dimecres, 27 d’octubre del 2010

Sense respostes

He estat pensant molt seriosament a tancar aquest blog.

Darrerament, ja ho heu vist, postejo amb menys freqüència. La vida que no és digital cada cop guanya més terreny i deixa menys espais per a poder escriure els texts com a mi m'agrada escriure'ls. Perquè l'objectiu primer quan vaig començar a escriure a passar-m'ho bé, i, sincerament, ja no m'ho passo igual. En quatre anys que han transcorregut, la xarxa ha canviat molt. Això, que ha permès que es creessin espontàniament comunitats - o dit més clarament: que m'ha permès fer molts i bons amics- també té una altra cara, i és una progressiva comercialització dels continguts. Déu me'n lliuri de criticar les relacions públiques, que m'han posat el pa a la taula durant molts anys, però no és el que jo vull fer aquí.

Vaig començar a escriure volent explicar una sèrie de coses sobre gastronomia que ningú no em pagava per escriure enlloc -al capdavall, per això vaig estudiar-, amb l'esperança més o menys declarada de que potser, i només potser, allò conduïria a algun "bolo". I de fet així ha estat. Després va venir l'ànim de connectar amb altre gent que feia el mateix, els Sopem en bloc, les visites a congressos, les trobades amb blocaires de tot arreu. Ei, mira si vaig tenir èxit que fins i tot la meva tieta de 80 anys es va connectar a internet per seguir-me! Però gradualment se'm començava a acostar gent que no coneixia de res, i els blogs dels quals no seguia. Productes, tallers, fauna ignota -sovint dotats de pseudònims amb vocació de marca- se'm van anar a aproximant al facebook i al twitter. En alguns casos, això m'ha permès trobar-me amb persones molt interessants, que no hagués conegut d'altra manera. Però passat aquest temps me n'adono que cada matí desperto amb vint recomanacions de que "m'agradin" menjars, personatges o serveis que no tenen res a veure amb mi (i a qui clarament els la repampimflo jo, Baixa Gastronomia, i tot el que no sigui fer-se promoció), campanyes electorals per a que voti en concursos de blogs o pàgines, informació sobre quants visitants únics té tal o qual pàgina o invitacions a activitats a l'altra punta de món que no són més que spam mal dissimulat (o que amaguen events dissenyats estrictament per treure pasta). I no entraré a parlar de la crítica a l'ús, que d'entrada ja no va ser mai el meu tema: el millor que es pot dir d'ella és que segueix a la seva torre de marfil, tirant oli bullent per les almenes.

Odio estar escrivint aquesta entrada, i no crec que la missió d'un blog de gastronomia sigui precisament parlar de la blogosfera. Possiblement sigui més cansament meu que la culpa de ningú en concret. Tot això respon a una acumulació de targetes i no a cap fet puntual. Tothom té dret a promocionar la seva feina si ho vol, i a fer-ho com ho cregui més convenient. I malgrat tot, no visc en una bombolla, i això em fa treure les ganes d'esforçar-me pel contingut, si al final només conta l'embolcall de marketing.

Perquè jo vaig obrir la parada i vaig començar a llegir altres blogs per tal de descobrir receptes, vivències, històries... pròpies o alienes. M'esgota ja no sortir mai a un restaurant sense càmera de fotos. M'esgota pensar en que no porto la lectura del google reader al dia i deixar-me de comentar a algú i que s'ho prengui malament. M'esgota pensar que no escric de la meitat de coses que faig, o, el que és pitjor, que acabo fent les coses només per a escriure-les.

Jo no ho sé explicar millor, així que ho poso en paraules de Bertolt Brecht:

El canvi de roda 

Sec al talús de la carretera.
El xofer canvia la roda.
No estic bé al lloc d'on vinc.
No estic bé al lloc on vaig.
Per què miro el canvi de roda
Amb impaciència?

