dijous, 25 de gener del 2007

De baixa (i no gastronòmica)

Déu n'hi dó el trancaço que porto a sobre. Entre paquet de kleenex i paquet de kleenex, no acabo de trobar el moment de cuinar i he fet el que faria qualsevol bon covard en aquests casos: trucar la mama, perquè més que treure'm les castanyes del foc, vingui a fer-me verdureta bullida i a portar-me aigua amb gas. En aquest estat de coses, on el desgast cutani fa que el meu nas s'assembli al d'un dels rens de Santa Claus, només he fet una recepta digna de tal nom, darrerament.
La vaig descubrir l'any passat per aquestes dates, quan era víctima de la meva moquera anual. Es tracta d'una sopa que ara pràcticament ja cuino de memòria de tantes vegades com la he feta. Rebosa de vitamines, i els ingredients principals són pastanaga i taronges. La meva variació porta el doble de suc de taronja que l'original, i suporta bé els canvis i els experiments. De fet, alguna vegada tinc fantasies gairebé eròtiques de que sóc la mestressa d'un restaurant d'aquells amb decoració que imita un loft i plats molt més grans del que seria necessari. Serveixo la sopa en tres petits gots quadrats (o de diferents mides i estils, si tinc la imaginació creativa), sota el nom de "Declinacions de sopa de pastanaga i taronja".
En un dels gots, la sopa gairebé bulliria. El brou estaria fet amb xai, i aniria aromatitzada amb comí.
En el següent, la temperatura seria tébia, agradablement calentona, però sense passar-se. I el got contindria la sopa segons la recepta original, amb brou de pollastre i estragó.
Per últim, en serviria un got fred -en algun dels meus deliris, l'imagino fins i tot fet de gel- i la sopa estaria gairebé glaçada, per marcar-ne el caràcter estiuenc a base de brou de peix i romaní.
En realitat, jo ja he provat les tres variacions, però ara mateix concebo aquest plat en la versió del pollastre, com l'idoni quan un té tos i el carrer, hostil, és fred com un ex amant. Escalfa l'ànima i cada cullerada és una piscina de vitamines. Un raig de sol contra l'encostipat.

1 comentari:

gemma ha dit...

Jo estic igual: llegint blogs entre couldina i couldina però sense ganes de cuinar :-(