dilluns, 9 de març del 2009

El lloc d'una dona

Aquí m'estic, al migdia, davant l'ordinador, intentant escriure quelcom sobre la coincidència del Dia de la Dona, ahir, amb el 50é aniversari de la Barbie, avui, i no trepitjar cap mina en el camí. I en aquestes, em trobo aquesta imatge:
Es tracta de l'últim model de la famosa nina, la Barbie xef. De petita, en volia una i ma mare no me la volia comprar, perquè la trobava perpetuadora dels estereotips més rancis. Jo vaig convèncer a les meves amigues que me la regalessin pel meu aniversari (feminisme 0 - pilleria 1). Amb els anys, per això, me n'he adonat de quanta raó té la meva santa. 

Deconstruïm la imatge: Per als fabricants de la nina, una xef és una xef mediàtica. La cuina no existeix si no es fa de portes en fora. La gastronomia com a espectacle. Igual que la nina no seria més que un monstre si es tractés d'un ésser humà a escala, difícilment una cuina com la que se'ns mostra aquí seria poc operativa. La nina en sí va vestida com tothom sap que és més còmode cuinar: amb una minifaldilla a ras de [CENSURAT] i cuetes superfashion. Ni un gram de greix sobrer, ni un cabell fora de lloc. Cuinar és un hobby, quelcom de moda. Pastissos i fruita dolça destaquen en la nevera.

Al capdavall, una nina és una nina i no se li ha de donar més importància, perquè el que compta és l'educació que cada un rep de cara a actituts futures (mireu el meu cas). Respecte al gènere i respecte a la cuina. En l'Alta Cuina, Carme Ruscalleda i l'Anne-Sophie Pic són dues rares excepcions en el panorama dels grans xefs, calculant a pes d'estrelles Michelin. Però l'alta cuina només és una part molt petita de la restauració, i una xifra infinitesimal si pensem en els milions i milions d'àpats que es preparen a diari a tot el món. Qualsevol acudit masclista que es preui fa esment de la cuina, i el que em fa més ràbia és que sembla que el feminisme hagi caigut de quatre potes en el parany de creure que cuinar, com a tasca quotidiana, sovint emprenyadora però essencial per a la supervivència de la raça humana, és quelcom del que un s'ha d'avergonyir. Tinc amigues que presumeixen d'alliberades perquè no cuinen, i jo em pregunto, alliberades de què? Jo vull ser a la plaça pública, al món laboral, a les relacions sentimentals, a tots els àmbits de la meva vida, en peu d'igualtat amb els homes... i a la cuina també. Crec que avui en dia cuinar -cuinar habitualment, no preparar un plat complicadíssim i caríssim en festes de guardar- és un dels actes amb més profundament polítics que una persona pot fer, perquè implica tot un seguit de decisions sobre consum, salut, estètica i gestió del temps que són tot menys trivials. I a sobre, sovint és divertit. Cuinar és poder.

Ahir era el Dia de la Dona i jo no vaig sortir al carrer. Però tot i la meva situació privilegiada -visc al primer món, amb tot el que això implica d'accés a l'educació, a la salut i a la feina-  no em marxa del cap que el 70% de les persones que viuen amb menys d'un dòlar al dia en tot el món són dones o nenes. Que, a més, moltes d'aquestes dones estan obligades a buscar el sustent de les seves llars en contextes de guerra o pobresa endèmica, que les fan particularment vulnerables a la repressió institucional i la violència de gènere. És per això que no podem destriar els drets femenins de tota una concepció més gran del sistema alimentari, de trobar noves -sovint velles- maneres de crear un desenvolupament sostenible en l'agricultura, un comerç internacional just que no especuli amb els preus dels aliments, i una presa de consciència de que els problemes de les dones són els de tota la humanitat. Començant pels que sorgeixen cada cop que s'encèn un fogó.

4 comentaris:

josep ha dit...

Mar,

Ja saps que estic d'acord amb el que escrius i la manera en que ho escrius. Quan s'ha de celebrar un dia Internacional de .... (el que sigui), és que hi ha quelcom que falla. La Ruscalleda i la Pic són una prova més que vivim en un món fet a mida del génere masculí.
Ja no és que en qualsevol camp els homes ocupin llocs vetats a les dones, és que fins i tot a la cuina la inmensa majoria de grans chefs son homes quan en la vida real qui sempre cuina és la dona. De totes maneres, estic també d'acord que malgrat les marginacions i el 30% menys de salari, les dones occidentals són afortunades comparades amb les de la resta del món. Però això és un altra tema, un tema de rics i pobres, de nord i sud.
Una abraçada

Massitet ha dit...

Hola Mar!
M'ha agradat molt el post, tant pel què dius com pel to amb que ho fas. Una reflexió molt interessant la de la cuina com a forma d'exercir poder: no ho havia sentit mai i em sembla molt encertat.
D'altra banda, a mi sempre m'ha cridat l'atenció que, si bé de grans xefs hi ha poques dones, són majoria en els llibres de receptes per a cada dia. El missatge em sembla clar: per la cuina de casa, sí; per la cuina pública no.
Igual exagero, però crec que no vaig gaire desencaminat.

Gràcies per invitar a la reflexió, estimada!

Mar Calpena ha dit...

Gràcies a vosaltres dos, no deixa de ser significatiu i molt d'agraïr que sigueu dos homes els que comenteu...

Sara Maria ha dit...

Jo sempre dic que busco un home ric que m'alliberi tot fent-me la cuina més gran... Visca poder cuinar!!!
Quina raó que tens!