París II (El gelat i el falafel)

Aquí la segona part de la meva crònica. Previously on Baixa Gastronomia, la nostra prota se'n va a París i deixa pendent una explicació sobre gelats...

* Gelats: El de pera no va ser l'únic. Els gelats més afamats de París són els de Berthillon, i jo no me'n volia estar de tastar-los. Em vaig acostar fins a la seu originària, a l'Ile de la Cité, però em vaig trobar que tres milions de turistes més havien pensat el mateix que jo. Per sort per a mi, l'èxit de Berthillon fa que les seves especialitats es trobin en molts altres llocs, i a només unes passes vaig seure a un saló de té que en tenia. El que veieu a la foto, mireu-lo amb atenció, és el gelat més bo però també el més trist de la meva vida. El més bo, perquè una de les boles era de caramel de mantega salada. Si els caramels de mantega salada, que vaig descobrir a Bretanya, han de ser ja necessàriament el fruit d'una ment malalta i perversa, quan es converteixen en gelat ja són de nivell de xungo de peli de James Bond. No m'estranya que els parents grans en diguin "mantecados" dels gelats. Era, era, era...

I aquí passem a la part més trista: era el millor gelat de la meva vida, i jo n'era conscient mentre l'estava prenent. A sobre, havia malbaratat l'ocasió de fer-me durar el plaer demanant una estúpida bola de gerd (me la vaig acabar primer, per reservar el plaer fins al final. Inútil demanar-ne una altra de caramel. Al dia següent corria, i tampoc no volia que una indigestió amargués el plaer... ) Un no pot travessar mai dos cops el mateix riu, que deia Heràclit, ni menjar la mateixa bola de gelat. Però això no treu que qualsevol dia provi aquesta recepta de David Lebovitz, inspirada pel de can Berthillon.

* Falafel: L'altra cosa que em va tirar enlaire París van ser els falafels. Si no en veieu cap foto, és perquè el que vaig prendre, de Chez Marianne, requeria de dues mans i molta concentració per a no desmuntar-se. Fa deu anys vaig anar a París i no sé ben be per recomanació de qui vaig peregrinar a l'As du Falafel, a la Rue des Roisiers, en plé barri jueu, on figura que fan els millors del món, fora de Israel i Territoris Ocupats. Ho recordo com un dia plujós, en el que el Marais estava casi desert, la majoria dels comerços tancats i només passava de tant en tant algun home de llarga barba i barret fosc. Una dècada més tard la zona s'ha convertit en un Born, amb les ubiqües botigues de Muji, Adidas i Custo que hi ha a totes les capitals d'Occident, a banda de centenars de turistes pijoalternatius. Pel costat bo, això ha donat una nova vida a les xarcuteries i restaurants kosher del barri, a la que suposo que tampoc no hi són alienes sèries com Friends, Seinfeld o Curb your enthusiasm, que han popularitzat els "deli" de Nova York. Jo recordava que David Lebovitz postulava que els de Chez Marianne (nota al marge: ara ve quan em dieu, davant de la segona menció avui del Lebovitz "i si aquest paio es tira per un barranc, tu què, també t'hi tiraràs?" i jo responc que no, que no ho faré, però que si David Lebovitz em diu que al fons del barranc hi ha un restaurant on es menja bé, aniré agafant embranzida) eren tant bons o millor que els de l'As. I tenia raó.

El primer que crida l'atenció en els falafels de Chez Marianne (5€ la versió vegetariana, 6€ amb una deliciosa "kofta" o mandonguilla de vedella) és el que no hi ha: No porten enciam iceberg (que per cert, sona a cognom jueu). No porten blat de moro. No porten -Iaveh  me'n lliuri- formatge. Ni tomàquet.
A canvi, una racció generosa d'amanida de col, una mica de carabassó, remolatxa, albergínia a la brasa, un romesco a l'hebrea que estava per morir-se... i us deixaran agafar un cogombre o una piparra en conserva mentre espereu. Ni que us hagueu de menjar aquesta petita joia de peu en una plaça com jo vaig fer, voldreu que us duri més del que de fet us durarà. Aquí tampoc teniu permís per repetir: us esperen els pastissos, tradicionals o no, dels altres delis del voltant. Per tornar-ne a gaudir, s'imposa un nou viatge a París ben aviat... Veniu?

