dissabte, 22 de març del 2014

Jack Monroe, cuinar contra l'austeritat.

(c) Jack Monroe
Deia Vázquez-Montalbán que menjar o no menjar era qüestió de diners, però que menjar bé o malament era qüestió de cultura. No sé què en pensaria la Jack Monroe d'aquesta cita, però sospito que hi estaria bastant d'acord. La seva història, tot i que situada a Gran Bretanya, podria ser la de tantes persones d'aquí. D'una vida normal i corrent, un daltabaix vital -una separació- li comporta no poder conciliar els horaris de la feina amb la maternitat. El seu ex contribueix en el que pot, però tampoc no està en una situació per tirar coets. Ella, davant la negativa dels seus empleadors de canviar-li els horaris, deixa la feina per cercar-ne un altre. I aquí comença la davallada: deutes, ajuts socials que es retarden, venda o penyora d'electrodomèstics, joguines del seu fill, peregrinació a bancs d'aliments, fam...

Crec que pocs països expliquen tant bé les dues concepcions del món que ara lluiten per imposar-se com Gran Bretanya. Del mateix lloc on neix l'estat del benestar, la Seguretat Social, i la millor televisió pública del món, en surt també una Margaret Thatcher (que en pau no descansi, la mala pècora), una férrea estratificació social, i una caverna mediàtica que res no té a envejar la nostra. En les seves penúries, a més, Jackie Monroe es sent acusada pels mitjans de viure a costa de l'estat com una paparra. Comença un blog que, empenyorat a temporades l'ordinador, haurà d'escriure a cop de teclat al mòbil. Fa un post on explica que la gana fa mal. Comença a pensar en receptes que allarguin una setmana amb el seu pressupost de dotze euros per a dues persones, i, segons les va penjant i explicant la seva història, el blog va guanyant en notorietat.

La seva situació ha canviat força, des d'aleshores: els posts es van convertir en un llibre i col·laboracions per a The Guardian i amb algun supermercat, i ella s'ha convertit en ambaixadora d'Oxfam contra la pobresa. Naturalment, la premsa tabloidea l'ha intentada desqualificar, qüestionant les seves tries, el seu estil de vida, i fins i tot la seva manera de cuinar. Ella ha respost les acusacions redreçant totes les falsetats (perquè allà, com aquí, n'hi ha uns quants que no deixen que la realitat els estalvii un bon titular). Sé que sóc una pesada perquè repeteixo sovint que cuinar és una de les eines polítiques més poderoses que tenim al nostre abast, però ho crec de debó. Cuinar bé, amb pocs diners, significa no deixar que la pobresa material es torni en misèria emocional, no ser dòcil, no callar. Consisteix en ser ciutadans, i no súbdits.

dimecres, 12 de març del 2014

Què esmorza el món?

)

I vosaltres, què heu esmorzat avui?

dimarts, 4 de març del 2014

Noves col·laboracions i una mica d'ordre (tenim un passat).


Els lectors veterans, si és que en queda algun, sabran que quan vaig començar aquest blog fa gairebé vuit anys, jo estava apartada del periodisme, vivint a la realitat paral·lela del món de l'edició. En la primera fase del meu treball en revistes i televisions, tot era analògic, i amb prou feines no hi havia ni web, motiu pel qual conservo molt pocs retalls del que vaig escriure o deixar d'escriure en l'època. Però com que d'uns anys ençà això ha canviat, és molt més fàcil fer-se un arxiu d'allò que un va treballant.

Avui, per comentar-vos tres noves col·laboracions meves aparegudes como qui diu ahir mateix. La primera és del blog Gastronosfera, on segueixo amb la meva línia de donar usos a bàsics del rebost, aquest cop centrant-me en les llaunes de tomàquet. La segona a Comida's Magazine, on parlo una mica dels bars del metro. I a la fi, penjo un reportatge del que n'estic particularment orgullosa, sobre calçots, per a la revista americana Chickpea. Dic orgullosa perquè l'he escrit en anglès (amb la inestimable col·laboració del meu cunyat Norman com corrector), i orgullosa perquè l'he fet amb dos fotògrafs tan talentosos com el Martí Sants i la Mireia Pérez.

Apart d'això, em decideixo a la fi a fer un portfolio dels meus links i pdfs. El podreu trobar a ma dreta, sota l'índex de receptes, amb el nom tan pretenciós com fals de The Collected Calpena. No hi ha tot el que he fet: He deixat fora articles de nutrició (tot i que si algú és prou massoca puc rescatar-los, però vaja...), textos petits, i alguna que altra tonteria perfectament prescindible, així com tots els articles que no tenen ni la més mínima relació amb la gastronomia. En falten molts: dels que he escrit i no han arribat a publicar-se, aquells dels que no me n'han donat un exemplar, i, sobre tot, els que espero que encara quedin per venir. Vostres són.

dilluns, 24 de febrer del 2014

Realitat i verosimilitut (Ho Chi Minh i Escoffier. Un estrany duet als fogons del Carlton).