No sé si aquest canvi de roda portarà a que abandoni Baixa Gastronomia definitivament o a que en canvi comenci a postejar com una posseïda. Possiblement, cap de les dues coses, ni que només sigui perquè hi ha moltíssima gent a la que trobaria a faltar si plegués o a qui alienaria si entro en una cursa per ser la més popular de la blogosfera. I aquest blog m'ha donat tantes satisfaccions que em resisteixo a matar-lo. Però necessito fer una pausa per tornar-me (tornar-lo) a centrar simplement en escriure, en menjar, en viure. Que era la idea.

28 comentaris:

Roger ha dit...

Podria subscriure tot el què dius. També rebo spam via facebook i situacions per l'estil.

Ara, el 99% de cops que surto a menjar a fora, vaig sense camera de fer fotos.

I actualitzo poc els meus blogs. Ja fa temps que vaig decidir no marcarme un ritme, perquè sino m'agobiava. I igual estic 2 mesos sense dir res, com casco 3 posts en una setmana.

Et recomano això, que no el tanquis i que quan et vingui realment de gust parlar d'alguna cosa, llavors ho facis :)

Sara Maria ha dit...

A mi no em crea anar amb la càmera als restaurants, no tampoc anar-hi sense... Les invitacions, les esborro o no les accepto molts cops sense ni mirar-me-les.
Faig com en Roger, postejo al ritme que em dona per cada moment de l'any o quan em ve de gust parlar d'alguna cosa...
Et trobarem a faltar com a blocaire, però ens anire veiem i xerrant, o sigui que no et trobarem a faltar a tu!!

xisco ha dit...

Madona!!! jo te seguiré estimant facis lo que facis :P
Una abraçada des de sa roqueta... d'un mallorquí que no vol donar molta creu. XD

Angus ha dit...

Te comprendo perfectamente porque sentía lo mismo y he cerrado el mio hace bien poco. Por si te sirve para tomar una decisión, te puedo decir que ya me estoy arrepintiendo y creo que lo reabriré, posiblemente pronto.

Sara ha dit...

Mar, jo soc una d'aquestes persones que han arribat a tu pel blog i encara que potser hem creuat dues frases (al sopar de l'Àtica), m'agrada seguir-te de forma no interessada. Sense ser ningú per dir-te el que has de fer... no tanquis el blog!! Deixa'l obert pels moments en que et vingui de gust, com diu el Roger.
Per cert, i això no té rrres a veure amb la gastronomia i aquest bloc, pèro vaig xafardejar també el teu de córrer i m'ha servit per incentivar-me una mica... Tota una vida sense córrer i ja faig 5kms d'una tirada. Diumenge a la Cursa de la Dona em vaig demanar si hi estaries...
Ànims amb els garrepes 2.0!

Unknown ha dit...

Mar, leo tu comentario/reflexión sobre tu blog y me recuerda que esa eres tu. Brillante, inquieta , exigente... Un parón para volver a tomar el mando de la nave es además de sabio , justo y necesario. La vorágine tiene tendencias antropófagas , pero las olas también pueden surfearse. A surfear!!!!!!!!

Gemma ha dit...

Jo opino com el Roger, no passa res si escrius de tant en tant... però seria una pena tancar el blog.

Precisament una de les coses bones que té el Reader (la dolenta ja l'has dit tu) és que, encara que el proper post el facis d'aquí 1/2 any, no ens passarà desapercebut... Tindrem una línia en negreta que ens avisarà que a Baixagastronomia hi ha un nou post tan entretingut, diverit, interessant i ben escrit com ens tens acostumats.

I això no té preu, cap dels punts negatius que has explicat compensen el privar-nos d'això... No et sembla?

Ruben ha dit...

Jo, que dec ser l'últim que t'ha descobert, també et demano que no tanquis. Sempre pots tornar de tant en tant a posar una línia.

Per cert, si algú s'emprenya perquè no li tornes un comentari o perquè tens més seguidors... és el seu problema! Centra't en la teva feina... o com dius tu, corre, Mar, corre ;-)

xaro ha dit...