París I (Intro i bistros)

Escric això acabada de tornar de París, on he estat uns quants dies debatent-me en un precari equilibri entre les calories ingerides i les cremades. D'aquestes últimes, no n'explicaré gran cosa perquè hi dedicaré un post al meu blog sobre còrrer, tret de dir-ne que bona part van ser eliminades en la participació a La Parisienne, la cursa femenina de la ciutat, que té sis kilòmetres de distància, i que la resta ho van ser a base de passejades amunt i avall pels llargs bulevards d'aquesta Ciutat de la Llum. I de lluminosa ho és tant que arriba a ser enlluernadora de forta com n'és la seva bellesa. Convertida en una flâneur (flaneuse?), em vaig dedicar a vagarejar sense direcció ni objectiu, aprofitant que tenia els museus i els monuments relativament frescos, i que això m'eximia de peatges obligatoris i em donava, per contra, l'oportunitat de convertir-me en observadora del petit món que és París.

Però això és pel que fa a les calories perdudes, que en el global del tema, diríem que van perdre la partida enfront de les guanyades. La culpa (posats a triar arbitràriament un culpable) és de Ryanair. La raó és la següent: El meu pla magistral era còrrer la cursa diumenge i després fer un cop de visa i anar-me'n a celebrar-ho a un restaurant bo. Vaig especular amb l'Atelier de Joël Robuchon, amb el Jules Verne que porta Alain Ducasse a la Torre Eiffel, fins i tot vaig pensar a permetre'm un homenatge gastronotarantinià i anar-me'n a La Tour d'Argent a menjar ànec a la sang. Però van anar passant els dies, i les darreres setmanes anava tan liada que anava postposant fer una reserva o mirar-m'ho amb calma. El dia abans de marxar, a més, tenia un compromís social i em va arribar l'hora de fer la maleta amb molt poca son a l'esquena, sense ni una sola recomanació impresa i amb una trucada de ma germana que m'avisava que Ryanair s'havia posat molt nazi amb el tema de l'equipatge de cabina. Estrictament només permeten una bossa de ma de dimensions diminutes i et cobren 35 euros com portis ni que sigui una càmera de fotos a fora. Per tant, només podia endur-me les sabates que portés posades, i aquestes havien de ser, per necessitat, les bambes, del tot inadequades per sopars pijos. Així que allà vaig canviar de plans. Si no podia cometre un acte de terrorisme contra el meu estòmac i les meves finances, faria kale borroka gastronòmica.

A París, s'ha de dir, no costa gens. És més, un es pot arribar violentat per la quantitat de proposicions indecents que rep en aquest sentit. Jo diria que és impossible avançar més de 200 metres sense trobar-te una boulangerie, un traiteur, un bistro, una botiga especialitzada (en vaig veure fins i tot una que només venia fondues de xocolata aromatitzades amb tots els ingredients del univers). Reparteixo els highlights en diferents posts, o no acabaré mai.

* Bistros: Aquí potser no és més vaig triomfar. Em vaig quedar amb ganes de provar la blanquette de veau o alguna altra recepta tradicional. El timing no hi va ajudar, ni el fet que prop del meu hotel l'oferta gastronòmica fos molt pobre. Tot i això, la primera nit em vaig cascar salmó en brick d'herbes fresques acompanyat de risotto de tomàquet. No sé si em creureu quan us digui que a la foto la racció sembla més gran del que era quan us deixi caure que també van caure unes rillettes i un naturalíssim gelat de pera... I si voleu que us n'expliqui més, de gelats, haureu d'esperar al proper post!

Un bon dia (i una bona recepta)

Una de les frases més perilloses que hom pot dir públicament és que és feliç. Segur que aleshores venen els déus -que, en general, són una colla de pocasoltes amb vocació de guionista de sitcom o quelcom pitjor- i castiguen el seu hubris amb algun problema. Així que no diré que sóc feliç, però sí que darrerament me'n sento cada cop més.

Mar Calpena, una dona marcada

No és que les meves circumstàncies externes hagin variat gran cosa, o que no tingui una llista llarguíssima de trets que m'agradaria millorar de la meva vida i en mi mateixa. Però en els últims temps puc assenyalar unes quantes ocasions en les que he pensat que els dies són tal i com m'agradaria viure'ls habitualment i que m'acostava una mica més a ser la persona que voldria ser. Avui n'ha sigut una, d'aquestes ocasions.

