dilluns, 13 de setembre del 2010

París I (Intro i bistros)


Escric això acabada de tornar de París, on he estat uns quants dies debatent-me en un precari equilibri entre les calories ingerides i les cremades. D'aquestes últimes, no n'explicaré gran cosa perquè hi dedicaré un post al meu blog sobre còrrer, tret de dir-ne que bona part van ser eliminades en la participació a La Parisienne, la cursa femenina de la ciutat, que té sis kilòmetres de distància, i que la resta ho van ser a base de passejades amunt i avall pels llargs bulevards d'aquesta Ciutat de la Llum. I de lluminosa ho és tant que arriba a ser enlluernadora de forta com n'és la seva bellesa. Convertida en una flâneur (flaneuse?), em vaig dedicar a vagarejar sense direcció ni objectiu, aprofitant que tenia els museus i els monuments relativament frescos, i que això m'eximia de peatges obligatoris i em donava, per contra, l'oportunitat de convertir-me en observadora del petit món que és París.

Però això és pel que fa a les calories perdudes, que en el global del tema, diríem que van perdre la partida enfront de les guanyades. La culpa (posats a triar arbitràriament un culpable) és de Ryanair. La raó és la següent: El meu pla magistral era còrrer la cursa diumenge i després fer un cop de visa i anar-me'n a celebrar-ho a un restaurant bo. Vaig especular amb l'Atelier de Joël Robuchon, amb el Jules Verne que porta Alain Ducasse a la Torre Eiffel, fins i tot vaig pensar a permetre'm un homenatge gastronotarantinià i anar-me'n a La Tour d'Argent a menjar ànec a la sang. Però van anar passant els dies, i les darreres setmanes anava tan liada que anava postposant fer una reserva o mirar-m'ho amb calma. El dia abans de marxar, a més, tenia un compromís social i em va arribar l'hora de fer la maleta amb molt poca son a l'esquena, sense ni una sola recomanació impresa i amb una trucada de ma germana que m'avisava que Ryanair s'havia posat molt nazi amb el tema de l'equipatge de cabina. Estrictament només permeten una bossa de ma de dimensions diminutes i et cobren 35 euros com portis ni que sigui una càmera de fotos a fora. Per tant, només podia endur-me les sabates que portés posades, i aquestes havien de ser, per necessitat, les bambes, del tot inadequades per sopars pijos. Així que allà vaig canviar de plans. Si no podia cometre un acte de terrorisme contra el meu estòmac i les meves finances, faria kale borroka gastronòmica.

A París, s'ha de dir, no costa gens. És més, un es pot arribar violentat per la quantitat de proposicions indecents que rep en aquest sentit. Jo diria que és impossible avançar més de 200 metres sense trobar-te una boulangerie, un traiteur, un bistro, una botiga especialitzada (en vaig veure fins i tot una que només venia fondues de xocolata aromatitzades amb tots els ingredients del univers). Reparteixo els highlights en diferents posts, o no acabaré mai.


* Bistros: Aquí potser no és més vaig triomfar. Em vaig quedar amb ganes de provar la blanquette de veau o alguna altra recepta tradicional. El timing no hi va ajudar, ni el fet que prop del meu hotel l'oferta gastronòmica fos molt pobre. Tot i això, la primera nit em vaig cascar salmó en brick d'herbes fresques acompanyat de risotto de tomàquet. No sé si em creureu quan us digui que a la foto la racció sembla més gran del que era quan us deixi caure que també van caure unes rillettes i un naturalíssim gelat de pera... I si voleu que us n'expliqui més, de gelats, haureu d'esperar al proper post!

3 comentaris:

starbase ha dit...

Les rillettes!! Mon dieux, el millor paté del món. Ere d'oca oi que sí? Eren d'oca i no pas d'ànec oi que sí? :P

Aquesta gent de Ryanair no em poden caure pitjor la veritat. Bentornada. :)

Ruben ha dit...

Pel que es veu, els de RyanAir són més estrictes que la normativa de la IATA i que, per tant, si hi ha ganes de fer merder, el client té el dret de portar una maleta amb el preu del bitllet d'avió. El truc està en portar el manual de la IATA (o d'AENA) i emmarranar-te al taulell de facturació fins que la teva maleta marxi, gratis, cap a dins...

Sobre la crònica, he rigut molt! Nosaltres vam estar l'estiu passat a Perpinyà i l'olor de croissant de mantega és criminal, així que no em puc ni imaginar com deu ser a París :-O

Francesc ha dit...

Jo vull tornar a París!!! Fa un munt d'anys que no hi vaig. He gaudit moltíssim amb la teua descripció del "patiment gastronòmic". Quin tiberi!!! Tens molt bon gust a la cuina, eh?
Això de les maletes als avions té el seu què. A cada vegada ens fan patir més i ens cobren uns preus que Déu n'hi do!! Besades i espere amb candeletes més posts dels teus