Carmen Broto, als toros |
Una rossa espatarrant fa el vermut al bar Alaska del Passeig
de Sant Joan. Crida l’atenció per la seva planta –és alta, en una Espanya de
posguerra on la desnutrició i la pobresa no donen per a gaires alegries
genètiques- i vesteix cridanerament, amb pells i joies. Es diu Carmen Broto i
no sap que aviat morirà. Però Juan Marsé la farà inmortal per sempre a “Si te
dicen que caí”. El seu assassinat, que ha passat a la crònica de successos de la
ciutat, és el famòs crim del carrer Legalitat, la dàlia negra de la posguerra
espanyola, i encara avui en dia, objecte de diferents teories, llibres i
películes.
Carmen Broto feia de prostituta de luxe, de “mantinguda” i
en la Barcelona dels anys quaranta, encara esclava de les “cartillas de
racionamiento”, que durarien fins 1952, aquella condició probablement li
garantia una dieta força diferent de la del comú de la població, resignada a pa
negre, llegum cuallat de pedres, moniatos, farinetes, bacallà i xocolata de
garrofes. I quan la família del poble o l’estraperlo en donaven ocasió, s’hi
afegien uns ous o una mica més d’oli, arròs o carn, o potser alguna
patata.
Ara que a qualsevol supermercat de barri trobem mangos
brasilenys, kiwis neozelandesos i vins xilens, hem de recordar que una de les
moltes conseqüències nefastes de la guerra civil va ser el règim d’autarquia en
que es movia el país. A la pràctica, això volia dir que tret de les remeses de
blat, carn i mongetes que arribaven d’Argentina –i que donarien el nom a les
mongetes perones, i, per via de la visita al 1947 d’Evita, la dona del
dictador, a un barri de la ciutat- la tria era escassa. Tot i això, fa uns deu
anys, Manuel Vázquez Montalbán recordava una entrevista que havien fet a un
jove Néstor Luján, en el que se’l preguntava pel menjar d’aquells anys. El
recordat Luján defensava que la mancança –que també s’extenia al combustible
per a les cuines i fins i tot als estris de cocció- havia esperonat la
imaginació i la saviesa culinària de les famílies, i posava com a exemple de
plat sòlid però desaparegut el fetge amb ceba d’aquells anys. Montalbán
discrepa d’ell –a “La cuina catalana” escriu que “cal acceptar, sense fer
escarafalls, que la pèrdua de la imaginació de la burgesia catalana com a
conseqüència de la guerra civil i els seus resultats s’ha manifestat en el
terreny de la seva deseducació gastronòmica.”
Però, tornant a Carmen Broto, com devien ser els àpats amb
que la obsequiaven els seus clients, pesos pesants de la burgesia i la
indústria, i per tant, allunyats dels rigors del bàndol perdedor? Sabem que la
Broto va fer el darrer sopar de la seva vida al Parellada, restaurant que de
fet, només coincideix en el nom amb la ilustre saga de restauradors i amb
l’establiment del carrer Argenteria. Explica Francisco de Sert al seu llibre
“El goloso” que el restaurant destacava sobre tot per la seva barra animada i
la seva terrassa. El Parellada estava situat a Diagonal –aleshores, Avinguda
del Generalísmo i símbol de l’entrada de l’exèrcit nacional a la ciutat- amb
Passeig de Gràcia, i ens podem imaginar a la Broto abillada amb el seu abric
d’astracà, bevent-hi un dry martini. L’acompanya l’empresari Juan Martínez
Penas, propietari del teatre Tívoli, qui la feia servir per tapar la seva
homosexualitat, i una altra dona, la cantant i actriu Sylvia de Bettini. Seuen
a la terrassa, separada de la mirada indiscreta del populatxo per un tancat de
plantes. Després d’una copa o dues fan cap a l’interior, on potser demanaran un rissotto dels
que donaven fama al local, o un altre dels arrossos de la carta, no massa
llarga, però servida per un nombrós i eficient cos de cambrers. Es tracta d’un
local de prestigi, como ho testimonia el fet que quan l’ambaixador alemany de
l’Alemània nazi visita Barcelona al 1941 se li ofereix un dinar a
l’establiment.
