Story...
dissabte, 10 de maig del 2008
divendres, 9 de maig del 2008
Orgia
Em va el porno.
Acceptem-ho. Hi estic enganxada.
Tinc milers de pàgines marcades i visito cada dia un munt de blogs, tot per les fotografies.
Pels plats que mai no faré, però que voldria provar.
Per les receptes que algun dia, en una cuina somiada, i amb un auditori de comensals entregats i voraços, voldria exhibir. Me'ls marco, me'ls remiro, i m'imagino servint les delícies que veig a les fotografies a la meva taula. No he llepat mai la pantalla, però n'he estat a prop.
I mai no en tinc prou, d'aquestes fantasies. Cada dia hi ha un nou ingredient, una nova revista de cuina al quiosc, un nou programa a la tele que em tempta. No hi ha prou vida ni tinc prou gana per arribar a provar-ho tot (Potser si tingués quatre o cinc fills i em dediqués a cebar-los com una bruixa de conte...? Quant de temps trigarien els serveis socials a venir a espatllar-me la diversió?). Em toca, doncs, conformar-me a somiar i desitjar. De vegades, aconsegueixo apartar-me d'aquesta orgia visual i arribo a fer realitat el que m'indueixen a fer imaginar les fotos, que no sempre fan justícia a allò que prometen. Avui he decidit atrevir-me amb dues receptes que havia marcat recentment -quan més temps passa, més improbable és que les provi- i, tot i que les fotos que n'he tirat jo no són particularment estimulants, us he de dir que els resultats sí ho són. Les dues receptes triguen més a explicar-se que a fer-se, i les dues us proporcionaran força plaer tant a la cuina com a la taula (a altres llocs, ja us apanyareu).
Una altra confessió, arribats a aquest punt. Normalment, quan us poso receptes de blogs estrangers, procuro ser bastant fidel a l'original, i peso qualsevol ingredient substituït per garantir-vos que el resultat que tindreu serà similar al que tinc jo. No és així en aquests dos casos, perquè he aprofitat el que corria per casa. Així que fieu-vos-en, però d'aquella manera. Si llegiu la llengua de Xécspir, us recomana que punxeu als links de cada recepta, per fer-vos una idea millor de com he canviat les proporcions. He marcat en vermell les substitucions, i he deixat en negre ingredients i mètodes originals.
Aquesta és una recepta de la Rachael Ray, una presentadora tan popular com insuportable de la Food Network que ha fet fortuna amb programes on promet que et pots fer el sopar en mitja hora. Tot i que els cuiners de debó en demanen l'extradició a Guantánamo -el seu somriure de joker i el seu hiperentusiasme casi que ho justifiquen-, quan vaig veure aquests carabassons farcits a la web de la seva revista vaig deixar de fer-m'hi l'estreta. Són ràpids, senzills, atipen i poden ser un plat principal vegetarià perfecte. A més, m'encanten les receptes que acaben fent-se del tot al forn, perquè això vol dir que em donarà temps de fregar els estris de cuina abans de sopar!
Barquetes de carabassó de la mama Elsa
Ingredients (per a 6) (per a 2)
6 carabassons mitjanets (dos)
3 cullerades d'oli
5 gran d'all (dos)
Un parell de polsims de pebre vermell picant
1 ceba mitjana (petita), picada finament
1 llauna de mig kilo de tomàquet trossejat, de la que en reservareu apart el suc (tres tomàquets ben madurs, picadets + una cullerada de salsa de tomàquet + 2 d'aigua)
1 raig de vi
2 cullerades de mantega (una)
10 fulles d'alfàbrega fresca (un polsim d'herbes provençals seques)
3/4 de tassa de pa ratllat (uns quaranta grams... el que quedava a la bossa!)