Crec que part de l'alegria es deu a que torno a còrrer, i que aquest cop me n'estic sortint, sempre i quan per "sortir-se'n" donem per abandonada qualsevol expectativa en termes de velocitat o fons. El cas és que temps enrera em vaig apuntar al fòrum de corredors.cat (tinc pendent explicar-vos l'anada que vam fer a Can Jubany), i així he anat sabent de diferents curses i activitats. Avui es corria (i nedava) l'Aquatló popular de Blanes, que consisteix a 400 metres de natació, 4000 de còrrer i 400 més de nedar. I m'hi vaig apuntar, sobre tot aprofitant que la Pilar Vi també hi volia anar.

Ha estat una experiència, tota una experiència... M'encanta l'ambient de les curses, m'encanta la sensació que mai res surt com un s'espera, i que al final tot és més dur i a l'hora més descansat del que sembla. M'agradaria que arribés el dia en que pugui fer una cursa -qualsevol cursa- sense patir gaire, però de moment això és lluny. Però des del principi hi ha la màgia de sentir ossos i músculs esforçant-se, els rius d'endorfines que brollen dels pulmons cansats, els crits de la gent que t'anima, la sensació de vertigen quan encara no veus el final a prop, el riure infantil que et provoca recordar els petits detalls patxangueros (espectacle dantesc, he corregut en bikini).

No acabo d'entendre per què "morralla" és un insult.

Després de la cursa hem segut amb l'Eulàlia i l'Enric, dos correcats, a prendre un merescut plat de morralla i una cerveseta. Sol, peix fregit, cervesa i conversa. Si se us acut un migdia de diumenge millor, me l'expliqueu. Més tard, retorn a Barcelona, dutxa i dinar, i una migdiada faraònica que feia una dècada que tenia pendent. Més mandra, lectura, tele, dolce far niente, i a l'hora de sopar, ganes de provar una recepta del nou llibre del Mark Bittman (l'editor de cuina del NY Times de qui us en he parlat moltes vegades. No em feu buscar el link que tinc son), Kitchen Express. Es tracta d'un volum amb 404 idees de receptes -no en diria de receptes, perquè de vegades les indicacions sobre quantitats i temps són més aviat nebuloses- que es poden fer en menys de mitja hora. M'intrigava una d'albergínies que feia servir el microones, perquè aquest és un trasto que només toco molt de tant en tant, i rarament per cuinar. No tenia pensat fer un post, ni tan sols, però la recepta m'ha agradat tant que quan acabava de començar a menjar -si us hi fixeu, hi un tall d'albergínia partit- m'he aturat per fer-li una foto. Un plat principal o una guarnició amb un punt exòtic, i que està fet en deu minuts. Així que sense més retard, us deixo amb la recepta que ha posat un punt i final adient a un bon dia.

Es nota que la foto és improvisada. I a molta honra, que he hagut de deixar de menjar per fer-la.

Albergínies al microones amb mel 

Ingredients

55 grams de pa ratllat
Un volum equivalent de julivert picat
1 all
1 albergínia grandeta o dues de petites
Tres cullerades d'oli
Dues cullerades de mel
1 llimona
1 iogur
Sal i pebre

Barregeu en un bol el pa ratllat, el julivert, l'all picadet, un polsim de sal, l'oli i la mel. Talleu l'albergínie a dernes gruixudetes (un parell de cm.) i poseu-les en un plat que pugui anar al microones. Rasqueu la superfície de l'albergínia per fer-hi unes estries i poseu-hi una mica de la barreja de pa ratllat, prement per a que quedi enganxadet. Tapeu-ho sense molt d'interès (no ha de quedar hermèticament segellat) amb paper de forn, i fiqueu-ho al microones cinc minuts a màxima potència. Destapeu-ho i torneu a posar-ho dos o tres minuts més, fins que els talls siguin tous. Mentre, bateu el iogur amb una mica de pebre i poseu-lo en bol apart. Quan ho treieu del microones, ruixeu-ho amb una mica de suc de llimona abans de salsar-ho amb el iogur. Voilà!

