dimecres, 28 de juliol del 2010

Una cosa suposadament divertida que mai no tornaré a fer (i un gelat)


Hagués volgut començar presentant-vos aquest gelat fent una disquisició, entre docta i cursi, que expliqués que la seva combinació d'ingredients (aigua de roses, cardamom, pistatxos) està inspirada en un passat àrab mític, de mil i una nits d'estiu a un jardí de l'Alhambra, i que enllaça amb la tradició torronaire i gelatera del llevant ibèric.

Però seria una trola.

La història d'aquest gelat comença amb un escarabat.

Un escarabat a la meva cuina.

Situem-nos a diumenge al migdia. M'estava fent jo tranquil·lament aquesta recepta de pasta amb espinacs i era al punt de tirar-hi una bona espolsada d'anet quan em miro el pot de l'herba, i en el límit del bocal, què m'hi trobo?

Exacte.

Aquell pot d'anet era el xiringuito més popular de Costa Bitxo. No sé si eren molt bé escarabats o què, però el que està clar és que qualsevol biòleg emprenedor hagués pogut treure'n dues o tres tesis doctorals, d'allà. Vaig llençar el pot a la brossa tota la meva determinació (veure simulació), em vaig consolar a mi mateixa amb una frase de la que ara n'entenc l'escassa efectivitat ("No t'amoinis, carinyo. No és culpa teva. A tothom li passa algun cop a la vida. És que fa molta calor") i vaig acabar la recepta obrint un segon pot d'anet, net.

Després de dinar d'una revolada, vaig procedir a netejar l'armari de les espècies, examinant-ne pot a pot i sense deixar racó per aixecar. No va aparèixer cap bestiola més, però sí que es va fer clara i diafana una veritat que m'he negat a mi mateixa durant molt de temps: Tinc síndrome de Diògenes gastronòmic. Com, si no, s'explica, no ja la presència de dos pots d'anet a l'armari, sinó de quatre varietats de sal, llavors de fonoll, barreges de cinc espècies xineses, curris per avorrir, essències de taronger, rosa, llimona i fins i tot mantega i fum, per no esmentar totes les altres espècies? I salsa perrins, soja, nam pla, sucre de tres tipus, vinagre de quatre, mirin, sake, flocs de bonítol...? No vull ni entrar en els electrodomèstics i fòtils que omplen els meus calaixos. Només us diré dues paraules: Nicer Dicer.

Després d'aquest moment d'epifania, vaig començar a indagar en les causes de la meva addicció. La major part de les meves adquisicions havien estat fetes de cara a preparar una recepta o una altra. Sempre hi havia la promesa que, amb un ingredient exòtic o altre, es pot fer un plat diferent, que ens sorprengui encara més, una nova experiència. Però la major part d'aquests experiments no condueixen a res. La cerca d'un nou "subidón" culinari és plena de decepcions i culs de sac. L'aigua de flor de taronger va ser comprada per a unes galetes i després descartada. El termòmetre de cuina? Per estrenar. La màniga pastissera? Ídem. I encara em torturo per no tenir un col·lador xinès...

Així que després d'una intensa reflexió en forma de migdiada, vaig prendre una decisió. A la tarda prepararia un plat parit per mi, amb el que tingués a casa, i procurant aprofitar al màxim els trastos i ingredients de la meva cuina. Vaja, que cuinaria com ho fan les mares. A pèl. I d'aquí en neix aquest gelat d'aigua de roses amb cardamom i festuc garrapinyats. Que són en realitat dues receptes diferents, la del gelat en sí mateix i la dels festucs, que dóna títol -amb permís de David Foster Wallace- a aquest post.

La candidatura més òbvia era un gelat, perquè feia mes i mig que tenia el calaix inferior del congelador bloquejat amb la gelatera, i encara era hora que debutés aquest estiu. Així que em vaig inspirar en aquest, de vainilla, que havia tret de The perfect scoop de David Lebovitz.


Gelat de cardamom i aigua de roses

Abans de començar la recepta, diré que, a no ser que tingueu intenció de menjar-vos un gelat d'Eternity de Calvin Klein, l'aigua de roses hauria de ser només un contrapunt als altres ingredients. El resultat final d'aquesta recepta, doncs, ve a ser més aviat similar al de la vainilla o la llet merengada, però amb un regust que té un no-sé-què i un què-sé-jo d'allò més exòtic. He marcat amb un asterisc les marcianades que tenia al fons del rebost i que em vaig entestar a fer servir.