Julivert
1/2 tassa de parmesà ratllat (a ull... possiblement, vàries vegades aquesta ínfima quantitat)
Sal i pebre
Preescalfeu el forn a 200º. Renteu i talleu els carabassons longitudinalment -que bé que parlo!- i buideu-ne l'interior amb una cullera. Reserveu-lo. Poseu-los en una safata de forn, ruixeu-los amb unes gotes d'oli, i cap a dins. Trinxeu-ne l'interior, i barrejeu-lo amb la ceba trinxada i un dels grans d'all, sense el nervi i aixafat. Tireu dues cullerades d'oli a la paella, i a foc alegre, coeu aquesta farça durant cinc minuts, remenant sovint, fins que el carabassó faci cara d'estar caramelitzat. Afegiu el pebre vermell i els tomàquets, i deixeu que la barreja s'escalfi uns instants. Salpebreu. Tireu-hi el vinatxo -Don Simón fan uns minitetrabricks que per cuinar van molt bé i eviten haver d'estrenar ampolles que, un cop obertes, poden conduïr a un pelotasso de mitja tarda del tot absurd- i deixeu que s'evapori. Afegiu-hi el suc del tomàquet (o la salsa i l'aigua) i abaixeu el foc, fins que s'evapori. En una altra paella, poseu l'oli que us queda i la mantega, i escalfeu-los. Salteu ràpidament la resta del all picadet. Aboqueu-hi la farina de galeta, i torreu-la un parell de minuts. Tireu-hi julivert a dojo, més pebre, i el formatge, i barregeu-ho amb el que hi ha a l'altra paella i l'alfàbrega trinxada. Treieu els carabassons del forn, farciu-los, i torneu-los a entrar cinc minutets més. I ja està.
L'altra recepta arriba de la Martha Stewart, un engendre més de la tele ianqui que és una marca en sí mateixa. Pels pobres americans, el nom d'aquesta pava s'ha convertit en la perfecta taquigrafia per assenyalar a la mestressa de casa primmirada i perfeccionista, que fa galetes perfectes, decora la casa i no perd mai el somriure ni la compostura, al estil de la Bree van de Kamp de "Mujeres desesperadas". Llàstima que la Stewart es va passar una temporadeta a la cangrí per haver fet servir informació privilegiada per enriquir-se a la bossa. El somni americà ja les té, aquestes incidències.
El cas és que em quedaven uns quants filets de pit de pollastre a la nevera, i un cul de bossa d'espinacs congelats, i la combinació em semblava una bonica escapatòria al combo habitual d'espinac + panses + pinyons. No us poso les quantitats que he fet servir jo, perquè encara us enganyaria més del que ho faig habitualment: no en tinc ni idea.
Si mireu la recepta original, veureu que hi ha la suggerència de servir el pollastre amb orzo, una pasta amb forma d'arròs, que jo he ignorat.
Pollastre amb espinacs i brie
Ingredients (per a 4)
700 grams de filet de pit de pollastre
1 paquet d'espinacs congelats (300 grams?), descongelat i ben escorregut
120 grams de formatge brie, tallat a dernes (emmental)
Sal i pebre
Mostassa de Dijon
Escalfeu el gratinador, i poseu la safata del forn bastant amunt. Folreu una safata amb paper de plata o de forn. Poseu-hi els filets, unteu-los amb una mica de mostassa, una miqueta d'espinacs (apreteu-los un cop més just abans per a que acabin de deixar anar l'aigua), i un tallet de formatge. Enrotlleu-los començant pel costat petit, i amb la costura cap avall. Salpebreu-los i deixeu que els rotllets es gratinin fins que la part de dalt sigui daurada (segons la recepta original, uns vuit o deu minuts, els meus han trigat un xic més). No té més misteri.
Acceptem-ho. Hi estic enganxada.
Tinc milers de pàgines marcades i visito cada dia un munt de blogs, tot per les fotografies.
Pels plats que mai no faré, però que voldria provar.
Per les receptes que algun dia, en una cuina somiada, i amb un auditori de comensals entregats i voraços, voldria exhibir. Me'ls marco, me'ls remiro, i m'imagino servint les delícies que veig a les fotografies a la meva taula. No he llepat mai la pantalla, però n'he estat a prop.