Una cosa suposadament divertida que mai no tornaré a fer (i un gelat)

Hagués volgut començar presentant-vos aquest gelat fent una disquisició, entre docta i cursi, que expliqués que la seva combinació d'ingredients (aigua de roses, cardamom, pistatxos) està inspirada en un passat àrab mític, de mil i una nits d'estiu a un jardí de l'Alhambra, i que enllaça amb la tradició torronaire i gelatera del llevant ibèric.

Però seria una trola.

La història d'aquest gelat comença amb un escarabat.

Un escarabat a la meva cuina.

Situem-nos a diumenge al migdia. M'estava fent jo tranquil·lament aquesta recepta de pasta amb espinacs i era al punt de tirar-hi una bona espolsada d'anet quan em miro el pot de l'herba, i en el límit del bocal, què m'hi trobo?

Exacte.

Aquell pot d'anet era el xiringuito més popular de Costa Bitxo. No sé si eren molt bé escarabats o què, però el que està clar és que qualsevol biòleg emprenedor hagués pogut treure'n dues o tres tesis doctorals, d'allà. Vaig llençar el pot a la brossa tota la meva determinació (veure simulació), em vaig consolar a mi mateixa amb una frase de la que ara n'entenc l'escassa efectivitat ("No t'amoinis, carinyo. No és culpa teva. A tothom li passa algun cop a la vida. És que fa molta calor") i vaig acabar la recepta obrint un segon pot d'anet, net.

Després de dinar d'una revolada, vaig procedir a netejar l'armari de les espècies, examinant-ne pot a pot i sense deixar racó per aixecar. No va aparèixer cap bestiola més, però sí que es va fer clara i diafana una veritat que m'he negat a mi mateixa durant molt de temps: Tinc síndrome de Diògenes gastronòmic. Com, si no, s'explica, no ja la presència de dos pots d'anet a l'armari, sinó de quatre varietats de sal, llavors de fonoll, barreges de cinc espècies xineses, curris per avorrir, essències de taronger, rosa, llimona i fins i tot mantega i fum, per no esmentar totes les altres espècies? I salsa perrins, soja, nam pla, sucre de tres tipus, vinagre de quatre, mirin, sake, flocs de bonítol...? No vull ni entrar en els electrodomèstics i fòtils que omplen els meus calaixos. Només us diré dues paraules: Nicer Dicer.

Després d'aquest moment d'epifania, vaig començar a indagar en les causes de la meva addicció. La major part de les meves adquisicions havien estat fetes de cara a preparar una recepta o una altra. Sempre hi havia la promesa que, amb un ingredient exòtic o altre, es pot fer un plat diferent, que ens sorprengui encara més, una nova experiència. Però la major part d'aquests experiments no condueixen a res. La cerca d'un nou "subidón" culinari és plena de decepcions i culs de sac. L'aigua de flor de taronger va ser comprada per a unes galetes i després descartada. El termòmetre de cuina? Per estrenar. La màniga pastissera? Ídem. I encara em torturo per no tenir un col·lador xinès...

Així que després d'una intensa reflexió en forma de migdiada, vaig prendre una decisió. A la tarda prepararia un plat parit per mi, amb el que tingués a casa, i procurant aprofitar al màxim els trastos i ingredients de la meva cuina. Vaja, que cuinaria com ho fan les mares. A pèl. I d'aquí en neix aquest gelat d'aigua de roses amb cardamom i festuc garrapinyats. Que són en realitat dues receptes diferents, la del gelat en sí mateix i la dels festucs, que dóna títol -amb permís de David Foster Wallace- a aquest post.

La candidatura més òbvia era un gelat, perquè feia mes i mig que tenia el calaix inferior del congelador bloquejat amb la gelatera, i encara era hora que debutés aquest estiu. Així que em vaig inspirar en aquest, de vainilla, que havia tret de The perfect scoop de David Lebovitz.

Gelat de cardamom i aigua de roses

Abans de començar la recepta, diré que, a no ser que tingueu intenció de menjar-vos un gelat d'Eternity de Calvin Klein, l'aigua de roses hauria de ser només un contrapunt als altres ingredients. El resultat final d'aquesta recepta, doncs, ve a ser més aviat similar al de la vainilla o la llet merengada, però amb un regust que té un no-sé-què i un què-sé-jo d'allò més exòtic. He marcat amb un asterisc les marcianades que tenia al fons del rebost i que em vaig entestar a fer servir.

