diumenge, 5 d’abril del 2009

Símbols

Imatge: AP / RON EDMONDS / EL PERIÓDICO

Mentre espero que la rentadora acabi de centrifugar per estendre la roba i anar-me'n al CCCB a veure una exposició sobre la rauxa, aquest sentiment tan català de difícil traducció (menys a l'alemany, on hi ha la paraula "Rausch", que significa exactament el mateix, a més de "verí"), us vull escriure sobre un tema que fa dies s'ha anat colant als mitjans i que penso que mereix una petita reflexió. N'han escrit d'una manera o altra altres companys blocaires (sobre tot els gallecs, que com sempre tornen quan la resta encara anem), i avui en parla també el Periódico. Em refereixo al creixent moviment institucional que hi ha als paisos anglosaxons en pro del menjar sostenible i els horts. Quan dic "institucional" vull dir a nivell d'institucions de l'estat, que no ens enganyem, poden ser tan discutibles com volguem, però tenen una influència simbòlica força potent.

A Estats Units, Michelle Obama planta un hort al jardí de la Casa Blanca. A Anglaterra, Jamie Oliver cuina pels líders del G20 i s'hi gasta menys de 12 euros per cap, fent servir productes locals. I aquí?

Aquí, no res. 

Tret de la boda del principet, on van treure el San Cristo Gros de la gastronomia del pais (Adrià + Torreblanca) i no, no ens va costar menys de dotze euros per convidat, ningú no sap què mengen a diari els Borbons, el Zapatero, en Montilla o, si m'estires, el regidor de Joventut de Samarruga de la Punta. Aquí, als polítics només els veiem menjar quan hi ha campanya electoral -i es fan l'habitual ruta del bakalao de calçotades, costellades i altres festes populars- o sucant melindros en xocolata al Pati dels Tarongers per Sant Jordi. La resta de l'any, com no siguis Bermejo i te'n vagis de cacera, el medi rural només està per discutir-lo a nivell teòric. No dic que això sigui necessàriament dolent: els gestos no arreglaran la precària situació dels ramaders i els pagesos d'aquest pais. Per això calen lleis i un marc internacional més just.

Però els símbols són importants. Suposo que el pati no està per mesures no partidistes, però m'agradaria veure un pacte d'estat en pro de l'alimentació. No costaria res que tots aquests polítics que s'han sumat a la web 2.0 i ara tenen blogs i facebooks i twitters i no sé quantes coses més ens expliquessin de tant en tant què han dinat, què es menja al seu poble, quan va ser la última vegada que es van fer ells mateixos el sopar. És vital que aquells que ens representen prenguin consciència dels nostres problemes, començant pels alimentaris, més enllà del tòpic regal pernil salat als mandataris estrangers de visita o de glossar les gràcies dels cuiners "mitxelinitzats". Que s'enfrontin al conflicte que suposa menjar raonablement en una economia tocada. Que entenguin que hi ha una amenaça a la nostra salut que es farà molt real d'aquí uns anys si no fem res per a que tot el país prengui consciència de què és alimentar-se correctament. Que valorin el patrimoni cultural que es perd cada cop que una iaia more sense deixar escrit un plat. En definitiva, que siguin més humans. Que mengin.

11 comentaris:

starbase ha dit...

Fa uns mesos al programa En clau de Ví en Jordi Pujol explicà com obligaba als amos del restaurant on van anar a dinar amb el rei a posar un ví negre català.

Es veu que el Borbò insinuava un Rioja, però com diu en Pujol: ell va escollir si el ví havía de ser blanc o negre, pero un Rioja estant a Catalunya de cap manera...Oi que m'enten?

No sé si vull saber el que menjen perque sincerament, no em creuría res del que diguessin.
Però un suport més actiu al producte sà i local (per a mí ha de ser les dues coses) si que el trovo a faltar.

josep ha dit...

Jo també penso que no em creuria res del que diguessin que menjen els politics. Però algun gest promocionant els productes naturals i la gastronomia autòctona tampoc estaría de més. Ja m'agradaria veure per un forat, que és el que menjen aquests que s'autoanomenen "ecologistes".

Sargantana ha dit...

Jo he vist menjar bastants polítics, la majoria d'ells equivalents als que governen l'Ajuntament de "Samarruga de la punta" i puc afirmar que fan promoció dels productes autòctons. Com a exemple n'he vist bastants menjant cigronets de l'Alta Anoia(una delicatessen assequible a totes les butxaques,) o reivindicant les bondats dels trumfos de Solsona.
Supòs que a Barcelona és més difícil coincidir amb l'alcalde...

Mar Calpena ha dit...

Starbase - Exacte, sana i local. Que involucrés a productors i consumidors, i que fos més "pràctica". Ara endeguen webs que no es mira ningú i campanyes televisives que semblen dels anys de Kiko Ledgard.

Josep - Sí, sí que em costaria creure'ls... però com tu, agraïria que hi posessin un xic més d'interès. Ja que ens intenten enganyar amb tantes coses, què menys que que sigui amb les que ens interessen, no?

Sargantana - Me n'alegro, d'això que em dius, almenys ja és un pas. A Barcelona no només coincidim mai amb l'alcalde, sinó que procurem no coincidir-hi... ni amb la resta de la corporació local, del govern i l'oposició, et diria. :) T'agrego a la llist de links, que no et tenia controlat! Gràcies per comentar!

Martí ha dit...

Suposo que és qüestió de temps, ara poc a poc s'està implantant la idea del menjar sa, el producte local, etc. i falta que els polític ho vegin i ho valorin.


Ostres Mar, m'encanta com escrius ;)


Una abraçada

Mar Calpena ha dit...

Martí - Moltes gràcies, esperem que ho descobreixin aviat. Per cert, el terme "Samarruga de la Punta" no és invenció meva, sinó de l'Ibáñez als tebeos de Mortadelo y Filemón...

deliciosa martha ha dit...

Mar, primer de tot, moltes felicitats pel post: ets única escribint i trobant temes per fer-nos pensar.
Per la meva feina, he vist menjar a forces polítics i altres personalitats. Mai he trobat a cap d'ells interessat realment en el menú, i evidentment, molt menys en la seva procedencia. Una llàstima, la veritat. No saben el què es perden.

Amapola Domingo ha dit...

Hola bonica!

L'any passat vaig demanar al meu avi, home d'hort al seu jardí de tota la vida, com plantar tomàquets ja que és un aliment que m'encanta i que consumeixo habitualment, però que fins fa poc em sentia fustrada pq el que comprava mai tenien sabor, o estaven farinosos o tous, o massa verds...

Per fí la meva sort ha canviat gràcies al tomaquet KUMATO que està bonissim (ara que si és de format gran val una pasta...) i que te un sabor exquisit que rellisca per la gola que dona gust!!

El tema de l'hort... ehem... queda pendent, aquest any ja faig tard :P

Mar Calpena ha dit...

Sílvia - gràcies pel piropo, però no és originalitat. És que veig menjar per tot arreu, hehehe. I ells s'ho perden, però la llàstima és que amb el seu desinterès fan que s'ho perdin també molts altres.

Amapola - Hola, lindísima! Jo sóc molt fan del Kumato, el que passa és que crec que ja han començat a sortir imitacions... Per cert, felicitats pel nou blog. Que sepas que l'enllaço!

Margot ha dit...

Un post que porta a la reflexió.
Un petó.
Margot

La cuina vermella ha dit...

Adorem aquesta dona, t'adorem a tu i els teus posts.