dimarts, 10 de novembre del 2009

L'Ostalgie passa per l'estòmac



El Konnopke Imbiss, el millor lloc per a menjar currywurst, al 1983. 
Era (i és) un dels orgulls de Berlin Est.

Potser el testimoni más il·lustratiu que us poc donar sobre la meva inconstància de caràcter és que quan vaig començar a aprendre alemany encara hi havia mur, a Berlin. És a dir, que fa més de vint anys que m'hi barallo.

Dissabte, veient a l'Informe Semanal el reportatge sobre la caiguda del mur, vaig constatar aquesta realitat. Tots tenim les imatges al cap. Aquella nit, nosaltres vam trucar als nostres amics alemanys, els Hitzhuber, que no sabien dir-nos res més que "increíble, increíble" (bé, en realitat el que deien era "unglaublich, unglaublich"). Ells, com mig pais, tenien família a l'altra costat del mur i no se'n sabien avenir. Els coneixíem feia uns quants estius. Quan arribaven a Platja d'Aro, on érem veïns, sempre conduien un Mercedes nou i ens portaven caramels Haribo i xocolates Ritter. Vestien sandàlies amb mitjons, i per Nadal ens enviaven enormes caixes de Lebkuchen i Domino Steine, dolços de massapà tan empalagosos com característics, a canvi dels quals nosaltres els féiem arribar torrons. I, quan algun estiu jo els vaig visitar, em van ensenyar que el carabassó cru podia formar part de les amanides, que els alemanys no conceben una reunió familiar sense munts i munts de pastissos fet a casa (pastissos que sovint tenen un punt àcid gràcies a la seva afició a les fruites boscanes) i que els alemanys de l'Est tenien grans dificultats per aconseguir alguns productes semiexòtics, com els platans, però que ni molt menys passaven gana.

Sóc germanòfila de pro, i el 2002 me'n vaig anar a estudiar alemany un mes a Berlin. Berlin és l'alfa i l'omega d'Alemània, la ciutat que resumeix totalment la dramàtica història del pais i, al mateix temps, un pais propi en sí mateix que no té res a veure amb la resta de regions. A Berlin els panets no és diuen "Brötchen", s'anomenen "Schrippe" i te'ls menges amb el currywurst més castís del món, i te'l fas baixar amb una Berliner Weisse, o et prens els kebabs més autèntics a l'Oest d'Istambul. Allà em vaig familiaritzar amb un concepte, aleshores emergent, que era l' Ostalgie: la nostàlgia per l'Est. Parafrassejant Vàzquez Montalbán, vindria a ser quelcom com "Contra Honecker vivíamos mejor".

Vaig conéixer persones que havien nascut sota l'antiga dictadura comunista, ara felices i pròsperes, que eren capaces de recordar com en la seva adol·lescència no a totes les cases hi havia telefon, i que els era gairebé obligatori formar part de la FDJ, l'organització juvenil uniformada de camisa blava, i que tothom se sentia observat, i poc modern, i lleig.

I encara i així, trobaven que la reunificació els havia robat la seva història sentimental. Quan aquesta es va produïr, moltes marques d'aliments i usos i maneres de fer van desaparèixer. El mode de vida de la RFA ho va aplanar tot i se'n va endur per endavant moltes marques que no van poder enfrontar-se a les exigències del capitalisme. Si heu vist Good bye Lenin (la peli ostàlgica per excel·lència), recordareu l'odissea del protagonista per trobar els Spreewaldgürken, els cogombres que a sa mare li agradaven. Però amb la perspectiva dels anys, algunes -poques- d'aquestes marques han conseguit refer-se i tornar a conquerir els cors dels alemanys.

Un cas de marca que no ha jugat la carta de l'Ostalgie per tornar a vendre és la del vi Rottkäpchen ("Caputxeta vermella", pel seu característic envàs). Durant la RDA aquesta firma, nacionalitzada, va ser la única que va seguir produïnt espumòs. El 1993, després d'un breu periode de caiguda de les vendes, la Rottkäpchen va comprar la Mumm, la marca del espumòs més conegut de l'antic sector Occidental. Tota una bufetada al cosí ricatxo de l'Oest.