Ingredients


750 ml de nata líquida (agafeu la que us faci més ràbia)
1 beina de vainilla (*, comprada a un basar de Luxor i deixada assecar estúpidament durant un any)
5 grams de cardamom (*) o un culleradeta de cardamom en pols (* perquè tothom sap que el cardamom es fa servir cada dia i s'ha de tenir en tants formats com sigui possible, no fos cas)
1 cullerada d'aigua de roses (*)
150 grams de sucre
La pell de 1/2 llimona més aviat petita
Unes gotes de colorant alimentari vermell (* +100 punts i vida extra, pel moment de genialitat de pensar en fer servir una altre ingredient orfe sense que fos estrictament necessari)

Estris

Un cassó, una gelatera, un microplane (o un ratllador)

Talleu longitudinalment la beina, rasqueu-ne les llavors dins del cassó, i tireu-la sencera a dins. Aboqueu-hi 250 ml de nata, el sucre, la pell de llimona ratllada i el cardamom. Escalfeu-ho fins que el sucre s'hagi dissolt. Retireu-ho del foc, afegiu-hi l'aigua de roses, i deixeu-ho refredar a temperatura ambient. Treieu la beina de vainilla i les llavors de cardamom (si les heu fet servir) i poseu-ho a la nevera. Quan sigui ben fred, afegiu-hi el colorant i tasteu-ho. No tingueu por a afegir-hi més aigua de roses o cardamom, si no els percebeu gaire. El fred mata alguns gustos (els més aviat dolços) i n'enfatitza d'altres. Poseu-ho a la geladora seguint les instruccions del fabricant. Quan estigui gairebé a punt, aboqueu-hi bona part del praliné de pistatxo, per a que quedi barrejat. Guardeu-ho en terrines al congelador i deixeu-lo acabar de quallar un mínim d'un parell o tres hores.

Praliné de pistatxo

Les bones notícies són que el praliné de pistatxo és deliciós en combinació amb el gelat, al que converteix en quelcom digne de terrina artesana d'aquelles que valen una pasta inhumana. Les males, que és una recepta emprenyadora sense pal·liatius. La escric perquè ja la vaig fer i mira, però em costa recomanar-la tret que sigueu cuiners molt, molt dedicats. No digueu que no us ho he dit.

Ingredients


225 grams de festucs (* els vaig comprar fa dos mesos per tornar a fer aquesta recepta, i mai no vaig trobar el moment. L'original del Lebovitz està feta amb cacauets salats)
125 ml de xerop de blat de moro (******* s'ha d'està força tarada per tenir a la cuina un ingredient que és el Gran Satà de la nutrició moderna, però el Lebovitz el recomana per diferents usos de pastisseria. El trobareu al Delishop, o el podeu substituir per glucosa)
Dues cullerades d'aigua
100 grams de sucre
1/2 culleradeta de bicarbonat

Estris


Un termòmetre de cuina, una cassola robusta, un safata de forn, un silpat (o oli vegetal), una espàtula que aguanti la calor, guants de cuina.

Greixeu lleugerament la safata de forn o poseu-hi el silpat. Barregeu el xerop, el sucre i l'aigua en la cassola i poseu-hi el sensor del termòmetre, encès, a dins. Començareu a suar instantàniament. Porteu la barreja a ebullició i aboqueu-hi als pistatxos, si és possible sense cremar-vos. Remeneu sovint. En quant la temperatura arribi a estar entre 149 i 150 graus (cosa que sembla molt senzilla d'observar, però que a la pràctica és una conya marinera, perquè estareu sostenint un termòmetre -que canvia de temperatura a cada moviment que feu-, una espàtula, i l'ansa de la cassola al mateix temps, mentre sueu profusament), retireu-ho del foc i ajunteu-hi immediatament el bicarbonat. Aboqueu de pressa la barreja sobre la safata i  intenteu que quedi repartida en una capa tan fina com sigui possible. Un cop freda, partiu-ho en bocinets. Per muntar les postres, serviu el gelat guarnit amb una mica de praliné que tindreu reservat i un xic més de cardamom en pols.

