dijous, 31 de gener del 2008

Rock'n'roll star

Foto treta d'aquí.

Potser jo no anava tan desencaminada quan en una ocasió vaig descriure a l'Anthony Bourdain com el Keith Richards de la gastronomia. Ho dic a la vista (a la oïda?) d'aquest tema, temasso, en el que la veu del cuiner combina amb el trip-hop selecte dels Morcheeba. A jutjar pels fucks i motherfuckers que esquitxen el text del xef, aquest mix s'ha fet sobre una lectura d'un dels seus llibres.

Tema aparegut originalment a The late greats i ara mateix en constant reproducció al meu iPod.

dimecres, 30 de gener del 2008

Pastís de formatge d'un altre temps

El meu post anterior acabava enumerant la munió de pijades que vaig dur de França. Reconec que és difícil fer compatible tanta exquisidesa amb el títol d'aquest bloc, així que la recepta d'avui és d'estar per casa, estar per casa. De les que no desentonen amb els rul·los i la bata de boatiné. Si no, quines receptes ens retrotreuen més a una altra època que les que surten en un sobre o caixa d'ingredients, o com en aquest cas, en la part de darrera d'un full de calendari?
El pastís de formatge d'avui ens porta a un altre temps. En concret, al dia 15 de Gener de l'any del senyor de 2008 (Sants Pau, primer erm; Maur, ab., Macari, ab., i Santa Secundina, vg i mr.) del Bloc Maragall-Arimany. Aquest calendari-totxet va ser un regal nadalenc del meu nebot Daniel, amb qui em comprometo públicament davant de tots vosaltres a fer-li aviat la tarta de pinya que tant li agrada, i darrera els dimarts de cada setmana, conté una recepta de cuina. Totes fan cara de ser força senzilles, i fa quinze dies que busco un moment per preparar just aquesta. Ahir al vespre va arribar.

Aquesta tarda em tocava ajudar en una mudança i vaig pensar que em marcaria el punt d'aportar el pastís a l'hora de berenar. Però al matí no me n'havia recordat de comprar pa per esmorzar i m'he vist obligada, oh terrible i onerós sacrifici, a encetar-lo per sortir del dejuni. Us preguntareu si no hi ha forns al meu barri, si no podia haver pres cereals, si no és que no hi havia al congelador uns croissants de La Sirena que podia haver escalfat, si no és que no tinc cap mena de sentiments pels meus amics...

...i tornant al tema que ens ocupa, aquesta recepta és molt senzilla de preparar i no cal ni tan sols batedora elèctrica. Úniques recomanacions: Que no se us en vagi la ma amb el sucre cremat, que després marca molt el gust, i si podeu, feu servir un motllo de paper de plata, que admeto que no és gens ecològic però permet que el pastís surti com si res.

Pastís de formatge

Ingredients

400 gr de mató (jo el vaig fer servir descremat)
100 gr de sucre
3 ous
250 gr (jo vaig posar-hi 250 cl) de nata líquida (en el meu cas, de la més greixosa i marrana. Si algú amb menys vocació de vaca burra ho prova amb llet evaporada, que m'expliqui què tal, perquè és possible que funcioni. Pel que pogués passar no vaig voler arriscar-me.)
2 cullerades de farina de blat de moro, a.k.a. Maizena
1 llimona
Caramel líquid

Tingueu previstos un motllo i una safata en la que aquest càpiga. Unteu el cul del motllo amb el sucre cremat. Exprimiu la llimona. Escalfeu el forn a 180º i barregeu tots els ingredients restants en un bol gran. Aboqueu-los al motllo, situeu aquest a la plàtera i ompliu aquesta d'aigua. Benvinguts a l'apassionant món del Bany Maria. Coeu-ho durant una hora, fins que comenci a agafar color per les vores i faci pinta de pastís de formatge. No el desenmotlleu fins que s'hagi refredat del tot, que s'esconya. D'esmorzar o per berenar, qualsevol hora és bona per tastar-lo!

