dilluns, 17 de desembre del 2012

Regals de Nadal (1) Astracà, crépes Suzette, brandi, estraperlo i sang.

Un dels meus projectes fallits ha estat un llibre sobre la gastronomia de Barcelona. Certa editorial, de la que no vull recordar el nom, el va comprar, però la manca de temps derivada de la precarietat -i el fet que ells no volguessin allargar el plaç d'entrega més que de manera molt parcial- va fer que la cosa no prosperés. Que no prosperés per a mi: l'editorial ha agafat la idea i la ha encarregada a una altra persona (qui no té cap culpa del daltabaix i que, em consta, l'està escrivint amb la màxima honradesa). Sigui com sigui, jo vaig generar molt de material, i com que no m'agradaria que es quedés tancat en un calaix per sempre més, he decidit anar-lo penjant al blog com regal de Nadal pels lectors. Començo pel capítol de mostra que veig fer per a vendre'l, i que parla dels establiments de la postguerra.


Carmen Broto, als toros
Astracà, crépes Suzette, brandi, estraperlo i sang.

Una rossa espatarrant fa el vermut al bar Alaska del Passeig de Sant Joan. Crida l’atenció per la seva planta –és alta, en una Espanya de posguerra on la desnutrició i la pobresa no donen per a gaires alegries genètiques- i vesteix cridanerament, amb pells i joies. Es diu Carmen Broto i no sap que aviat morirà. Però Juan Marsé la farà inmortal per sempre a “Si te dicen que caí”. El seu assassinat, que ha passat a la crònica de successos de la ciutat, és el famòs crim del carrer Legalitat, la dàlia negra de la posguerra espanyola, i encara avui en dia, objecte de diferents teories, llibres i películes. 

Carmen Broto feia de prostituta de luxe, de “mantinguda” i en la Barcelona dels anys quaranta, encara esclava de les “cartillas de racionamiento”, que durarien fins 1952, aquella condició probablement li garantia una dieta força diferent de la del comú de la població, resignada a pa negre, llegum cuallat de pedres, moniatos, farinetes, bacallà i xocolata de garrofes. I quan la família del poble o l’estraperlo en donaven ocasió, s’hi afegien uns ous o una mica més d’oli, arròs o carn, o potser alguna patata. 

Ara que a qualsevol supermercat de barri trobem mangos brasilenys, kiwis neozelandesos i vins xilens, hem de recordar que una de les moltes conseqüències nefastes de la guerra civil va ser el règim d’autarquia en que es movia el país. A la pràctica, això volia dir que tret de les remeses de blat, carn i mongetes que arribaven d’Argentina –i que donarien el nom a les mongetes perones, i, per via de la visita al 1947 d’Evita, la dona del dictador, a un barri de la ciutat- la tria era escassa. Tot i això, fa uns deu anys, Manuel Vázquez Montalbán recordava una entrevista que havien fet a un jove Néstor Luján, en el que se’l preguntava pel menjar d’aquells anys. El recordat Luján defensava que la mancança –que també s’extenia al combustible per a les cuines i fins i tot als estris de cocció- havia esperonat la imaginació i la saviesa culinària de les famílies, i posava com a exemple de plat sòlid però desaparegut el fetge amb ceba d’aquells anys. Montalbán discrepa d’ell –a “La cuina catalana” escriu que “cal acceptar, sense fer escarafalls, que la pèrdua de la imaginació de la burgesia catalana com a conseqüència de la guerra civil i els seus resultats s’ha manifestat en el terreny de la seva deseducació gastronòmica.”

Però, tornant a Carmen Broto, com devien ser els àpats amb que la obsequiaven els seus clients, pesos pesants de la burgesia i la indústria, i per tant, allunyats dels rigors del bàndol perdedor? Sabem que la Broto va fer el darrer sopar de la seva vida al Parellada, restaurant que de fet, només coincideix en el nom amb la ilustre saga de restauradors i amb l’establiment del carrer Argenteria. Explica Francisco de Sert al seu llibre “El goloso” que el restaurant destacava sobre tot per la seva barra animada i la seva terrassa. El Parellada estava situat a Diagonal –aleshores, Avinguda del Generalísmo i símbol de l’entrada de l’exèrcit nacional a la ciutat- amb Passeig de Gràcia, i ens podem imaginar a la Broto abillada amb el seu abric d’astracà, bevent-hi un dry martini. L’acompanya l’empresari Juan Martínez Penas, propietari del teatre Tívoli, qui la feia servir per tapar la seva homosexualitat, i una altra dona, la cantant i actriu Sylvia de Bettini. Seuen a la terrassa, separada de la mirada indiscreta del populatxo per un tancat de plantes. Després d’una copa o dues fan cap a l’interior,  on potser demanaran un rissotto dels que donaven fama al local, o un altre dels arrossos de la carta, no massa llarga, però servida per un nombrós i eficient cos de cambrers. Es tracta d’un local de prestigi, como ho testimonia el fet que quan l’ambaixador alemany de l’Alemània nazi visita Barcelona al 1941 se li ofereix un dinar a l’establiment.