Embat (vint anys sí són res)

Encara no fa vint anys que tinc vint anys, oblidem el tòpic. Però sí que fa gairebé vint anys que vaig acabar l'institut. En el meu cas, el Pare Manyanet, i durant molt de temps he evitat pensar-hi. No tinc bons records de BUP i COU. Reunia en la meva persona les tres qualitats de ser grandota, empollona i repelent (si hagués sabut callar, la vida m'hagués resultat molt més fàcil), la combinació perfecta per fer-te un lloc en el més perifèric ostracisme. Per això, quan vaig descobrir que una antiga companya d'escola tenia un blog de cuina, la meva primera reacció va ser d'aprensió. La Marta -l'autora del cada cop més sofisticat Pa de Nous- i jo ens coneixíem del Manyanet,  però ens coneixíem de debó? Jo diria que no. Així que després de coincidir en uns quants gastrosaraus, dissabte a la nit vam quedar per solventar-ho.

Vam triar l'Embat, un restaurant del que me n'havien arribat bones referències i que ens venia de gust provar. És un local petitó situat a un semisoterrani del carrer Mallorca, amb una decoració que recorda una mica el menjador de la padrina, un punt afrancesada.

Vam triar el menú degustació curt, que comprèn tres mitges porcions i unes postres, per 32 €. Per a regar-ho, un Gessamí de Gramona, Sauvignon Blanc i Muscat, tot flors i violes i romaní, i que ja ho sé que em direu que potser no és la més imaginativa de les apostes, però passa la mar de bé, tu.

Galetes de formatge i comí. Definitivament, copiables. No sé si jo les hagués servit calentes, però em van agradar.

Segon aperitiu: Quallada de col-i-flor amb caviar d'anguila. Se'm va fer curta.

Per a mi, aquest va ser el plat estrella de la nit. Era una vieira envoltada per una deliciosa crema d'anguila fumada, en la que suraven suavíssims daus de cansalada, amb els que contrastava l'acidesa d'un toc de llimona i poma. Una combinació de gustos explosiva.

Això era un caneló d'ànec amb salsa de tòfona. Amb aquests ingredients, havia de ser bo. I molt, que ho era.

Jo vaig triar un segon carnívor, el pit d'ànec jove amb blat, panses i crudités. El pit era boníssim, però el blat que feia niu sota els talls de carn era excepcional.

De segon, la Marta va tirar pel bacallà, amb cansalada de coll i puré de xirivia. Potser és el plat que més freda em va deixar de la nit.

Les postres em van agradar particularment. Avui he descobert que els cuiners de l'Embat es van formar a l'Espai Sucre, i potser per això van encertar tant i tant amb aquest gelat d'albercoc, iogur i pebre negre (o això crec que portava). Una presentació divertida, que recordava a un ou farrat, i una combinació de gustos subtil i complexa.

Acabat el sopar, vam anar de copes a l'Stinger (Còrsega, 338), un clàssic dels gintònics. Vam estar allà xerrant fins que ens van fer fora perquè tancaven, i, al menys per a mi, va ser una conversa molt especial. De vegades, a diferència del que passava a la bíblia, és justament no tirar la vista enrera el que ens pot fer tornar estàtues de sal. El passat no ens defineix, però sí que explica per què som com som. I en les hores que vam estar xerrant -hores en les que, curiosament, va sortir poc anecdotari escolar i sí molta, molta vida: històries, cuina, alegries, fracassos... - vaig entendre millor qui era jo quan tenia setze anys, i qui sóc ara que en tinc trenta-set. I el que és més important, vaig tenir l'ocasió de conèixer molt millor a la Marta, algú amb qui en una època vaig compartir aules, i amb qui a partir d'ara espero compartir també amistat.

Les patates de Bamijan

Los restaurantes de comida más o menos rápida de Kabul no tendrían éxito en España y hasta es posible que las autoridades sanitarias los clausuraran por falta de higiene. Se trata de un problema de umbrales. El de la pobreza, por ejemplo: el 42% de los afganos vive en la miseria. Para ellos ya es un milagro poder cenar un poco de nam-i-afghani (el pan nacional afgano) acompañado de una taza de té negro (manjar), que en los días especiales, en los que hay dinero, se puede acompañar con algo de arroz cocido (…)

Nasir expone en su tenderete unas enormes patatas y cebollas. Tiene los ojos hinchados y el semblante cansado. Dice que es por el Ramadán, el mes de ayuno musulmán que mantiene a los fieles de esta religión en ayunas durante el día y somnolientos de tanto comer, amar y conversar por la noche. "Las mejores patatas proceden de Bamiyán [provincia celebre por sus budas destruídos a cañonazos por los talibán]. Son más dulces que las pakistaníes", afirma con un deje de orgullo patrio (…)