I mai no en tinc prou, d'aquestes fantasies. Cada dia hi ha un nou ingredient, una nova revista de cuina al quiosc, un nou programa a la tele que em tempta. No hi ha prou vida ni tinc prou gana per arribar a provar-ho tot (Potser si tingués quatre o cinc fills i em dediqués a cebar-los com una bruixa de conte...? Quant de temps trigarien els serveis socials a venir a espatllar-me la diversió?). Em toca, doncs, conformar-me a somiar i desitjar. De vegades, aconsegueixo apartar-me d'aquesta orgia visual i arribo a fer realitat el que m'indueixen a fer imaginar les fotos, que no sempre fan justícia a allò que prometen. Avui he decidit atrevir-me amb dues receptes que havia marcat recentment -quan més temps passa, més improbable és que les provi- i, tot i que les fotos que n'he tirat jo no són particularment estimulants, us he de dir que els resultats sí ho són. Les dues receptes triguen més a explicar-se que a fer-se, i les dues us proporcionaran força plaer tant a la cuina com a la taula (a altres llocs, ja us apanyareu).
Una altra confessió, arribats a aquest punt. Normalment, quan us poso receptes de blogs estrangers, procuro ser bastant fidel a l'original, i peso qualsevol ingredient substituït per garantir-vos que el resultat que tindreu serà similar al que tinc jo. No és així en aquests dos casos, perquè he aprofitat el que corria per casa. Així que fieu-vos-en, però d'aquella manera. Si llegiu la llengua de Xécspir, us recomana que punxeu als links de cada recepta, per fer-vos una idea millor de com he canviat les proporcions. He marcat en vermell les substitucions, i he deixat en negre ingredients i mètodes originals.
Barquetes de carabassó de la mama Elsa
Ingredients (per a 6) (per a 2)
6 carabassons mitjanets (dos)
3 cullerades d'oli
5 gran d'all (dos)
Un parell de polsims de pebre vermell picant
1 ceba mitjana (petita), picada finament
1 llauna de mig kilo de tomàquet trossejat, de la que en reservareu apart el suc (tres tomàquets ben madurs, picadets + una cullerada de salsa de tomàquet + 2 d'aigua)
1 raig de vi
2 cullerades de mantega (una)
10 fulles d'alfàbrega fresca (un polsim d'herbes provençals seques)
3/4 de tassa de pa ratllat (uns quaranta grams... el que quedava a la bossa!)
Julivert
1/2 tassa de parmesà ratllat (a ull... possiblement, vàries vegades aquesta ínfima quantitat)
Sal i pebre
Preescalfeu el forn a 200º. Renteu i talleu els carabassons longitudinalment -que bé que parlo!- i buideu-ne l'interior amb una cullera. Reserveu-lo. Poseu-los en una safata de forn, ruixeu-los amb unes gotes d'oli, i cap a dins. Trinxeu-ne l'interior, i barrejeu-lo amb la ceba trinxada i un dels grans d'all, sense el nervi i aixafat. Tireu dues cullerades d'oli a la paella, i a foc alegre, coeu aquesta farça durant cinc minuts, remenant sovint, fins que el carabassó faci cara d'estar caramelitzat. Afegiu el pebre vermell i els tomàquets, i deixeu que la barreja s'escalfi uns instants. Salpebreu. Tireu-hi el vinatxo -Don Simón fan uns minitetrabricks que per cuinar van molt bé i eviten haver d'estrenar ampolles que, un cop obertes, poden conduïr a un pelotasso de mitja tarda del tot absurd- i deixeu que s'evapori. Afegiu-hi el suc del tomàquet (o la salsa i l'aigua) i abaixeu el foc, fins que s'evapori. En una altra paella, poseu l'oli que us queda i la mantega, i escalfeu-los. Salteu ràpidament la resta del all picadet. Aboqueu-hi la farina de galeta, i torreu-la un parell de minuts. Tireu-hi julivert a dojo, més pebre, i el formatge, i barregeu-ho amb el que hi ha a l'altra paella i l'alfàbrega trinxada. Treieu els carabassons del forn, farciu-los, i torneu-los a entrar cinc minutets més. I ja està.