Aquella nit, la Broto va sopar al Parellada, però bé podia haver-ho fet en algun dels altres restaurants de fama –tot i que potser no de particular qualitat, en termes actuals- pels que es passejava aquella societat benestant, acomplexada i hipòcrita. Podia, per exemple, haver estat convidada a la Rosaleda o al Budapest –locals que Sert afirma que eren els preferits dels nous rics- o haver-se entaulat al Finisterre, el més distingit de tots, tot ell velluts, damascs i vaixella de la bona, on hagués pogut menjar un suprema de llenguado al Cinzano, una llagosta a la Cardinale o uns canelons Rossini, amb tòfona i foie. I de postres, unes crépes suzette preparades al costat de la taula per un maitre sol·lícit i decimonònic, que sens dubte no hagués mogut ni una pestanya en detectar l’entusiasme mal dissimulat i un pèl xabacà de la noia en veure el dolç incendi de Cointreau i mantega. I sempre hi havia l’opció d’anar als grans establiments que sobrevivien des de finals del segle XIX.

La vetllada de la Broto va continuar amb una visita al cinema i, segons algunes fonts, amb unes copes a La Parrilla del Hotel Ritz. Val la pena que ens aturem un moment en aquest establiment. Construït al 1919, simbolitzava la vocació de Barcelona per tenir un gran hotel de categoria internacional. La guerra civil, i al seu torn, la mundial, havien fet que el negoci es ressentís. La gent no estava per gaire celebracions, i les restriccions en els subministres es feien notar. La sort va voler que l’any 1942 hi arribés un refugiat jueu, francès d’origen rus, anomenat Bernard Hilda. Duia una carta de recomanació pel gerent de l’hotel, que devia ser molt convincent, en tant que aquest el va posar a càrrec de l’orquestra que s’encarregaria de transformar una de les sales del pis inferior en un club de ball. Hilda, es diu, va encapçalar una xarxa d’espies al servei de la França Lliure que proporcionava informació sobre tot el que feien els agents de l’Eix a la ciutat durant la Segona Guerra Mundial. Manuel Trallero i Josep Guixà, al seu llibre “La invención de Carmen Broto”, sostenen que es tracta només d’un mite. Fos com fos, com eren els locals, i, sobre tot, quines copes es bevien a la nit dels anys quaranta?

No podia faltar una orquestra que posés l’animació. Els clubs –ja se’n deien així!- de més renom eren els que estaven situats entorn a l’Avinguda Diagonal. Molts d’ells doblaven i eren també restaurant, i tenien formacions “residents”, amb un cantant a l’estil dels crooners americans, que feien moure’s a la concurrència, tot i que interpretaven èxits que sovint no eren seus. En aquells temps, triomfaven els ritmes de tall tropical, els boleros i, en menor mesura que abans de la guerra, el jazz i el swing. I algunes cançons humorístiques, que retrataven ni que fós freudianament les mancances del moment, com “La vaca lechera”. Naturalment, això era només per als que es podien permetre certs luxes. A la resta, els restava escoltar de lluny a les orquestres que tocaven sota el cel obert, o, si podien, anar als envelats que de tant en tant sorgien a la ciutat.

I en els clubs per acompanyar els balls, possiblement es begués sobre tot licor nacional – brandi, xampany francès i escumosos, que encara no se’n deien cava-, amargs francesos i italians –vermuts, pastissos, etc...- i “combinados”, que era el nom amb el que es va espanyolitzar el terme “cocktail”.  El que es veia molt poc sovint era el whisky –un luxe a l’abast de poquíssims- o el vodka –que si a Estats Units no arriba al mercat fins als seixanta, aquí encara trigarà més en fer-ho. I això, malgrat que Barcelona té una llarga tradició coctelera...

