dimecres, 14 de maig del 2008

¿Por qué no te callas?

Jo volia haver escrit una entrada sobre un tema frívol (la colla de gadgets i productes alimentaris relacionats amb Harrison Ford), però avui gairebé no es podia llegir ni un bloc d'aquestes terres sense lectors i blocaires debatessin, generalment per criticar-la, la darrera declaració/boutade del Santi Santamaria, que encara no se n'ha adonat que callat està més guapo i que prefereix seguir exhibint les seves dots per a la demagògia.

Santamaria, ficat a periodista d'investigació, afirma públicament que el Bulli té un problema de salut pública, i que ell està distanciat per concepte i ètica de Ferran Adrià. Arribats aquest punt, i sense ser jo una gran fan de l'abstracció tecnoemocional (estic molt més a prop de la cuina que pot fer Santamaria, dintre del límit que em marca la hipoteca), crec que hauríem de puntualitzar quatre cosetes:

A) Si pot demostrar que Ferran Adrià juga amb la salut dels seus comensals, el que ha de fer és denunciar-lo a comissaria i no en un llibre.

B) Assumint que tal problema existeixi... quans casos s'han declarat d'intoxicacions per agar-agar? Que jo sàpiga, l'esferificació no és l'Ébola, i la quantitat de gent que passa pel Bulli o pel racó de Can Fabes sobre el total de la població no és una mostra demogràfica suficient com per demostrar que uns tenen més o menys salut que els altres. Si us plau, no confonguem el món de la gastronomia tres estrelles amb el món real. I en qualsevol cas, jo diria que els comensals del Bulli probablement es pugui pagar un hospital privat (molts d'ells, la Clinica Mayo i fins i tot la Betty Ford, si calgués).

C) On rau l'ètica en escriure un llibre de cuina sana quan es pesa tant com ho fa ell? Igual que no sé si me'n fiaria d'un cuiner massa prim, tampoc no ho faig d'algú que em diu com he de menjar sent ell mateix obès.

D) Santamaria diu que s'ha d'informar als comensals de què porta el menjar. D'acord, sempre he defensat que l'etiquetat dels aliments és bàsic. Ens explicarà TOTS els procediments (perquè el procediment també contribueix o fa mal a la salut)? Com evitarà aleshores que uns i altres li copiin les receptes? Patentant les fòrmules? Ens podrà assegurar que cada plat porta sempre la mateixa quantitat de cada cosa?

E) Una altra afirmació seva deia que l'art ha de ser als museus i no a les taules. D'acord. Però què hi ha de criticable en voler fer art de la teva activitat diaria, en apel·lar als sentits i a la imaginació? O és que no va ser ell qui va dir que anar al restaurant és participar d'un espectacle escènic?

F) Pasta. Diguem-ho clarament. L'emperador va en pilotes. Per moltes despeses que generin els establiments d'alt nivell, per molt que plorin els cuiners dient que no arriben a final de mes... prou de fer el ploricó. Si amb tres estrelles Michelin i no sé quin coi de posició al rànking de restaurants aquest, la vostra cuina no es prou bona per a generar l'atenció general sense haver de recòrrer a trucs tan cutres, és que alguna cosa no rutlla. Si al Santamaria l'amoïna tant que la gent del carrer mengi malament, que posi un bar de menús. A mi no em dóna lliçons de moral algú que cobra 180 euros per un àpat.

G) Seriosament, i això ja no és una pregunta a Santamaria, sinó a tots nosaltres... per què són tan bocamolls alguns dels cuiners ibérics? Ara ha estat el de Can Fabes, però en alguna ocasió ja he criticat els excessos verbals de l'Arola, i Ferran Adrià tampoc no és alié a un bon cop d'efecte ("we don't make any money"). Per què estem tan pendents de les seves idees, quan els preus dels aliments bàsics pugen dia a dia, els transgènics ens envaeixen, i a la majoria de les llars urbanes es menja de puta pena? I per què ens importa tant i dediquem tanta atenció a que els cuiners es dediquin a pegar-se amb el monedero i a estirar-se de la melena? Per què no omplen tantes línies altres professionals que fan menys soroll, com la Ruscalleda? Tot plegat, fa pudor de pa i circ. I a sobre, el pa és bimbo.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Mar!
M'ha agradat molt el teu post. Quan avui he llegit les declaracions del Santamaria he pensat en un atac de banyes, en pura enveja per tenir menys espai mediàtic que l'Adrià. Estic amb tu quan crec que aquests cuiners tenen un problema quan necessiten fer soroll d'aquesta manera per cridar l'atenció sobre la seva... cuina? O sobre la seva persona? Començo a pensar, agafant de nou una idea que exposes al post, que aquesta gent comencen a ser divos i això porta aparellat fer escenetes de tant en tant per cridar l'atenció.
No deixa de ser una feceta més de l'espectacularització de la vida pública. Com tu dius, de panem et circenses...