Jo també puc subscriure tot el que dius, de fet he deixat el blog en suspens per una temporada, però de moment no em decideixo a tancar-lo.

Com diu la Gemma no ens privis del plaer de llegir-te quan a tu et vingui de gust escriure.

Una abraçada

Anònim ha dit...

A veure, jo desde fóra, que no tinc blog, peró que llegueixo uns quants gracies 'ó rei do meu cor', també vull deixar-te el meu comentario, ni medio catalán, ni medio castellano, ni medio gallego, jejeje.

Si algo he aprendido e intento aplicarme cada vez más es hacer lo que me haga sentir bien.

Hagas lo que hagas es respetable y seguro que todos te apoyamos, pero para qué cerrarse en banda? Por qué no hacer lo que te dice el Roger? Por qué no utilizarlo cuando realmente te apetece?

Sea como fuere, somos un montón de gente que nos gusta lo que haces y que aquí estamos y aquí seguiremos.

Otra cosa que me he aprendido en catalá es: ENDAVANT LES ATXES!!!!

Una abraçada,
Cris (galeguiña)

Mar Calpena ha dit...

Gràcies a tots pels comentaris! Uns aneu en un sentit, uns altres en l'oposat, però em quedo amb l'interés que hi heu posat. Segurament, la clau està en això que em dieu, en postejar quan em vingui de gust, i això és el que provaré de fer. Però ara com ara necessito no tenir un plaç per a la propera entrada :-)

Cuinagenerosa ha dit...

mar, no et diré res que no t'hagin dit els més matiners, potser perquè jo no llegeixo el reader i només vaig on m'agrada quan em ve de gust. igual que escriure al bloc.
després de començar escrivint gariebé cada dia, a principis d'aquest any vaig baixar molt el ritme per raons que en part coneixes prou bé, fins al punt que al juliol vaig estar a punt de tancar-lo.
la insistència d'una amiga comuna m'ho va impedir, i vaig escriure un post una mica ambigu sense deixar clar si tornaria o no. no me n'he penedit mai, i vaig trigar ben poc a tornar, una mica més d'un mes. ara escric cada dia, però no ho publico tot per no cansar, i m'ha ajudat molt per superar mals moments.
tu mateixa, fes el que sentis que has de fer, però la meva experiència ja et dic quina és.
si vols, en podem parlar la setmana vinent, que crec que coincidirem en un 'sarao'.
una abraçada

magago ha dit...

És cert que la xarxa s'ha convertit en una font gegantina d'autopromoció, però sempre ho va ser, d'una forma o una altra.

Ara bé, jo et dic una cosa: mai no em vaig sentir més lliure per escriure. Abans tenia més pors, o em tallava més. Ara crec que és més clar a què se'n dedica cada un, qui escriu per passió o qui es crea una marca, opció perfectament respectable.

Crec que la blogosfera està en un gran moment. La gent ha assimilat el blog com un espai seriós, no necessites explicar-te ni justificar-te (o no tant) i això compta molt. Ara estàs tu i el contingut.

Respecte al spam i l'autobombo: és el seu problema (dels spammers), no el meu. Acabaran saturant.

Com dic, ara és fàcil diferenciar-se. Jo, 7 anys després, estic encantat.

Continua, carallo! :-)

Anònim ha dit...

Mar, al final, tot es redueix a poder compartir el plaer que les coses produeixen. Al final, la veritat és només allò que pots compartir. Cada persona, cada lloc, tenen un moment en què una emoció pot ser compartida. Parlant, escrivint. El bloc és només el medi. Al final, sempre hi haurà algú que escolta i algú que llegeix.

Fes el que creguis que has de fer. Si has de tancar la porta, deixa una finestra oberta, que mai sabem què ens pot dur el vent.

Rachel ha dit...