dilluns, 28 de gener del 2008

Fatiguée

El meu august derrière té encara la forma de seient de cotxe mentre redacto aquestes línees, cansada com estic després del viatge a Angoulême. 16 hores de trajecte, gairebé trenta reunions en tres dies, alguns nous projectes que podrien significar un gir de 180 graus en la meva vida professional (o no, segons es miri), i molt poquet espai per a la gastronomia han marcat la darrera setmana. Ha estat, contra pronòstic, un dels viatges més decebedors dels darrers temps en l'àmbit culinari. Sempre he menjat bé a França i n'esperava molt d'un restaurant, el Maitre Kantier, on m'havien promès que menjaria una deliciosa bullabesa. Però les especialitats amb peix i marisc havien anat degenerant poc a poc en el ranxo de la típica cadena amb tocs de fòrmica, làmpades de Tiffany i plantes de plàstic. La resta de dies, cal recordar que a les fires no sobra el temps, i els àpats tenen lloc peu dret al migdia, o amb excés de vi i altres licors per fer lubricar els negocis, al vespre. No és l'escenari ideal per degustar res.

Això sí, el que no em treu ningú són els petits moments robats a l'agenda en que vaig estar passejant i gaudint de les carpes. Escampades per les places i carrerons de la vila conformen un dels salons del còmic més peculiars de món. D'entrada, imagineu-vos que la cita més important d'Europa dedicada a un sector qualsevol de l'economia i la cultura tingués lloc a una ciutat de la mida de Vic o Tortosa. Tot el poble es posa de llarg per aquest esdeveniment que atrau a centenars de milers de visitants de tota França -sempre ajuda tenir TGV enlloc d'AVE- i que es percep en la decoració de les botigues, en les exposicions en ple carrer, en la manca de lloc a bars, restaurants i botigues... I quan finalment em vaig poder escapar a comprar i xafardejar als estands de venda, la primera cosa que em vaig trobar era un llibre en forma de quadern...

Sóc una fan incondicional del Corto Maltese, personatge mariner i místic, fill d'una gitana gibraltarenya i un navegant anglès, capaç de tallar-se ell mateix la línia del destí al palmell de la ma després de descobrir que no la tenia de neixement, i testimoni d'excepció dels sacsejats i misteriosos primers anys del segle XX. Els Dagoll Dagom li dedicaven una tonada en un dels seus primers espectacles, Glups, que feia "Quina meravella / si ara vingués, / vingués a salvar-me / el Corto Maltés." A Espanya l'edita la nostra cordialment detestada competència, i jo em reconec entregada a la causa d'omplir les butxaques dels fabricants de tota mena de merchandising basat en el personatge. Si es pot estar enamorada d'un gargot, d'un heroi o antiheroi literari, d'uns quants traços de llapis esbosats sobe un paper, crec que del Corto jo n'he estat.

Per això, quan me'n vaig adonar que aquella llibreta era en realitat un llibre de cuina, vaig començar a fer unes minipasses de claqué (allò que en castellà s'anomena "zapatetas"). Per a desgràcia meva, hi havia un càmera de la tele francesa que em temo que em va gravar. És possible que la Gàlia en ple i els Territoris d'Ultramar hagin pogut gaudir amb el meu ballet d'adolescent pirada. En fi.

Quant al llibre en sí, ni que l'hagués trobat simplement un escurabutxaques, me l'hagués quedat. Però la gran sorpresa és que Carnet de la cambuse (El quadern del rebost) no en té res de llibre-trampa. Seguint l'estela dels viatges del Corto, refem el seu periple pels cinc continents. Les receptes varien entre l'extrema senzillesa i la impossibilitat total -si us heu preguntat mai com es cuinen les potes de dromedari, aquí en trobareu la vostra resposta- però tenen un regust realista, autèntic i somiador. Hi ha també fòrmules i històries de cocktails coneguts, moltes, moltes il·lustracions, i textos que ens recorden la trama del còmic. Vaig boja per estrenar-lo, però quan en cuini alguna cosa m'ho he de menjar des d'algun lloc on es vegi el mar.

També em vaig procurar un manga que es diu Aya, conseillère culinaire. Em va fer gràcia per la premisa: La prota treballa per una empresa que remunta restaurants en crisi. Entre mig de les aventures, trobem de vegades curiositats i receptes de la cuina japonesa. Una lectura entretinguda, si no terriblement trascendent.