Aquella nit, la Broto va sopar al Parellada, però bé podia
haver-ho fet en algun dels altres restaurants de fama –tot i que potser no de
particular qualitat, en termes actuals- pels que es passejava aquella societat
benestant, acomplexada i hipòcrita. Podia, per exemple, haver estat convidada a
la Rosaleda o al Budapest –locals que Sert afirma que eren els preferits dels
nous rics- o haver-se entaulat al Finisterre, el més distingit de tots, tot ell
velluts, damascs i vaixella de la bona, on hagués pogut menjar un suprema de
llenguado al Cinzano, una llagosta a la Cardinale o uns canelons Rossini, amb
tòfona i foie. I de postres, unes crépes suzette preparades al costat de la
taula per un maitre sol·lícit i decimonònic, que sens dubte no hagués mogut ni
una pestanya en detectar l’entusiasme mal dissimulat i un pèl xabacà de la noia
en veure el dolç incendi de Cointreau i mantega. I sempre hi havia l’opció
d’anar als grans establiments que sobrevivien des de finals del segle XIX.
La vetllada de la Broto va continuar amb una visita al
cinema i, segons algunes fonts, amb unes copes a La Parrilla del Hotel Ritz.
Val la pena que ens aturem un moment en aquest establiment. Construït al 1919,
simbolitzava la vocació de Barcelona per tenir un gran hotel de categoria
internacional. La guerra civil, i al seu torn, la mundial, havien fet que el
negoci es ressentís. La gent no estava per gaire celebracions, i les
restriccions en els subministres es feien notar. La sort va voler que l’any
1942 hi arribés un refugiat jueu, francès d’origen rus, anomenat Bernard Hilda.
Duia una carta de recomanació pel gerent de l’hotel, que devia ser molt
convincent, en tant que aquest el va posar a càrrec de l’orquestra que
s’encarregaria de transformar una de les sales del pis inferior en un club de
ball. Hilda, es diu, va encapçalar una xarxa d’espies al servei de la França
Lliure que proporcionava informació sobre tot el que feien els agents de l’Eix
a la ciutat durant la Segona Guerra Mundial. Manuel Trallero i Josep Guixà, al
seu llibre “La invención de Carmen Broto”, sostenen que es tracta només d’un
mite. Fos com fos, com eren els locals, i, sobre tot, quines copes es bevien a
la nit dels anys quaranta?
No podia faltar una orquestra que posés l’animació. Els
clubs –ja se’n deien així!- de més renom eren els que estaven situats entorn a
l’Avinguda Diagonal. Molts d’ells doblaven i eren també restaurant, i tenien
formacions “residents”, amb un cantant a l’estil dels crooners americans, que
feien moure’s a la concurrència, tot i que interpretaven èxits que sovint no
eren seus. En aquells temps, triomfaven els ritmes de tall tropical, els
boleros i, en menor mesura que abans de la guerra, el jazz i el swing. I algunes
cançons humorístiques, que retrataven ni que fós freudianament les mancances
del moment, com “La vaca lechera”. Naturalment, això era només per als que es
podien permetre certs luxes. A la resta, els restava escoltar de lluny a les
orquestres que tocaven sota el cel obert, o, si podien, anar als envelats que
de tant en tant sorgien a la ciutat.
I en els clubs per acompanyar els balls, possiblement es
begués sobre tot licor nacional – brandi, xampany francès i escumosos, que
encara no se’n deien cava-, amargs francesos i italians –vermuts, pastissos,
etc...- i “combinados”, que era el nom amb el que es va espanyolitzar el terme
“cocktail”. El que es veia molt
poc sovint era el whisky –un luxe a l’abast de poquíssims- o el vodka –que si a
Estats Units no arriba al mercat fins als seixanta, aquí encara trigarà més en
fer-ho. I això, malgrat que Barcelona té una llarga tradició coctelera...
Madrid, l’eterna rival de Barcelona, ha reivindicat
històricament el seu caràcter pioner pel que fa a còctels i combinats, i ho ha
fet a través de la figura del barman Pedro Chicote. No és per a menys, donada
la longevitat del seu negoci i el seu paper de divulgador d’aquest art que
s’origina als Estats Units a principis del segle XIX. Però Barcelona és una
ciutat de solídissima tradició coctelaire, i viu ara mateix un boom
d’establiments i fins i tot escoles. Però és que cal recordar que l’any 1906 ja
se servien còctels a la ciutat, segons ens demostra l’hemeroteca de La
Vanguardia. Un anunci de “Amargo de angostura del doctor J.G.B. Siegert e
hijos” resa que “el vermouth, cocktail, absenta, té, café, jerez, refrescos,
etc. ¿qué son sin amargo de Angostura ó
Bitters? Bebidas incompletas y deficientes”. Per tant, la Barcelona noucentista
coneixia bé els còctels. L’any 1912, el sempre inquiet Ignasi Domènech publica
“El arte del cocktelero europeo”. I l’any 1921 trobem, també a La Vanguardia,
un anunci d’un “Cocktail Bar” situat al Carrer Salmerón, 74. És a dir, a Gran
de Gràcia. I de seguida comencen a proliferar els balls, les obres de teatre, i
fins tot les pintures dedicades als combinats. Aquests apareixen també en els
menús de tots els àpats importants i no hi ha recepció oficial que no
n’ofereixi un.