Como dice Xisco yo te seguire queriendo haces lo que haces (con me falta de otografia castellana). Te entiendo el cansancio de las relaciones publicas. Por eso aqui tengo un blog especifica sobre cocian catalana y asi me libro de hacer cosas diaramente aqui en Londres. Pero piensa Mar si este blog es tu 'calling card' como lo harias?Como te gustaria comentar el mundo que pasa y lo que te gusta y te apatece a ti?
Ademas quien conyo me va a decirme a mi como hacer los bunyols en mi clase???;-)
un abrazo
Rachel xx

starbase ha dit...

Aquí un incondicional.

Mar Calpena ha dit...

Teniu raó uns i altres. Internet sempre ha estat una via d'expressió, i autopromoció, i hi ha gent que ho fa amb respecte, humor, i continguts (aquí l'amiga Rachel és un bon exemple de qui sí ho fa bé), i altres casos que no.

No és només un tema de marketing. Ahir un bon amic em va recordar les paraules del Gago al Fòrum Gastronòmic de Girona, que tots els blogs tenen la crisi dels quatre anys. I jo ara tinc la meva, no sé què vull explicar, ni si està tot molt saturat...

Diguèssim que ara em separo del blog, però de moment seguim casats. També és cert que voldria dedicar més atenció a altres projectes (d'escriptura, i esportius). Però el tema de la saturació del marketing ha estat el detonant de la crisi. Petons a tothom!

josep ha dit...

Mar,
Estic d'acord amb tot el que exposes. Hi ha dies que estic molt aclaparat veient la quantitat d'entrades dels amics i que no puc arribar a totes.
Si a més t'auto-imposes un ritme determinat pels teus blocs, pots acabar boig del tot. Per tant es millor agafar-s'ho amb calma i seguir el ritme que et demana el body. Ni més ni menys, però com tots els que et seguim, encara que sigui un cop al mes, agrairem que mantinguis el bloc obert i que hi posis alguna cosa quant et vingui de gust. Ho esperarem, no ho dubtis.
Una abraçada

La cuina vermella ha dit...

Estimada i admirada Mar,

José Luis de Vilallonga explica en un dels seus llibres autobiogràfics que el seu més gran tresor era haver-se pogut guanyar la vida amb la seva passió que era escriure. Diu, vaja, deia, pobret, que ja ha traspassat, que quasi tots els humans teníem la condemna d'haver d'esmerçar la majoria de les hores del dia a guanyar-nos la vida i que cada dia de la seva ho tenia ben present. Sempre que et llegim tenim la sensació -ja t'ho hem dit privadament- de que tens un talent increïble per escriure i que el format bloc era poca cosa per tanta capacitat de construir històries. Si aquesta aturada serveix per que segueixis escrivint en altres formats, tot i la pèrdua, haurem d'estar contents i impacients per fruir del que escriguis en el futur.

D'entrada, per pur egoisme et demanem que recapacitis. Potser el millor és el que et recomanen els anteriors amics i comentadors; que et miris com et canvien la roda però sense presses.

Ara bé, vaja putada si te'n vas per semre! Qui ens descobrirà passatges impagables com el de Brecht que ens has regalat avui? Que farem sense el teu sentit de l'humor? Sense la teva habilitat per teixir amb paraules beure, viure i menjar? A nosaltres ens agradaria molt no perdre aquest refugi de molts anomenat Baixa Gastronomia.

Moltes de les coses que dius les subscrivim absolutament. La irrupció de les altres xarxes socials produeix una sensació de saturació i de voràgine angoixant. Ostres! és que tot avança tant ràpid i els blocaires en hem convertit en els "carques" del món digital.

En fi amiga, gràcies pel que ens has regalat fins ara i per tot el que el teu talent ens regalarà en el futur, que segur serà molt.

T'estimem i que el món mundial sàpiga que compartir un gintònic amb tu és una de les millor coses que ens ha passat a la vida!

Txell i Kike

La cuina vermella ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Margarida ha dit...

