Les coses bones no canvien (les dolentes, per desgràcia, tampoc)

Com he insinuat al post anterior, no m'agrada massa Directo al paladar, per molts motius. Però s'ha d'admetre que avui l'han clavat. M'esparvera la política de marketing que té Casa Tarradellas, amb el seus productes que porten "queso con leche" (encara gràcies!) i criatures que, quan pregunten si els nens d'antuvi menjaven pizza reben una resposta tan descaradament enganyosa com "que les coses bones no canvien".

Tendre infantó de l'anunci, seu a la falda de la tieta Mar, que t'ho explicaré per a que ho entenguis: No, abans, els nens no menjaven pizza. Si de cas, coca de recapte, tret que fossin italians. I per molt que una senyora de cabell blanc que podria ser la teva besàvia n'amassi una base, els additius i conservants tampoc no canviaran. No ploris, home, ni que t'hagués dit que els reis són els pares...

Quelcom que m'empipa particularment és que el punt de partida de les campanyes d'aquesta marca rau en recrear un teòric passat rural i idílic on el menjar era, per definició, sà i ràpid (dues coses que tenen tanta semblança amb la realitat com jo amb la Naomi Campbell). La cuina dels nostres avantpassats sovint era indigesta o estava basada en llargs processos de cocció, punt i final.

Potser si tots fessim menys cas de la publicitat, o com a mínim ens l'empasséssim d'una manera una mica menys acrítica, passarien a millor vida aquests anuncis que prenen als consumidors per imbécils. Perquè el cas de Casa Tarradelles, tot i que paradigmàtic, no és l'únic. Els iogurs, tés i begudes intel·ligents que s'anuncien darrerament ho fan intentant crear la percepció que ens poden fer tenir una pell radiant o donar-nos "energia" (com la Fecsa). O venen gaspatxos que per si sols aprimen. O parlen de les naturalíssimes combinacions entre suc i làctics, tan naturals que no es tallen mai! Hi ha xocolates que es promocionen associant-se al sexe, i en particular a una idea absolutament cutre i en el fons pacomartinezsoriana del mateix. Pastes que ens prometen que poden substituïr la nostra ingesta de verdures. I tantes, i tantes altres tonteries. No estic dient que els làctics que ajuden a regular el colesterol no hagin estat un gran avanç per a la salut i la comoditat de molta gent, que no sigui lícit jugar amb l'imaginari del comprador prometent-li un cert plaer, ni que totes les empreses alimentàries intentin entabanar al consumidor. Però l'objectiu final de les empreses, com el de la publicitat, és fer calers. I això si que no canvia mai.

Samarretes medicinals

No sóc massa amiga de penjar materials promocionals ni dossiers de premsa -ja hi ha qui s'encarrega de fer-ho habitualment per la resta de la blogosfera gastronòmica- però del que sí que en sóc molt (però molt, molt, molt) fan és de les samarretes de la gent de Catalunyam, dels que en vaig parlar ja fa uns quants mesos. Acaben de treure al mercat dos nous models i ja estic pensant a fer-me amb la de l'escudella, per reemplaçar la del pà amb tomàquet, tacada en una bugada desastrosa.

M'ha tocat!

Xafardejant en diferents webs sobre cursos de cuina, vaig donar amb la de Terra d'Escudella, una escola prop de casa meva que ofereix un programa prou accessible i divertit. El que és millor encara és que cada mes sortegen un curs gratuït des de la seva web. I l'afortunada guanyadora del de Juliol sóc jo. Oéoéoéoé!
Segons llegeixo, estarà dedicat a la cuina freda. Per desgràcia, em perdré la última setmana per qüestions de feina, però m'han donat una bona alegria.

Cheesy

Temps era temps que jo em pensava que tenia vocació de poeta. Juntava versos en qualsevol tros de paper o tovalló de bar que em posessin al davant. El món sencer era una metàfora esperant a ser expressada negre sobre blanc. Vaig arribar fins i tot a escriure un llibre, que va rebre al parell de concursos on el vaig enviar l'atenció que es mereixia (és a dir, zero patatero). L'altre dia remenava per l'ordinador de casa de la meva mare i vaig trobar aquest poema dedicat a una de les meves obsessions recurrents: el formatge. Sé que és el súmmum de la vanitat i la cursileria publicar els poemes d'un mateix a internet, però porto una temporada una mica plof, i avui em vull permetre aquest petit ego trip, potser per recordar-me qui era quan el vaig escriure, qui sóc ara i com l'escriptura continua sent la meva teràpia preferida quan la vida es posa borde.

Formatge (Març 1999)

Formatge, variat i amable,

el menjar dels meus somnis

de la meva infantesa i la meva soletat.

Formatge que em torna als orígens

a la terra sòlida

deliciós

i polièdric

tallat en dernes suaus

com carícies

o dur com un bloc de marbre

davant l'eternitat.

Formatge salat

lleugerament flexible

però encara fràgil,

per a gaudir i digerir

i devorar com la boca de l'amant.

Formatge d'untar,

inmaculat

amb el pà cruixent al seu servei.

Formatge clar com el cel mediterrani

un estiu

en amanides

la perla entre rubís.