Fa poc va ser a Barcelona Tom Wolfe, un dels pares d'allò que es va anomenar Nou Periodisme, i que consistia, molt somerament, a aplicar tècniques de ficció en la descripció de la realitat. Wolfe explicava que va deixar el periodisme perquè de vegades li passaven coses insòlites. Tan, tan insòlites, que quan intentava reflexar-les a la plana semblaven irreals. En la ficció, en canvi, es dóna certa suspensió de la incredulitat que fa que el lector s'arribi a empassar, si ens ho fem venir bé, coincidències i casualitats... Wolfe va anar anys enrera a una festa a casa del compositor Leonard Bernstein (el de West Side Story) a un luxòs pis de Park Avenue. A la festa hi havia convidats un grup de Panteres Negres. Allò li va semblar tan novel·lesc que va decidir reconvertir el reportatge sobre Nova Iork en el que estava treballant en "La foguera de les vanitats".

Si has vist Full Metal Jacket, sé què estàs cantant ara mateix.
Aquests dies torno a treballar en la novel·la que vaig començar fa molt de temps, arrel d'haver-me apuntat a un interessant i recomanable taller sobre novel·la històrica. El tema de la verossimilitut surt amb recurrència. Fent recerca sobre Escoffier, el gran organitzador de les cuines modernes -i personatge secundari a la meva història- em trobo amb una anècdota d'aquelles que no colarien en un reportatge, i que caldria treballar molt, molt bé per fer carn de ficció. Escoffier estava al càrrec de les cuines de l'Hotel Carlton de Londres el 1913 quan hi va entrar a treballar un jove rentaplats procedent d'Indoxina anomenat Ho Chi Minh. Sí, el Ho Chi Minh que anys més tard seria el gran enemic dels Estats Units en la guerra de Vietnam. Ho Chi Minh havia après l'ofici de cuiner al seu Saigon natal -que després de la guerra seria rebatejada amb el seu nom- i havia treballat en aquest ofici en diferents vaixells mercants.

Escoffier. Bigoti hipster FTW.
Segons resen algunes hagiobiografies, Ho Chi Minh guardava curosament el menjava que quedava a mig consumir dels luxosos salons del Carlton, un lloc per on passava el bó i millor de la societat londinenca (de fet, la declaració de guerra en la que Anglaterra entra a la 1ª Guerra Mundial enganxa a un jove Churchill dinant allà), amb la finalitat de repartir aquelles viandes entre els pobres. Escoffier el va veure i el va conminar a deixar-ho estar. A canvi, el va promoure a la brigada de pastissers. Cal dir que Escoffier no era gaire amic dels pastissos i les postres, perquè considerava que el ritual del té britànic feia que els comensals arribessin al sopar sense gana.
Ho Chi Minh al 1921.
Tant et feia unes tartaletes cuquis com inflingia als Estats Units la pitjor derrota de la seva història.
Pel que sembla, el jove Ho Chi Minh va progressar bastant, i va arribar a convertir-se en un virtuòs de la pasta brisa. No queden gaire més pistes sobre la trobada entre Escoffier i Ho Chi Minh, perquè el Carlton de Londres va ser destruït durant els bombardeigs de l'aviació alemanya durant el Blitz. Però si el vietnamita hagués seguit la seva vocació, potser ara parlaríem d'un dels pares de la pastisseria moderna. I el món seria, indubtablement, un lloc molt diferent.

dimarts, 11 de febrer del 2014

Deu maneres de tunejar una truita, a Gastronosfera

...seguint amb les col·laboracions, la meva d'avui va sobre com donar-li un gir inesperat a les truites. Amb receptes, idees per fer-les diferents i alguns trucs. Podeu llegir-la a Gastronosfera, clicant aquí.

(Per cert, als posts de Gastronosfera, sempre us linko a la versió de l'idioma en que vaig entregar, que va segons el dia perquè puc triar. Visca la V.O.).

dilluns, 10 de febrer del 2014

Gastronomia com Cultura de la Transició a Yé

Avui podeu llegir-me a la revista digital Yé, que dedica el seu número actual al menjar, sobre la hipòtesi que la gastronomia hagi estat un altre pilar més d'allò que s'ha anomenat Cultura de la Transició. Si us vé de gust llegir-me, cliqueu aquí (i ja de pas llegiu-vos la resta del número, que està molt bé).

dilluns, 3 de febrer del 2014

Crêpes a Gastronosfera

Ahir va ser el dia de la Candelera, que els francesos celebren tradicionalment fent crêpes. Si voleu llegir el post que vaig preparar per Gastronosfera sobre aquesta tradició, i descobrir a més uns quants trucs i receptes per gaudir-ne, cliqueu aquí.