Jo crec que s'ha d'escriure quan es tenen ganes, i no cal mirar el calendari per saber si toca publicar o no.
Com la majoria dels amics que et segueixen,crec que faràs bé no tancant el bloc. Ja hi tornaràs quan et vagi bé.
El bloc ha de ser una satisfacció no una angoixa.

Decideixis el que decideixis, segur que serà el millor.

Txaber Allué Martí ha dit...

Una reflexió molt interessant.

Xesco ha dit...

Hola Mar.
Llevaba yo un tiempo pensando en postear algo semejante. Casi casi podría suscribir todo lo que dices.
Ese mundo paralelo que vive de los blogs existe y esta ahí. Si no entras no pasa nada. Cada uno de nosotros nos definimos al hacernuestras cosas, al escribir, al comentar, al leer, cada día, poco a poco nos retratamos.
Ni tiempo tengo para leer todo lo que me gustaria, ni ideas tengo con la frecuencia que quizás se merecerían "los seguidores". Casi casi me falta tiempo para mí y los míos.
Escribo porque quiero y cuando quiero, de lo que quiero y si quiero. Siento la presión cuando no escribo y poco a poco voy aprendiendo a relajarme. Me digo, Xesco, no pasa nada, ya saldrá.
Mantengamos el blog como herramienta de divulgación y entretenimiento, hagamos nuestros pinitos cuando se presentes si realmente nos apetece, disfrutemos lo que la vida nos da.
Quizás mañana encontremos un momento para hablar de esto.
Salutacions

xavier ha dit...

Hola Mar!

En ocasions hem comentat al nostre blog que les primers en donar-nos llum vàreu ser Olleta de verdures i baixa gastronomia. El que més ens ha interessat però és qui hi ha al darrera de tot això, ja que hem descobert que sou persones collonudes i amb coses a dir cosa que s'agraeix.

Mar, no converteixis en obligació allò que ha de ser entreteniment.

I prenguis la decisió que prenguis som una colla els que pensem que faras ben fet.

Ricard ha dit...

Mar... ¡Tenim penden una cata de torrons, o sigui que no tanquis!!!!

Marta Padenous ha dit...

Mar...recordes quan anavem a l'escola? qui erem?...i com ens hem transformat!!! Facis el que facis ho has de fer per que en tens ganes, i per que t'omple...els petits canvis són poderosos....i les petites coses ens fan feliç...

Llegeixo aquest post avui diumenge, i he de dir que ara en visito ben pocs, però de tant en tant tinc uns moments per a mi, sentar-me davant l'ordinador...i descobrir tot llegint...que hi ha gent com tu que mai em cansaré de llegir, i veure cada cop aquella Mar que ha crescut i que m'encanta haver recuperat, i amb nota... llavors erem companyes de classe, ara tinc una amiga!

Qui no ha passat per la crisis i decideix tancar el blog? Algun dia ho faré, i no pensaré que ha estat una altre cosa que no he acabat...

És el teu diari, i tenim sort que ens el deixis llegir!!!

Molts petons petita, facis el que facis, sempre ens quedaran sopars per a explicar-nos la vida...

(m'agrada veure que ja has tornat a postejar!)

Muaks
M

M

Tiriti ha dit...

Així que vols un cessament temporal de la convivència !!!, em sembla molt be, tu manes!!!, com molts companys i companyes et trobem i trobarem a faltar, potser un "kit kat" es convenient, sempre que t'ho pensis molt i molt abans de baixar la persiana, sempre estas a temps del divorci o tancament del blog!, apa, una abraçada !!!

No tot són postres ha dit...

M'imagino que tots vam començar una miqueta de la mateixa manera, i a poc a poc ens anem fent grans dins d'aquest món i anem veient les coses, algunes ens agraden i altres no... i la nostra vida extrablocaire té moments en que ens fa duibtar de si continuar o no... m'imagino que a tots ens passa, doncs cap obligació, quan ens vingui de gust i els que sempre som aquí hi continuarem estant(quan podem i ens ve de gust) i de tot el demés...
PTNTS
Dolça