Altres han apostat per reformular-se en denominació d'origen. Els cogombres de la peli ara en són una. Com a dada curiosa, les dificultats del film són totalment de pega, perquè no es van deixar de comercialitzar mai (tot i que no és inconcebible pensar que fossin difícils de trobar durant una temporada).

I, com no podia ser d'altra manera, també n'hi ha que han tirat per exprimir la mamella de la nostàlgia. A les botigues alemanyes reneix la Vita-cola, la marca del Est, que en algun Land segueix superant la coca cola en vendes. L'altra gran marca de cola de la RDA, la Club Cola, s'ha vestit de modernitat, però aposta per mantenir el sabor original, perdut amb la bancarrota i la mort dels fundadors de la marca, poc després de la reunificació.

Si la pàtria de cada persona és la infantesa, i la memòria rau en l'estòmac, no és d'estranyar que els antics alemanys de l'Est ara intentin preservar el record en marques, receptaris i fòrums. Perquè potser no tots els temps passats eren millors, però tots érem vint anys més joves.

_________________
Bonus track: Aquesta no és una recomanació gastronòmica, però si voleu passar una bona estona, us suggereixo que cerqueu algun dels llibres traduïts de Thomas Brussig, un autor que va néixer a l'ex RDA i que ha sigut capaç de retratar-la amb una ironia i un realisme impagables. Al link que hi ha sobre el seu nom trobareu un article que ha publicat recentment a El País. Però per desgràcia, la seva obra sobre la caiguda del mur, l'esplendorosa, magnificent, divertidíssima i desoladora Wie es leuchtet, és inèdita entre nosaltres.

8 comentaris:

MaryLou ha dit...

M'agradat molt el teu relat!
Petonets

Mar Calpena ha dit...

Moltes gràcies, MaryLou! Quan faig aquests textos entre mig camí de "los cuentos del Abuelo Cebolleta" i el reportatge històric, de vegades no sé si els lectors us avorriu... A mi m'interessa molt la història, i en particular, la petita història de les coses i les persones, la vida quotidiana, el que no és veu als llibres perquè no hi ha generals ni batalles. Al capdvall, és la història que tots solem viure dia a dia. Un petonàs!

Anònim ha dit...

Ostres, quina meravella de post... Gràcies.
La veritat és que els meus únics amics alemanys són de l'oest i bastant "la reunificació va ser una merda", així que m'ha molat que tu m'expliquessis tot això. Perquè al museu de la DDR tampoc expliquen aquests detalls

Glòria ha dit...

Jo vaig conèixer Berlín uns quants anys després de la caiguda del mur i després de llegir el teu post, ara mateix hi tornaria!. I poder veure una altra vegada l'altar de Pèrgam i el bust de la Nefertiti!.

Clementine ha dit...

Avorrits? Jo vull més d'aquests! M'encanta com escrius, sobretot quan enllaces coses que semblen a vegades tan llunyanes com la Història i el menjar. Una meravella... :)

A més, fa tot just un més que vaig començar a estudiar alemany, així que aquest post m'ha fet encara més gràcia de la normal!

starbase ha dit...

Noia, aquestes setmanes de baixa gastroproducció ens han manllevat uns quants minuts de vida.

Estàs en una forma tremenda!

Mar Calpena ha dit...

Apa, perles, us agraeixo els comentaris! Que consti en agraïment que sou els primers a saber-ho: acabo de passar la línia de les 25000 paraules!!!
No l'equador de la novel·la: Em temo que "El Senyor dels Anells" pot semblar una del Marcial Lafuente Estefanía al costat del que tinc al cap, de mida. Merci per la paciència.

Massitet ha dit...

Calpena, que bona que eres noia!
Jo aquesta mena de posts els endrapo i maleeixo que s'acabin. Així que per mi en pots fer tots els que puguis i tan llargs com siguis capaç.
No he estat mai a Berlín i començo a notar una certa confabulació gal·làctica per induir-me a anar-hi: tothom que conec hi ha estat i n'és un fan! Ara ja tinc la raó que em faltava, sense jo saber-ho: a pel ostcurrywurst!!! jajaaja

Salut, Calpena!