Manxeg amic,

de confiança,

de qui mai no m'he distanciat.

Emmental i Gruyère fosos

en ambigus plats francesos

les croques i els bikinis

on el formatge es destila

com elixir d'alquimista.

Roquefort i Cabrales

fragants com boscos

en l'estret límit entre el que és sublim i el que és podrit.

Formatge solució,

pobre barra funcionària

modesta omplint l'entrepà

sense saber massa què dir-li al tomàquet.

Camembert i Brie,

com jo

d'escorça resistent i interior tou i amarg.

Formatge amic i formatge amat

Mató entregat a la mel

com s'entreguen dos cossos en la nit

Mozzarella joganera

Feta primària,

formatges mil que tant estimo

record vivent

de la llet d'una deesa-mare.

Bistec desestressant

Per cert, que la sortida orxatenca (o orxatil) d'avui ha resultat en una nova contribució per a aquest blog. El meu amic Ricard, persona d'esquena tan ampla com la seva cultura i la seva humanitat, i llegenda vivent dels jocs de rol ens demostra el seu sentit de l'humor en aquesta senzilla recepta:

Receta de filete de carne a la crema de nueces desestresante:

Ingredientes:

1 filete (mejor algo grueso) por persona

Bolsa de papel con nueces peladas

Crema de leche

Sal, pimienta, un poco de aceite

Utensilios:

Sartén de teflón (a ser posible)

Tajadero de madera

Mazo de ablandar carne (o martillo en su defecto)

Espátula de madera.

Tiempo: 15/20 minutos.

Receta:

Se hacen los filetes (mejor si son de carne roja) a la manera en que se han de hacer los filetes: a la sartén, salados por un lado y con pimienta por el otro, con una gotita de aceite en la plancha. Una vez hechos al gusto, se retiran.

Previamente habremos colocado delicadamente sobre el tajadero de madera (para no fastidiar el mármol de la cocina) la bolsa de nueces peladas. Agarramos el mazo/martillo, sonreímos sádicamente pensando en el/la imbécil que nos ha fastidiado el día y (aquí viene la parte desestresante) nos liamos a golpes con la pobre bolsa, que de tener nueces pasa a tener puré de nueces. Ese puré se echa al jugo que hay en la sartén, se le añade una gota de aceite y se aviva un poco el fuego. Al poco se echa la crema de leche y, a partir de aquí, se baja el fuego y es cuestión de tener cinco minutos de paciencia, dando vueltas con la espátula de madera con tranquilidad para evitar que la leche hierva. Cuando se ha convertido en una crema color mantequilla porque se han unido los jugos de la carne con las nueces y la leche, se echa por encima de la carne, se adorna con un par de medias nueces peladas, se espolvorea (si se quiere) con un poco de hierbas de provenza y se sirve inmediatamente.

¡TACHAAAANNNN!

Delícies d'estiu

Ha estat una tarda molt i molt cansada: Uns amics, el Ricard i el Fiber, m'han obligat a anar d'orxateries per "inaugurar" l'estiu. Hem començat per la Valenciana (a tocar de Plaça Universitat), on ha caigut el primer mig litre de la temporada. Però aleshores un dels amics s'ha encaparrat en que anéssim a can Miquel (ronda de Sant Antoni 102, a tocar de la fleca Mistral) per tastar els granisats. I creieu-me que potser són els més bons de la ciutat. El de llimona, amb gust de llimona de debó i el maduixa i síndria, simplement impressionant.
I això que ni tan sols he començat amb els gelats... Perquè he descobert un mètode per fabricar-ne sense necessitat de comprar una màquina. Les geladeres que venen als comerços tenen un cup força voluminós que s'ha de refredar al congelador, i que un cop refredat gira, convertint la crema base en batut gelat. Doncs bé, aquest mètode rudimentari i a l'abast de tothom consisteix simplement en agafar dues bosses de plàstic segellables, una molt més gran que l'altra. En la petita hi posem la crema base, segons qualsevol recepta de les que corren per internet, i la segellem ben segellada. La posem dins de l'altra, acompanyada per força gel i sal grossa, i també la segellem. La teoria afirma que si la sacsegem durant cinc minuts, aconseguirem una impecable racció de gelat. Aquí hi ha un parell d'idees de gent que ho ha provat ja.
Jo encara no he tingut temps de testar l'invent, però ja se m'ha acudit una millora: substituïr la bossa gran per la meva centrifugadora d'amanides i la petita per un túper o una terrina (que de tota manera, semblen força més manejables que les bosses de congelador). Com això funcioni, adéu per sempre als gelats comprats! Ja m'ho explicareu, si us animeu.

Música per a carabassons

Si llegiu habitualment Serious eats, que és com un blog de blogs americà amb notícies frikis sobre cuina i gastronomia, potser ho haureu llegit ja, i probablement us ha deixat tan de pasta de moniato como a mi. Perquè quan hi he trobat aquesta notícia m'he refermat en la meva creença que els austríacs estan essencialment com una cabra. I també, que són un dels pobles més musicals del món. Ajunteu els dos factors i trobareu aquesta friki orquestra que es dedica a fer música amb vegetals. Oh, mein Gott!.