Per acabar, heus aquí les poques marranades, vull dir delikatessen, que em vaig poder firar. El nostre hotel estava fora de la ciutat, i això impedia adquirir res de nevera. Tot i així, això és el que va caure:


En el sentit de les agulles del rellotge: Caramels de mantega a la sal de Guérande, pasta de castanyes de l'Ardeche, rouille i rillettes d'anec. Doncs sí, què passa? Menjarets viciosos que espero que m'ajudin a combatre el cansament que encara porto a sobre, que acompanyin la lectura dels tebeos que m'he portat, que facin de teló de fons d'àpats que em traslladen Pirineus enllà. Angoulême bé que s'ho val.

Autobombo

Surto a La Vanguardia.

On posa "investigar" hauria de dir "esferificar" (3r paràgraf).

Apart d'això, gràcies mil, senyor Godó! Celebro que li hagi agradat el pernil que li vaig enviar! Posi'm als peus de la seva senyora! Gràcies, gràcies! Els nens, bé? Tot bé? Estigui bonet!

Frustració



Per sort per a la meva gata, els meus pastissos no tenen tapa de plàstic. Via Seriouseats

dimarts, 22 de gener del 2008

És bó "saber-ho"

El "blog" de les "cometes" innecessàries ens recorda que el menjar és el nostre "amic" i no un arma. Via Seriouseats

Blogs, revistes, i altres herbes (I)

Dissabte vaig dinar amb vi i vaig fer quelcom que només es pot explicar en mi si és per la ingesta d'alcohol: endreçar.

A mitja tarda baixava al carrer amb tres bosses enormes plenes de revistes -sobre tot New Yorkers, que al capdavall puc recuperar en format dvd- i paperots variats. En canvi, no vaig tirar cap de les revistes de cuina que compro des de bastant abans de tenir pis propi.

Vaig seure al terra, apartant a una encuriosida i juganera gata que venia a enfilar-se'm de tant en tant, i les vaig anar fullejant mentre les apilava amb un simulacre d'ordre. Encara que les vaig salvar de la crema, la sensació va estar una mica decebedora. Hi ha elements que m'agraden en totes elles, però avui en dia espero amb molta més il·lusió un nou post a segons quins blocs que no si arriba tal o qual revista al quiosc. Per exemple, he estat subscrita dos cops a la Saveur americana, i en les dues ocasions he deixat esgotar la subscripció sense renovar-la. La revista està molt ben feta, textos i fotografies són d'alta qualitat... però culturalment és molt americana. Solc comprar el Descobrir cuina, però no cada mes. No m'omple tant com la Saveur, malgrat ser-me molt més propera, potser perquè té una maquetació taaaaan plena de blancs, tan neta, tan reposada, que el text se'm fa curt i poc gamberro. Servidora és que és de drogues dures.

El Cocina ligera està bé, però de vegades es repeteix, i cal esperar-ne poc més enllà de les receptes. I a Comer bien i Cocina fácil se'ls hi nota massa que són de la mateixa editorial i bastant intercanviables l'una amb l'altra. Quin és el meu problema, doncs, amb les revistes de gastronomia? Serà culpa de que m'he malacostumat amb els blogs?

En periodisme, un dels mites vigents és que els mitjans digitals estan acabant amb la premsa escrita. El Madrid Fusion en curs i el Fòrum Gastronòmic de Santiago dediquen enguany espais i debats als blocaires. Ja hi ha com a mínim un restaurador que s'ha mostrat nerviós davant la perspectiva d'allotjar un sopar de blocs gastronòmics (per desgràcia, els meus llavis estan segellats). Com hem deixat els bloggers de ser considerats una colla de vanitosos mancats d'aptituts socials i disposats a abocar la nostra bilis sobre el teclat i ens hem convertit de cop en les noves dives, temudes per uns i reverenciades per altres?

Resposta: de cap manera. Els blocaires no som exactament premsa, i la nostra presència és complementària als mitjans tradicionals. No tenim la seva autoritat -sovint merescudament- ni trepitgem els seus ingressos per publicitat o vendes directes.
Potser m'ho miro esbiaixadament vivint a cavall dels dos móns, però crec que ni per casualitat hem arribat al sostre del mercat per a la premsa gastronòmica.