Barcelona conta i ha contat amb diverses nissagues de
coctelers il·lustres. Als anys quaranta els cognoms Gotarda i Boadas ja estaven
en el sòlid camí de la llegenda. El bar Ideal va obrir les seves portes al 1931
i segueix al peu del canó avui en dia. No és cert, com s’ha dit, que fos un
dels primers bars de còctels de la ciutat. Entre d’altres coses, perquè tal i
com afirmava José Maria Gotarda, nèt del fundador, en una entrevista al
Periódico no va ser el seu avi sinó el seu pare qui el va transformar en bar de
còctels. Però l’Ideal probablement sí que sigui el de més longevitat. Segons la
seva web, als anys quaranta la proximitat amb les oficines de la Metro Goldwyn
Mayer va propiciar que s’hi passegessin “artistes” –com se’n deia a l’època- de
l’estudi del lleó.
Dos anys més tard del neixement de l’Ideal obria les seves
portes el Boadas. Un local de dimensions liliputenques al carrer Tallers, a
l’embocadura de les Rambles, que també segueix obert i a ple rendiment avui en
dia, malgrat haver estat a punt de tancar per culpa de les pressions
immobiliaries en el canvi de segle. La seva cocteleria ha servit a Hemingway,
Dalí i Picasso, a més de a tres generacions de barcelonins. El seu creador
Miguel Boadas, era un català nascut a Cuba al 1895, quan l'illa era encara la
“Sempre fidelíssima”, el U.S.S. Maine no havia esclatat al port de l’Havana, i
els soldats nordamericans no havien inventat encara el “Cuba libre”. Boadas va
ser el primer barman del Floridita, epicentre del daiquiri, i va treballar
també en altres locals granats, a un costat i l’altre de l’Atlàntic.
Però sabem que Carmen Broto no va passar el darrer vespre de
la seva vida en una cocteleria, sinó en un parell de bars no massa distingits.
Acompanyada dels que serien els seus assassins, que l’havien anada a buscar a
casa després de que la deixés Martínez Penas, van beure brandi i Pernod. Del
que va passar després en coneixem molt, i a l’hora, ben poc: Un viatge en cotxe
que conclou amb Broto morta per uns violentíssims cops de maça al cap, dos dels
tres còmplices del crim que aparentment se suïciden enverinant-se, i un mòbil
poc clar, que tan aviat és el robatori, com els gelos, com el tràfic de
drogues, com el xantatge.
Ah, i amb la ironia que una dona que havia fugit de les
estretors del camp acabés enterrada en un modest hortet del Carrer Legalitat.
Com un abric d’astracà sobre les espatlles d’una rossa tenyida, els locals de
la Barcelona de luxe no feien més que dissimular-ne la misèria.
10 comentaris:
Quin regal més bo! M'ha encantat aquesta peça! Ets un crack!
Com gaudirem d'aquest regal!! Bones Festes!
¡El fetge amb ceba! Quins records. A casa meva, de petita (això era als 70 i 80) se'm menjava cada dijous.Plats com aquest van desaparèixer de moltes cases-junt amb tota la cuina dels 'menudillos'- quan es va començar a saber que es donava medicaments a bestiar...
Merci pel regal. segueix regalan·nos Aquestes histories tant ben escrites. Ets una CRACK.
Joan
Això sí que és un regal!
Ufff, em quedo sense paraules....
gracies Mar per compartir-ho!
Molt rebé Mar! les coses al calaix es fan malbé i nosaltres en gaudirem i qui sap, potser a partir d'aquí....
Un post molt interessant,gràcies per compartir-lo.Bon Nadal!Lidia
Llegint això pens que si no és aquest, serà un altre llibre o fins i tot un parell. Si tots es regals fossen així :)
Publica un comentari a l'entrada