Ingredients


750 ml de nata líquida (agafeu la que us faci més ràbia)
1 beina de vainilla (*, comprada a un basar de Luxor i deixada assecar estúpidament durant un any)
5 grams de cardamom (*) o un culleradeta de cardamom en pols (* perquè tothom sap que el cardamom es fa servir cada dia i s'ha de tenir en tants formats com sigui possible, no fos cas)
1 cullerada d'aigua de roses (*)
150 grams de sucre
La pell de 1/2 llimona més aviat petita
Unes gotes de colorant alimentari vermell (* +100 punts i vida extra, pel moment de genialitat de pensar en fer servir una altre ingredient orfe sense que fos estrictament necessari)

Estris

Un cassó, una gelatera, un microplane (o un ratllador)

Talleu longitudinalment la beina, rasqueu-ne les llavors dins del cassó, i tireu-la sencera a dins. Aboqueu-hi 250 ml de nata, el sucre, la pell de llimona ratllada i el cardamom. Escalfeu-ho fins que el sucre s'hagi dissolt. Retireu-ho del foc, afegiu-hi l'aigua de roses, i deixeu-ho refredar a temperatura ambient. Treieu la beina de vainilla i les llavors de cardamom (si les heu fet servir) i poseu-ho a la nevera. Quan sigui ben fred, afegiu-hi el colorant i tasteu-ho. No tingueu por a afegir-hi més aigua de roses o cardamom, si no els percebeu gaire. El fred mata alguns gustos (els més aviat dolços) i n'enfatitza d'altres. Poseu-ho a la geladora seguint les instruccions del fabricant. Quan estigui gairebé a punt, aboqueu-hi bona part del praliné de pistatxo, per a que quedi barrejat. Guardeu-ho en terrines al congelador i deixeu-lo acabar de quallar un mínim d'un parell o tres hores.


Praliné de pistatxo

Les bones notícies són que el praliné de pistatxo és deliciós en combinació amb el gelat, al que converteix en quelcom digne de terrina artesana d'aquelles que valen una pasta inhumana. Les males, que és una recepta emprenyadora sense pal·liatius. La escric perquè ja la vaig fer i mira, però em costa recomanar-la tret que sigueu cuiners molt, molt dedicats. No digueu que no us ho he dit.

Ingredients


225 grams de festucs (* els vaig comprar fa dos mesos per tornar a fer aquesta recepta, i mai no vaig trobar el moment. L'original del Lebovitz està feta amb cacauets salats)
125 ml de xerop de blat de moro (******* s'ha d'està força tarada per tenir a la cuina un ingredient que és el Gran Satà de la nutrició moderna, però el Lebovitz el recomana per diferents usos de pastisseria. El trobareu al Delishop, o el podeu substituir per glucosa)
Dues cullerades d'aigua
100 grams de sucre
1/2 culleradeta de bicarbonat

Estris


Un termòmetre de cuina, una cassola robusta, un safata de forn, un silpat (o oli vegetal), una espàtula que aguanti la calor, guants de cuina.

Greixeu lleugerament la safata de forn o poseu-hi el silpat. Barregeu el xerop, el sucre i l'aigua en la cassola i poseu-hi el sensor del termòmetre, encès, a dins. Començareu a suar instantàniament. Porteu la barreja a ebullició i aboqueu-hi als pistatxos, si és possible sense cremar-vos. Remeneu sovint. En quant la temperatura arribi a estar entre 149 i 150 graus (cosa que sembla molt senzilla d'observar, però que a la pràctica és una conya marinera, perquè estareu sostenint un termòmetre -que canvia de temperatura a cada moviment que feu-, una espàtula, i l'ansa de la cassola al mateix temps, mentre sueu profusament), retireu-ho del foc i ajunteu-hi immediatament el bicarbonat. Aboqueu de pressa la barreja sobre la safata i  intenteu que quedi repartida en una capa tan fina com sigui possible. Un cop freda, partiu-ho en bocinets. Per muntar les postres, serviu el gelat guarnit amb una mica de praliné que tindreu reservat i un xic més de cardamom en pols.

13 comentaris:

MªJose-Dit i Fet ha dit...