El niño Omid se esfuerza en meter las semillas de la granada, un fruto muy afgano, en una batidora de otro siglo que milagrosamente ha pasado a éste. Se ayuda de una lata sin tapa para lograr la medida exacta, aquella que diferencia un buen zumo de otro mediocre. Cada mañana abre el puesto en la calle Shani Now, en el corazón de Kabul, a las ocho y lo cierra pasadas las nueve de la noche (…)

Avui, si no hi ha novetat, entrevisto el Ramón Lobo. Sempre m'incomoda força entrevistar a companys de professió (companys en la mesura en que un lluitador de sumo i un gimnasta es poden qualificar d' esportistes tots dos...), perquè em venen al cap les preguntes que jo els voldria formular, i que potser no seran justament les més interessants per l'espectador o el lector. A més, quan els entrevisto els demano opinions sobre temes dels quals sovint en tinc la meva pròpia, que m'he de guardar. Acabo per haver de triar entre ser periodista o ser persona. Una dicotomia absurda que gent como Lobo, Kapucinski o -d'una manera diferent però no oposada- Hunter S. Thompson o Tom Wolfe han refusat i trascendit.

Es diu que tots els estudiants de periodisme de grans volen ser corresponsals de guerra. Jo no he anat mai a cap, de guerra, ni crec que això arribi a passar (o que ja d'entrada tingui el valor i la professionalitat necessaris), però vull pensar que en el fons només hi ha una manera correcta de fer periodisme, tots els periodismes, qualsevol periodisme: posar els peus als llocs, interessar-se per les persones, parar atenció als detalls, i després explicar-ho tan bé com es pugui. I si es tèrcia, fer-ho a través del menjar. 

Fresquet, fresquet

L'any passat vaig tornar d'Egipte enganxada al karkadeh, és a dir, a la infusió de la flor d'hibisc que allà et serveixen a totes hores freda o calenta. L'hibisc me l'he anat trobant per tots aquells llocs de clima càlid que he visitat. N'hi havia en grans bols de punch al macrocomplexe de Jamaica on vaig anar un estiu, i n'hi havia, venut en bosses de plàstic i sota el nom de bissap, als racons més perduts de Senegal. Me'n vaig portar, of course, però és que en realitat només és una part del meu arsenal de refrescs casolans. No ho sé, trobo que res no fa tan estiu com tenir a la nevera una ampolla o una gerra amb té fred, algun suc, o alguna marranada similar. Potser és influència de les pelis americanes, en les que les famílies sempre veuen llimonada al porxo, o potser és un trauma mal resolt d'una mare que va prohibir l'entrada de Tang a casa seva. El cas és que a la tornada del viatge em vaig agenciar el llibre de la foto, però com l'estiu acabava, ja no vaig poder provar-lo gaire. Aquest Cool Waters és un receptari de refrescs i aigües perfumades, de menys de cent planes, però prou ben aprofitat. Hi ha receptes d'aigües que estan fetes en un moment, d'altres que s'inspiren en les gastronomies del món, begudes "saludables", glaçons, aigües amb gas... Bàsicament, és un llibre entretingut sobre un tema del que mai no hagués pensat que en podria sortir un, de llibre. Es nota per la bellesa de les fotos que l'autor és estilista de cuina, i cal destacar també que cada recepta ofereix suggerències de maridatge.
Diumenge la meva tieta Maria em va portar menta del seu jardí i vaig decidir aprofitar-la per assajar la recepta que podeu veure aquí sobre, i que passo a compartir amb vosaltres. Segons l'autor, està inspirada en les aigües de meló mexicanes. Ni idea, però jo me'l bec com si fos aigua...

Aigua de menta i meló

Ingredients

1/2 meló Gàl·lia
15 fulles de menta
Un litre d'aigua
Opcionalment, sucre al gust.

Talleu el meló a trossos i treieu-li els pinyols. Tritureu-lo amb l'aigua i la menta amb un pímer. Coleu-lo en un colador o un xino i descarteu-ne els sòlids. Aboqueu-lo en un gerro o una ampolla. Deixeu-lo refredar força abans de servir-lo, i remeneu-lo abans de servir. Se us conservarà tres dies a la nevera.