Salut!

Massitet

Anònim ha dit...

Hola Mar, Massiset y demás lectores/as
Es una pena que se acabe El Diario de Patricia... porque me veo allí al Santamaria en el programa titulado "el Adrià no me mola".
Me parece que hay mucho vedetismo en el mundo de la cocina... y que no haría daño a nadie un poco más de modestia. Pero aqui hay mucho cocinero que solo mira por salir en la tele y que le den la (¡oooooooooooh!!!!!!) estrella Michelin de marras para poner unos precios desorbitados en la carta de su restaurante.
Menos humos, señores.
Manel, El Cocinillas

glòria ha dit...

He trobat molt brillant el teu comentari. Seria bo que arribés a oïdes del mestre Santamaria i a d'altres que, com ell, parlen des del paraninf com si fossin científics, susceptibles de rebre un Nobel d'aquells que premien els avenços benèfics per la societat i el món en general.
No Senyors. Poden fer molt bona cuina. Molt creativa.Però que no oblidin mai que només és cuina. Cap d'ells no és un Galileo, ni un doctor Fleming, per posar uns exemples.
Dic això, entre altres coses, perquè en Santi Santamaria sol dir "el laboratori". És clar. Hi experimenta.

starbase ha dit...

Doncs coincideixo, com no podía ser de cap altra manera.

Aquí no hi ha ningú que estigui net com una patena, perà la taca que porta ara en Santamaría es molt grossa: quedes retratat.

Acabarem com al futbòl? Jo de petit ja vaig fer-li al nen el carnet del bulli. Doncs jo soc de la penya Esències de Santamaria.

Anònim ha dit...

El comentari d'Starbase m'ha animat a escriure aquest comentari, que ahir em semblava excessiu.
A veure si amb els cuiners passarà (està passant?) com amb els futboolistes: quan entren a formar part de l'Star sistem, s'obliden de la seva feina i es dediquen a gunyar-se la vida als mitjans i no als camp de futbol - cuina.
Estem davant d'un Eto'o Santamaria? És Adrià ja un Ronaldhiño de la cuina catalana?

Iñaki ha dit...

Con las cantidades que sirven en el Bulli no creo ni que una espuma de cianuro llegara a matar a alguien :)
En fin, Santamaría es un provocador, pero contestado a la pregunta que lanzas, creo que todos los grandes (o, dejémoslo en 'famosos') son como estrellas del Rock, tienen que dar la nota, hacerse ver y crear rivalidad. Viven en definitiva en su propio mundo.
Saludos.

Anònim ha dit...

Mar, es pot dir més alt però no més clar. Estic plenament d'acord amb el teu comentari.
Alguns dels grans cuiners pensen que poden mirar per sobre l'espatlla del company de professió i pensen que criticant-lo guanyaran adeptes.
Santamaria és el primer que es nodreix dels espais mediàtics, i les seves argúcies per col·locar el seu llibre són pròpies d'un pati d'escola.
(I a mi tampoc m'inspira confiança un cuiner tan gras, igual que si veig la perruquera despentinada).
Salutacions,

Marta F.

Sara Maria ha dit...

M'ha agradat el teu comentari, just fa dos anys vaig poder anar, gràcies a una amiga, a BcnVanguardia a la classe magistral del Ferran Adrià. Allí vaig conèixer, i també gràcies a ella, dos dels cuiners joves que tenen un estrella michelin cadascú. Estàven molt agraïts al Ferran, un cuiner que se'ls havia fet proper i amb qui podien comptar sempre, que els havia ajudat i els donava ànims.
Sols això mostra el caràcter d'un i de l'altre. Podría dir més coses d'un i de l'altre, on el Santamaria no quedaria gens bé. Però prefereixo deixar la imatge d'un cuiner que es fa assequible sense pretensions.