El cas és que em quedaven uns quants filets de pit de pollastre a la nevera, i un cul de bossa d'espinacs congelats, i la combinació em semblava una bonica escapatòria al combo habitual d'espinac + panses + pinyons. No us poso les quantitats que he fet servir jo, perquè encara us enganyaria més del que ho faig habitualment: no en tinc ni idea.
Si mireu la recepta original, veureu que hi ha la suggerència de servir el pollastre amb orzo, una pasta amb forma d'arròs, que jo he ignorat.
Pollastre amb espinacs i brie
Ingredients (per a 4)
700 grams de filet de pit de pollastre
1 paquet d'espinacs congelats (300 grams?), descongelat i ben escorregut
120 grams de formatge brie, tallat a dernes (emmental)
Sal i pebre
Mostassa de Dijon
Escalfeu el gratinador, i poseu la safata del forn bastant amunt. Folreu una safata amb paper de plata o de forn. Poseu-hi els filets, unteu-los amb una mica de mostassa, una miqueta d'espinacs (apreteu-los un cop més just abans per a que acabin de deixar anar l'aigua), i un tallet de formatge. Enrotlleu-los començant pel costat petit, i amb la costura cap avall. Salpebreu-los i deixeu que els rotllets es gratinin fins que la part de dalt sigui daurada (segons la recepta original, uns vuit o deu minuts, els meus han trigat un xic més). No té més misteri.
dijous, 8 de maig del 2008
Carlo Petrini, a Biocultura
dimecres, 7 de maig del 2008
Frozen
Sé que s'ha de ser un tipus de friki molt friki per donar-se d'alta a les llistes de correu dels súpers i les cadenes d'alimentació. Jo sóc d'aquestes.
Ahir vaig rebre el butlletí de la Sirena, i no m'estalviaré l'acudit fàcil, em vaig quedar gelada. Tornen a fer cursos de cuina! Feia cent i la mare que no els proposaven... Jo hi vaig anar amb la meva proge (de progenitora) anys enrera, una temporada que ens va entrar la falera d'aprendre, i tot i que no recordo les receptes que ens van ensenyar, sí que em van quedar unes quantes nocions força útils sobre com manipular els congelats. Si algú li interessa, els cursos tindran lloc la segona quinzena de maig i la primera de juny. Us hi podeu apuntar a través de la web de l'empresa o trucant al telèfon 900 21 06 21.
dimarts, 6 de maig del 2008
Una recepta i dos videoclips
Tot això ve a tall d'aquest darrer pont i del que he fet dins i fora de la cuina, i de les lliçons apreses, que són una de sola i que neixen de la música pop, subsecció britpop (amén). Estan basades en dues grans veritats (redoble de tambors per al moment de la il·luminació): a) cal fugir de les persones i de les preparacions que et fan perdre el temps per a no res, i b) cal revisitar els vells amics i els vells plats, i reconciliar-te amb el passat.
Divendres al vespre vaig anar a l'aniversari del meu amic Félix i vaig aportar al pica pica un pastís. Una simple tarta de fruita en la que emprava un dels primers recursos que vaig fer servir mai a una cuina -una base prefabricada-, que va ser ràpid i senzill de fer, i que triomfar moltíssim. Havia estat barallant altres possibilitats, vaig mirar receptes com una boja, i no semblava acabar de decidir-me.