Tal com diuen "no hay mal que por bien no venga" mira tu d´un bitxo tan repelent quin gelat tan deliciós...petonets

starbase ha dit...

Ahhhh, doncs els que tenim síndrome de diògenes dels teus posts estàvem ja que ens pujàvem per les parets.

Ara amb el xute en vena i ja més tranquil et dirè que aquesta recepta del pralinè no la faré ni-de-conya. No tinc la santa paciència i menys per a un postre. Tot i que el resultat final sí que el menjaria, es clar. Dropo si, tonto no.

Fa unes setmanes vem fer nosaltres neteja de l'armari d'espècies i sembla mentida el que podem arribar a acumular. Tinc un pot d'espècie japonesa que em van portar uns amics desde allà que no se ni que és i està tot escrit en japanese....que serà? hehe.

Roger ha dit...

Això ha d'estar tremendo.

Amb el tema dels bitxos aquest any l'estiu s'ha portat prou bé. Creuo els dits, però de moment no m'han aparegut els putos bitxos amb ales aquells que venen amb la farina..

Angus ha dit...

En la casa de campo de mis padres una vez apareció el azucarero lleno de hormigas...
Esos pistachos garrapiñados tienen una pinta de muerte!

Q ha dit...

Hi ha dues coses ben clares: una, que "a l'estiu, tot lo món viu" (també vam tenir una sorpresa, plena de vida, en un pot de fesols). L'altra, que en som multitud, els qui ens llancem a comprar estris i ingredients exòtics de cara a fer una recepta determinada (amb els quals, un cop feta, ja no sabem què fer, fins que caduquen).
Bon gelat, aquest!
Besets

Petroglifa ha dit...

Uff... jo també estic ben malalta de diògenes de la cuina i em sembla que no té cura. Fa només 2 anys que visc a Olot i ja he hagut de comprar 4 mobles per ampliar l'espai per trastos i ingredients. Si algú en vol, podem compartir un pot de flor de sal amb roses que no he fet servir mai.

MaryLou ha dit...

Aquí altra malalta de Diògenes!!!! i teniu raó això no té remei!
I del tema bitxos també puc parlar-ne... però ara no ho faré!!! ja,ja,ja...
El gelat fantàstic!!! aquest es el estiu dels gelats a casa meva, gràcies al Lidl!
Petonets

La cuina vermella ha dit...

Una gran ovació per teu praliné afestucat, nena como te lo curras!! Ja teniem ganes de llegir-te. A veure si aquest cap de setmana fem un inventari de l'armari de les espècies i ja t'explicaré que surt d'allà. Milions de petons, baby!

Sara Maria ha dit...

Genial Mar, i com l'Starbase diu, jo anava dient "falti!"; malgrat que segurament en tinc d'altres que no els tens tu... Sols dir-te que un cop que va venir un amic canari a casa va comptabilitzar 8 tipus diferents de sal!!!

Helena ha dit...

Ei! he anat a parar al teu blog i no he pogut evitar enganxar-me al teu sindrome de diogenes, m'has fet rire molt. Jo també em considero una viciada dels aparells, i sobretot d'aquells que veus i no has començat a fer servir.

Aquest gelat esplèndid, no sabia que el cardamom podia donar tan joc.
Fins aviat! ;)

Francesc ha dit...

Bé, això dels bitxos es soluciona amb el que has fet... i amb algun insecticida. La meua avia solia repartir fulles de llorer pels pots de fideus, arròs, etc. i pels armaris on hi havia menjar i no recorde que parlara mai de bitxets (potser és que no me'n recorde!!!). Això de la síndrome de Diògenes de coses de cuina li passa a més d'un. Per cert, també tinc el "naiserdaiser" i em va fantàstic per a moltes de coses. Besades

Teresa ha dit...

Ja veus, quants som els que compartim el teu síndrome... !sembla mentida el que s'arriba a acumular!!! crec que això del bitxets a tots ens ha passat1 quina enguni a fa, eh? comparteixo el que dius sobre aquests regust a Ck de l'aigua de roses... no en sóc amant!
petó

Cuinagenerosa ha dit...

mar, aquesta síndrome de diògenes a la cuina em sembla que la tenim tots, de fet corro a mirar l'armari de les espècies perquè estic segur que és com el teu i em temo que també s'hi instal·lin inquilins indesitjables!
molt bona història per a un gelat igual de bo. bon estiu!