divendres, 23 de maig del 2008

Crispetes

Ja tinc l'entrada per anar a veure aquesta tarda la nova d'Indiana Jones.

Recordo amb claredat meridiana haver-ne vist la primera entrega al cinema Avinguda de Platja d'Aro, acompanyada d'un dels meus germans, i haver passat molta, molta por amb l'escena final de l'arca (vaig tenir malsons i tot). En aquell mateix cinema ja havia vist poc abans La guerra de les galaxies, i havia decidit que abans que el poca substància del Luke Skywalker i el seu cutrezen de l'espasa làser, a mi em tirava el contrabandista jeta que representava Han Solo i el seu Falcó mil·lenari en forma de croissant!. Bé, puntualitzem: no és que en realitat em tirés més, perquè en aquella època prepúber, això de decidir més si ens agradava un actor o un altre era només una altra manera de jugar amb les amigues, igual que ens assignàvem entre nosaltres ser alguna de les ángeles de Charlie (ningú no volia que li toqués ser Sabrina), o comparàvem els mèrits relatius de Parchís i Regaliz.

El cas és que Harrison Ford va continuar colant-se a les pantalles regularment, i a base de llaminadures i crispetes, em vaig anar empassant bona part de la seva filmografia. Creixent, creixent, també me'n vaig començar a adonar de que efectivament era un senyor més aviat mossegable, que si bé no estava en el meu top ten del fandom, li donava cent patades a la colla de capsigranys acnèics que em feien la vida impossible al pati del cole (espero que els hagi anat tan bé com es mereixien. Crec que n'hi ha un que reparteix pizzes).

A més, les pelis del Ford eren entretingudes. Ocasionalment, fins i tot eren bones. I m'ha quedat la idea de que sempre feien patir molt. Em vé al cap quan submergien Han Solo en la carbonita i el congelaven. Crec que aquesta escena ha quedat com una icona dels que compartim generació i condició de frikis irredents. I si no, com és que a internet es troba un tutorial per a fer un Han Solo congelat de xocolata, o una cubitera amb la mateixa silueta (R2D2 és el cubell de gel)?

I encara que el nom Harrison Ford equivalgui a actor que ens agrada a les nenes -recordem què cantava l'Aute-, també ha servit per inspirar el d'una braseria de Barcelona, el Harrison Foc de la Plaça Tetuan, que sense voler ser un prodigi de sofisticació, serveix més que correctament menjar al grill a preus decents (potser d'un manera semblant al cas de Ford, qui només ha rebut una nominació als òscars i no ha guanyat mai. Li van preguntar a l'actor què li semblava i va dir que amb els diners que feia no creia que fos just queixar-se. Alguns restaurants i alguns intèrprets estan creats estrictament per entretenir. No és dolent). Apart d'això, un dels fills de Ford, Ben, és xef d'alta cuina. Va treballar a les ordres d'Alice Waters a Chez Panisse, potser el restaurant més admirat de ianquilàndia, i ha fet pràctiques a can Arzak i can Subijana.

Ben Ford (Sony Pictures)

D'una manera menys respectable, Indy, com totes les màquines de merchandising de Hollywood, ja està present en totes les franquícies de menjar marrano hagudes i per haver. Jo penso resistir-me tant com pugui a una que diu que et dóna tasses perquè sóc una dona de forts principis, bones intencions i poca voluntat. En canvi, celebro que no arribin aquí els cereals escurabutxaques que han sortit als USA. Segur que picava amb la caixa kitsch...

Però un repàs a les relacions Ford/menjar no podria acabar sense EL VÍDEO definitiu... Ja sabeu tots quin és, però de tant en tant cal tornar-lo a veure. I després, comprar el pot de crispetes més gran que trobeu, aparcar per una estona els Cahiers du Cinema, els dogmes pretenciosos i les soporíferes pelis iranís, i passar la tarda gaudint de l'espectacle en la foscor d'una sala de cinema. Com quan érem criatures.



ACTUALITZACIÓ: Ja l'he vista i m'ha agradat força. No és perfecta, però no decep. Per a mi, la primera segueix sent la millor de la saga, però aquesta té detalls força apreciables. I no en dic més, que us aixafaria les sorpreses. Per cert, enlloc de crispetes, que no em venien gens de gust, m'he cascat un geladet de Ben and Jerry's.

4 comentaris:

Gemma ha dit...

L'has vist ja? T'ha agradat? Jo també tinc ganes d'anar-la a veure...
Recordo la primera vegada que vaig veure "en busca del arca perdida": era en un cinema a la fresca a la festa major de Sabadell. Jo no acostumava a anar al cine i vaig flipar! Des de llavors em vaig declarar una fan de l'Indi... Ara em fa por esperar massa i que em decebi... però segur que hi aniré!
No sabia la història del fill del Harrisson Ford, resulta qu eés tot un xef! Increïble :)

Ester ha dit...

Ja ens diràs si t'ha agradat, a mi també em fa gràcia veure-la
Ester

Anònim ha dit...

Recordo el Harrison Ford, per primera vegada, a American Grafitti, fent de brètol i poca cosa més. Potser quan ha estat més seductor va ser a l'escena del ball amb la Kelly McGillis a Witness (Único testigo).
La veritat és que ara se li nota una mica massa que no és gaire bon actor, encara que no li ha calgut mai mentre ha estat tan i tan sexi!

Charmana

Anònim ha dit...

Jo vaig anar dissabte a la segona sessió no vam menjar crispetes, perque ens estimavem més anar a fer una pizza a la sortida. Tornant cap a casa, pels carrers buits i tranquils del meu barri només se sentia, a través de les finestres obertes, com la gent cantava el xiquilicuatro durant la seva oblidable actuació. La peli, més del mateix amb un final una mica cursi. Molt guapo el indi jr cuiner, està per menjar-se'l. Ummm