Molta energia perduda, quan la resposta era a l'abast de la ma: una de les bases que ens havien donat en la darrera classe de la Mireia Carbó. Una mica com el que m'havia passat els darrers temps amb dues persones, que m'han marejat de mala manera, confonent-me i avorrint-me per motius que gairebé prefereixo ni saber. M'havia deixat enlluernar, però de vegades cal mirar les coses antigues amb ulls nous per trobar que tot és molt més simple i agradable. Amb la gent, igual que amb el menjar, he retrobat aquest pont dos altres amics que feia temps que no veia, i que me n'he adonat que no sabia que trobava a faltar.
Parlar amb ells m'ha fet mirar enrera sense ira, com deia la cançó dels Oasis enlloc de centrar-me en el Don't let him waste your time, del Jarvis Cocker (cantant de Pulp) que em provoquen els altres dos. Ja ho va dir Pessoa, en el món no hi ha altra metafísica que la xocolata, que vol dir que ni a la cuina ni a fora cal lluitar batalles perdudes, i que les grans veritats caben en la lletra d'una cançó de quatre minuts o en un recepta simple. Aquesta, la de la Mireia Carbó per a aquest pastís o la dels dos videoclips que us poso a sota.
Pastís de maduixes naturals amb vainilla
Ingredients
Una base de pastís
1/2 litre de llet
4 rovells d'ou
30 gr de farina de blat de moro
1 beina de vainilla
1 safata de maduixes
Xocolata de postres
Barregeu una mica de llet amb la farina i els ous, i remeneu-ho. Obriu la beina de vainilla i rasqueu-ne les llavors sobre la resta de la llet, que fareu bullir amb les restes de la beina i el sucre. Quan arrenqui el bull, aparteu-ho del foc, deixeu-ho refredar uns instants, i incorporeu-ho als ous (NO ELS OUS A LA LLET!). Coleu-ho i torneu-ho a tirar a l'olla, només fins que arrenqui el bull. Deixeu-ho refredar, i un cop sigui fred feu servir la crema per guarnir la base del pastís. Renteu i talleu les maduixes a dernes. Foneu la xocolata a foc baix i amb un cornet o una màniga, feu una retícula sobre la fruita. La Carbó ens va advertir que si ho feiem tot bé algú ens preguntaria amb incredulitat si no era un pastís comprat. Carbó, t'he de dir que la vas encertar!
Pausa per a la publi
No acabo ni a pedrades el post del cap de setmana, que tampoc no hauria de ser tan llarg (però la feina no em deixa). Això sí, he trobat un moment per instal·lar-me l'Adsense del Google, que són els anuncis que hauríeu de veure aquí al costat, i que en els meus deliris de grandesa figura que m'han de treure algun dia d'aquesta vida de pobresa i activitats poc legals amb la que financio el pinso de la gata i les excursions al Mercadona.
Ara Google ja els deixa posar en les planes en català, així que per què no aprofitar-ho? Perdoneu-me la intromissió, però no us he enganyat mai: sóc una venuda. Una cosa, només. Us agraïria si em deixeu algun comentari dient-me si es veuen els anuncis, perquè no estic segura d'haver-ho fet bé. No us demano que hi cliqueu -això és decisió de cada un, i jo no hi entro ni surto- sinó que m'aviseu si queden molt estranys o us fan nosa.
Ara Google ja els deixa posar en les planes en català, així que per què no aprofitar-ho? Perdoneu-me la intromissió, però no us he enganyat mai: sóc una venuda. Una cosa, només. Us agraïria si em deixeu algun comentari dient-me si es veuen els anuncis, perquè no estic segura d'haver-ho fet bé. No us demano que hi cliqueu -això és decisió de cada un, i jo no hi entro ni surto- sinó que m'aviseu si queden molt estranys o us fan nosa.
dilluns, 5 de maig del 2008
El gran salt endevant
Mentre aquest vespre acabo el meu post sobre el pont, us deixo que us llegiu l'interessant article del corresponsal de La Vanguàrdia a Beijing aparegut avui, on es desmunten uns quants mites sobre la manera d'alimentar-se a l'altre costat de la gran muralla. Esfereïdor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)