dilluns, 8 de setembre del 2008

Atòmics


El microones de la meva feina és un giny metàl·lic, enorme i impredictible, que la única cosa que provoca amb tota seguretat cada dia són infinits acudits sobre la radioactivitat i les mutacions. Avui, mentre maldava per escalfar-me les mandonguilles de l'Ikea (un vici inconfessable) m'ha vingut al cap un retall de saviesa inútil d'aquella que només serveix per fardar durant les partides de Trivial Pursuit, i és que els ubicus microones són fills bastards de la indústria militar.

Corria l'any 1946 i el Pentàgon, ajudat pel complexe militar-industrial nordamericà, començava a emparanoiar-se d'una possible invasió soviètica. Per això era de capital importància millorar un dispositiu que ja s'havia començat a provar durant la segona guerra mundial, el radar. El doctor Percy Spencer estava fent assaijos amb un nou aparell anomenat Magnetron quan se'n va adonar que tenia els pantalons bruts, i que una barreta de xocolata que portava a la butxaca s'havia desfet. Intrigat, va posar uns quants grans de blat de moro prop de la màquina, i en uns segons aquests es van convertir en crispetes. Al dia següent, va seguir experimentant amb un ou, que va explotar. La seva recerca va despertar la curiositat dels seus companys, i l'any 1947 va aparèixer al mercat el primer forn de microones, que era tan alt com una persona i pesava uns 325 kilograms. Percy Spencer -al dibuix de l'esquerra- qui va patentar més 250 invents relacionats amb les microones, no havia acabat el batxillerat i era autodidacta. El que el feia especial respecte a altres científics era la seva curiositat: sembla que ell no era el primer a qui una barra de xocolata se li havia desfet al laboratori, però ningú abans s'havia molestat a esbrinar-ne el perquè.

Però aquesta no és la única història que uneix menjar i guerra freda. És bastant conegut que els entrepans a la planxa de pernil dolç i formatge reben a Catalunya el nom de "biquini" en honor al club que els va començar a servir a la Ciutat Comtal, i que va obrir les seves portes l'any 1953 on ara hi ha el centre comercial l'Illa. L'antic Bikini -poc o res a veure amb la discoteca actual, on més d'una vegada m'han servit alcohol amb aroma i gust de garrafa- anava a petar a la Diagonal i tenia un minigolf. Era el tipus de local que un podia imaginar poblat pels pijos de les novel·les de Juan Marsé, menjant-se una versió nacional del croque-monsieur sense ou que l'arrebossés, mentre bevien pipermín (sic). O així és com m'agrada pintar-me'l mentalment. Perquè del Bikini només en sé allò que n'he conegut per referències molt tardanes-un germà meu n'era habitual als anys vuitanta i durant la meva infantesa també s'hi feien sessions de discoteca els diumenges al matí per a nens a les que vaig anar en alguna ocasió, una activitat que avui en dia desembocaria en una corrua de visites d'assistents socials a les cases dels participants.

El que sovint no es recorda quan es parla d'aquest entrepà que a Madrid coneixen com a "mixto" és que el nom Bikini de la sala no feia al·lusió a la prenda de bany sinó a un malaurat atol del Pacífic on els americans es van dedicar a fer proves nuclears en la immediata posguerra, l'any 1946. A la foto que encapçala aquesta entrada podeu veure el sotsalmirall William "Spike" Blandy, la seva dona, i l'almirall adjunt F.J. Lowry cel·lebrant el final de l'Operació Cruïlla (nom oficial de les proves) mentre tallen un pastís en forma de núvol atòmic. Qui ho havia de dir que una simple tarta seria el nexe comú entre una peça de roba mítica, un entrepà que fa difícil portar-la, i la tragèdia de Txernòbil.