Madrid, l’eterna rival de Barcelona, ha reivindicat històricament el seu caràcter pioner pel que fa a còctels i combinats, i ho ha fet a través de la figura del barman Pedro Chicote. No és per a menys, donada la longevitat del seu negoci i el seu paper de divulgador d’aquest art que s’origina als Estats Units a principis del segle XIX. Però Barcelona és una ciutat de solídissima tradició coctelaire, i viu ara mateix un boom d’establiments i fins i tot escoles. Però és que cal recordar que l’any 1906 ja se servien còctels a la ciutat, segons ens demostra l’hemeroteca de La Vanguardia. Un anunci de “Amargo de angostura del doctor J.G.B. Siegert e hijos” resa que “el vermouth, cocktail, absenta, té, café, jerez, refrescos, etc. ¿qué son sin amargo de Angostura ó Bitters? Bebidas incompletas y deficientes”. Per tant, la Barcelona noucentista coneixia bé els còctels. L’any 1912, el sempre inquiet Ignasi Domènech publica “El arte del cocktelero europeo”. I l’any 1921 trobem, també a La Vanguardia, un anunci d’un “Cocktail Bar” situat al Carrer Salmerón, 74. És a dir, a Gran de Gràcia. I de seguida comencen a proliferar els balls, les obres de teatre, i fins tot les pintures dedicades als combinats. Aquests apareixen també en els menús de tots els àpats importants i no hi ha recepció oficial que no n’ofereixi un.

Barcelona conta i ha contat amb diverses nissagues de coctelers il·lustres. Als anys quaranta els cognoms Gotarda i Boadas ja estaven en el sòlid camí de la llegenda. El bar Ideal va obrir les seves portes al 1931 i segueix al peu del canó avui en dia. No és cert, com s’ha dit, que fos un dels primers bars de còctels de la ciutat. Entre d’altres coses, perquè tal i com afirmava José Maria Gotarda, nèt del fundador, en una entrevista al Periódico no va ser el seu avi sinó el seu pare qui el va transformar en bar de còctels. Però l’Ideal probablement sí que sigui el de més longevitat. Segons la seva web, als anys quaranta la proximitat amb les oficines de la Metro Goldwyn Mayer va propiciar que s’hi passegessin “artistes” –com se’n deia a l’època- de l’estudi del lleó.

Dos anys més tard del neixement de l’Ideal obria les seves portes el Boadas. Un local de dimensions liliputenques al carrer Tallers, a l’embocadura de les Rambles, que també segueix obert i a ple rendiment avui en dia, malgrat haver estat a punt de tancar per culpa de les pressions immobiliaries en el canvi de segle. La seva cocteleria ha servit a Hemingway, Dalí i Picasso, a més de a tres generacions de barcelonins. El seu creador Miguel Boadas, era un català nascut a Cuba al 1895, quan l'illa era encara la “Sempre fidelíssima”, el U.S.S. Maine no havia esclatat al port de l’Havana, i els soldats nordamericans no havien inventat encara el “Cuba libre”. Boadas va ser el primer barman del Floridita, epicentre del daiquiri, i va treballar també en altres locals granats, a un costat i l’altre de l’Atlàntic.

Però sabem que Carmen Broto no va passar el darrer vespre de la seva vida en una cocteleria, sinó en un parell de bars no massa distingits. Acompanyada dels que serien els seus assassins, que l’havien anada a buscar a casa després de que la deixés Martínez Penas, van beure brandi i Pernod. Del que va passar després en coneixem molt, i a l’hora, ben poc: Un viatge en cotxe que conclou amb Broto morta per uns violentíssims cops de maça al cap, dos dels tres còmplices del crim que aparentment se suïciden enverinant-se, i un mòbil poc clar, que tan aviat és el robatori, com els gelos, com el tràfic de drogues, com el xantatge.

Ah, i amb la ironia que una dona que havia fugit de les estretors del camp acabés enterrada en un modest hortet del Carrer Legalitat. Com un abric d’astracà sobre les espatlles d’una rossa tenyida, els locals de la Barcelona de luxe no feien més que dissimular-ne la misèria.

10 comentaris:

Gorkabear ha dit...

Quin regal més bo! M'ha encantat aquesta peça! Ets un crack!

Sara Maria ha dit...

Com gaudirem d'aquest regal!! Bones Festes!

elisa ha dit...

¡El fetge amb ceba! Quins records. A casa meva, de petita (això era als 70 i 80) se'm menjava cada dijous.Plats com aquest van desaparèixer de moltes cases-junt amb tota la cuina dels 'menudillos'- quan es va començar a saber que es donava medicaments a bestiar...

joan mateu ha dit...

Merci pel regal. segueix regalan·nos Aquestes histories tant ben escrites. Ets una CRACK.

Joan

Maida ha dit...

Això sí que és un regal!

starbase ha dit...

Ufff, em quedo sense paraules....

anna espelt ha dit...

gracies Mar per compartir-ho!

Jordi Beumala ha dit...

Molt rebé Mar! les coses al calaix es fan malbé i nosaltres en gaudirem i qui sap, potser a partir d'aquí....

Anònim ha dit...

Un post molt interessant,gràcies per compartir-lo.Bon Nadal!Lidia

_Xisca_ ha dit...


Llegint això pens que si no és aquest, serà un altre llibre o fins i tot un parell. Si tots es regals fossen així :)