Estimat lector, si el teu cognom és Polanco, Godó, Nadal o Asensio, agafa les idees que ara exposaré amb tota llibertat. Fes-me cas, faràs pasta. Jo només et demano a canvi un contracte blindat com a redactora en cap, poca cosa, amb despatx i secretària (o millor encara, secretari) ja m'apanyo. Perquè hi ha una sèrie de revistes que no està fent ningú i que tinc la sensació que tindrien mercat:
  • Cuina per 1 o 2. Anem a veure. Si se suposa que la immensa majoria de les llars urbanes estan ocupades per una o dues persones, si es creu que les parelles joves sense fills i els malanomenats singles tallen el bacallà econòmic... per què les revistes de cuina insisteixen a escalar-ho tot en quatre raccions? Per què tenen un look tan decimonònic? I, siguem políticament incorrectes, per què estan tan centrades en el públic femení? Doneu-me el Wallpaper* en versió de cuina, i no una revista que amago com si fos una porno quan me'n vaig del quiosc.
  • Una mena de Qué Leer o Fotogramas de la gastronomia. Continguts picadets i accessibles, però sense sacrificar un cert rigor. Entrevistes disteses i llargues amb xefs, història cultural dels aliments, safareig del mundillo, història. Sí, sé que sobre el paper el que descric és el Descobrir la cuina... però potser amb un punt més punky i ambiciós.
  • Una revista d'un cuiner mediàtic. Ara sé què em direu. Jo no necessito veure el careto de l'Isma, de l'Arguiñano o de la Carbó en una portada per comprar-me una revista. Però aquests cuiners són marques, de les que la gent no es cansa. Tenen una personalitat pròpia (coi, que l'altra dia l'Arguiñano era el convidat de La noria!), suport publicitari en els seus propis programes i podrien explicar les seves receptes, els seus trucs, els seus viatges, els seus acudits... Una revista així vendria. Oh, i tant que vendria. A dojo.
  • Un diari de cuina i gastronomia gratuït i no associat a cap botiga o cadena concreta. Feu-la digna i repartiu-la a la sortida dels mercats i grans superfícies, però també en restaurants. Aquí, la pasta arribarà amb els anuncis.
Calpeneta, deixa de tenir somnis megalomaniacs i torna a l'humil món dels blocaires. Què aportem nosaltres a tot això? De la llista d'apuntats del Sopem en Bloc es dedueix que varietat. Vull saber com és un vi? Cap a Estintobasico, per exemple. Què tal és un restaurant? Parada y fonda o Encantadísimo. Una recepta de postres? La cuina de casa. I així, tants perfils com blocs. Tenim alguns seguidors fidels, però no ens enganyem, probablement el gruix dels nostres lectors fan zapping digital, consulten allò que volen consultar i se'n van per no tornar.

Que ara estem de moda és més aviat fruit d'una reverència atàvica per la lletra escrita que no per res més. Encara ens creiem les coses perquè surten al diari. Encara presuposem cert rigor a tot aquell que escriu. Abans es donava per fet -sovint equivocadament- que per accedir a la tribuna pública d'un mitjà calia saber-ne d'allò que es parlava. Els restauradors tenen por dels blocaires, bé per un sentit de legítima desconfiança davant del criteri de gent que no coneix ningú, bé perquè en alguns casos han establert vincles obscurs amb els periodistes "oficials" que no són aplicables als blocaires. I els periodistes detesten (detestem) que els vinguin a pixar al terreny que han marcat, però obliden dues coses molt importants. Com els cuiners, haurien de tenir prou autoestima i seguretat perquè això els estimuli a fer-ho millor. I cal saber veure que difícilment un mitjà estàndard et deixarà espai per escriure de temes de cuina.

Però això no ha d'eximir als blocaires de marcar-se uns mínims d'exigència i rigor, perquè un insult a un restaurador, una opinió presentada com un fet, una prebenda acceptada sota mà o fins i tot les vulgars faltes d'ortografia ens treuen credibilitat a tots com a grup. Ni que se'ns reconegui el privilegi de poder escriure a casa i en pijama, bateta i sabatilles, com jo avui.

Després de parlar com si tingués cap autoritat i fer adormir les pedres, ho deixo aquí. No sé si tindré accés a internet la resta de la setmana. Queda pendent per quan torni una segona part sobre els mitjans audiovisuals...