dimarts, 8 de gener del 2008

2008 a l'horitzó

He estat a punt d'abandonar aquest blog. Els darrers mesos, ho haureu pogut observar, s'havia reduït la freqüència dels meus posts, i em sentia cansada i mandrosa a l'hora de posar-me davant del teclat. Suposo que és definitori del meu estat d'ànim si dic que no tenia il·lusió ni per escriure ni per menjar. He deixat fins i tot passar l'ocasió de celebrar el primer any d'aquest blog el passat dia 23, per pensar-me millor durant les vacances si em veia capaç d'encarar un altre any. I la resposta ha estat que sí.

Així que després de agafar aire, donar-me una pausa, pensar en tot allò que vull canviar, començant per algunes idees tontes que jo mateixa m'havia imposat sobre on havia de caminar tot. No vaig arribar mai a escriure el post sobre València, i em sembla molt definitori sobre les causes de la meva crisi: En tornar, vaig estar malalta i tot i així em sentia obligada a explicar el meu sopar a un restaurant amb dues estrelles Michelin, les compres que vaig fer, la visita als meravellosos mercats de la ciutat. En resum, que havia convertit un viatge que era sobre tot de plaer en una data de tancament i entrega d'un reportatge. No. El que vull és viure, cuinar i menjar amb el blog, i no pel blog.

No m'enrotllo més sobre tot plegat. El cas és que poc a poc, sense forçar-me, aquestes vacances he tornat a gaudir del plaer del menjar. He experimentat amb les cols de Brusseles. M'he comprat el darrer llibre de la Carbó. He adoptat la coca de porros i formatge de cabra com a part del meu repertori. He descobert que el menjar d'animals anglès és tan poc atractiu per a les bestioles com en la seva vessant humana ho és pels de dues potes. Vaig menjar un rostit, i uns canalons fantàstics per Nadal i Sant Esteve... I una calçotada el dia de Cap d'Any, i uns espaguetis al pesto amb anxoves després d'una nit de farra que em van reconciliar amb a bondat de l'ésser humà i molt de torró a totes hores... però gens ni mica de tortell de Reis, que ara toca fer bondat. I gradualment he anat recuperant l'excitació amb la que vaig escriure la meva primera entrada, fa un any i uns pocs dies. Espero escriure'n moltes, moltes més.

10 comentaris:

manuel allue ha dit...

Mar: m'en alegro, i molt, de que tornis a escriure aquí. Comprenc perfectament el teu post, lo sucribo, lo celebro (més en castellà que en català) i m'hagués agradat signar-lo.

Hi ha gent pels que tot aixó (els blogs, i també els de cuina) és una mena de feina. I em sembla bé. Quan deixes de divertir-te i estàs més pendent de les respostes que del text, ai làs, comença (per a mí) el problema. Però com que jo no tinc cap restaurant ni sé les dades del Madrid Fusion, no compro la Guia Michelin, soc un cuiner dolent i quasi mai llegeixo receptes escric el que em diverteix. Bó o dolent (hi ha dies de tot).

Tú escrius molt bé i expliques coses intersants, divertides, pròximes. No tinc per qué afalagar-te. Però estic convençut de què mentre et continui divertint ens continuaràs divertint a nosaltres.

Una abraçada.

Anònim ha dit...

Hola,hace casi un año que empece a leer tu blog,me paso cada dos o tres dias para ver si has puesto algo,te recuerdo de cuando salias por la tele,en resumen que me gusta tu forma de explicar y ver las cosas,no lo dejes(el blog)soy un poco "mandrosa" para poner comentarios,pero a mi me haces disfrutar leyendo y seguro que a mas personas les ocurre igual,un saludo y un grato 2008.

starbase ha dit...

Mar, en Manuel m'ha recomanat aquest post i no m'extranya.

Sería una llàstima perdre un blog tant interessant com el teu. Pocs en trovo (usualment només visito blogs gastronòmics) que siguin tant personals. Tant 'de debó'.

Et felicitaría per seguir, pero en realitat qui ens hem de felicitar som els que et llegim.

gemma ha dit...

Mar,
T'entenc perfectament i de forma egoista me n'alegro que hagis decidit continuar.

També he passat per estar agobiada per cuinar perquè he de publicar... ja no, ho faig per disfrutar i no com a obligació.

en27m2 ha dit...

Ah no, res de deixar el blog! tens un do amb la paraula i l'has de compartir amb la resta de mortals. No ens pots deixar orfes del teu enginy, ironia i sentit de l'humor. Feliç 2008

Anònim ha dit...

Me alegro de tu vuelta y de que decidas continuar. Tu blog es para mí una parada obligada en el rato que dedico cada día a Internet. Gracias.

deliciosa martha ha dit...

Ei Mar! A vegades jo també me'n canso, i vaig amb la càmara de fotos a tot arreu, i pregunto a tots els cambrers: perdone, puedo hacer fotos? per després poder-les publicar, i a vegades no estic inspirada, i hi ha dies que no em ve de gust escriure res. Jo m'ho agafo com que és un petit diari que, moltes vegades, em serveix per recuperar receptes o llocs on he estat.
Casa teva és una de les meves parades rutinaries perquè m'agrada el què hi escrius.
Si et torna a agafar una crisi, ens avises a uns quants, i farem un sopar de "blog-gastrònoms/es" on estarà prohibit tirar fotos ni publicar-ne res a cap bloc al dia següent.
Un petó de xocolata!!!!

Anònim ha dit...

No tenia ni idea d'aquest bajón. Veig que no ha estat res i que la única cosa que segueix "Baixa" és el títol del teu blog.... Estic convençuda que tot plegat ha estat la sindrome nadalenca... amb les digestions, la sang va cap a l'estomac i les neurones flipen!
He recomenat el teu blog al Victor (un "gourmet" molt interessant). Espero que et visiti molt!
Petons

Mar Calpena ha dit...

Manuel: T'ho agraeixo MOLT. I t'ho dic de tot cor.

Angeles: Uyyyy, tú te acuerdas de algo que pensaba sólo recordaba mi madre... Nunca es tarde si la dicha es buena, gracias mil.

Starbase: I felicitats a tu pel teu, de blog. El nòrdic va triumfar!

Gemma: I egoistament jo et responc que m'encanta que t'obliguis a cuinar...

En27m2: Es fa el que es pot. De moment, com veus, no us en lliureu de mi!

Juank: Gracuas por tu confianza. Seguimos en la brecha.

Deliciosa Martha: Crisi o no crisi, m'enganxo a la idea del sopar... I per cert, feliç aniversari, que sé que el teu blog també ha fet un any!

M: Sí, noia, els nadals no m'acaben de fer bé. Però jo encara faig el meu metre setanta nou! Petons i ens veiem aviat.

Anònim ha dit...

Ep, Mar! Em trobo aquest post després d'uns dies que no entrava al teu bloc. Igual som ànimes bessones, però entenc perfectament el que vols dir: ahir Kisumenja i jo ens vam "sorprendre" buscant alguna cosa per posar al bloc perquè fa dies que no hi diem res...

En fi, m'alegro que hagis decidit tirar endavant. Com molta gent que ja ha deixat comentaris aquí, m'alegro molt, molt, molt que hagis decidit tirar endavant. Primer, perquè vol dri que t'has retrobat amb el plaer d'esciure al bloc. Després, perquè la gastrosfera.cat se'n / ens beneficiarem molt!

Gràcies, doncs, per tornar...

Salut!

P.S: Ei, penya! Si feu un sopar aviseu-me!!!!