Cerveses sense Gràcia

Si aquests dies esteu per Barcelona i us passegeu per la festa major de Gràcia, només hi trobareu una marca de cervesa, però això sí, la trobareu a tot arreu i a totes hores, igual com ha passat els darrers anys a les xarxes socials i als blogs. La marca, la Damm, té un contracte d'exclusivitat per abastir les parades de bars i entitats, un contracte pel qual, a canvi d'uns diners entregats a l'administració, aquestes parades s'han d'abastir dels barrils als preus que ells marquin. Anys anteriors, la Maison Belge -una botiga dedicada a les cerveses belgues artesanes- organitzava una tast a l'aire lliure durant la cel·lebració, però aquest any, la comissió de festes de Joan Blanques de baix de tot (on es feia la cata), l'ha cancelat.

Òbviament, la Damm -si és que ha fet valdre el contracte d'exclusivitat- està en tot el seu dret de demanar que no es faci, però, és realment intel·ligent la jugada? Quina col·lisió podria haver-hi entre dos mons tan diferents? És realment tan lesiu pels seus interessos que es faci un acte -acte, a més, de molt petit format- en pro de la cultura de la cervesa (i si és així, per què)? O és simplement una mesquinesa sense més premeditació? O, no descartable, s'ha passat de frenada algú que no treballa per la marca, amb el zel de protegir-la?

A mi, el tema no fa més que plantejar-me preguntes: Quins són els criteris de l'ajuntament o la comissió de festes (o quina sigui l'entitat que concedeix la exclusivitat) per triar una cervesa o una altra en una festa popular? Els monetaris, o es demana alguna altra mena de justificació qualitativa? Quines són les xifres de tota l'operació? I per què si durant la festa es fomenta la diversitat i el coneixement d'altres begudes, a la cervesa se la tracta diferent? Això, quant a la part administrativa del tema.

Després, i aquesta part encara m'emprenya més, ve la part de les relacions públiques. Si teniu twitter, sabreu que el desplegament que ha fet en els darrers mesos aquesta empresa ha estat abassegador. Hi hagut temporades en les que literalment era impossible no trobar algú que comentés un dels seus saraus, sopars, viatges, sovint fins al punt de la saturació. Vull pensar que ha coincidit que estem en plenes vacances d'estiu i tothom mira menys les xarxes socials, però hi ha silencis sobre aquesta notícia que són clamorosos. Tan com ens agrada rajar als blocaires gastronòmics, que tenim el retweet molt fàcil amb qualsevol notícia mínimament relacionada amb el nostre àmbit, he vist poquíssimes mencions de l'incident, cosa que em sobta (amb nobles excepcions, com sempre passa). Deu punts per la gestió del 2.0 del tema, que sigui per habilitat o per xamba ha aconseguit silenciar-ho.

Però no crec que sigui problema exclusiu dels blocaires perquè tampoc no ho he vist als mitjans tradicionals. Serà que no se n'han assabentat. Que aquí ningú no hi veu una crònica sobre la Festa Major de Gràcia, amb la seva metàfora fàcil sobre la mort del comerç de proximitat, uns gotetes de moralina sobre els excessos alcohòlics que s'hi donen de tant en tant, molta nota de color, les clàssiques opinions enfrontades de veïns i guiris, quatre dades sobre els llauners i una pinzellada sobre la pujança dels mojitos i els gin tonics de disseny? Tan difícil és? No interessa? O és que fa por, perdre els anunciants? No ho sé. L'únic que tinc clar és que quan aquest any vagi a veure els carrers engalanats no serà pas cervesa el que begui.

Nota: Si la Damm, la comissió de festes corresponent o la Maison Belge vol exercir el dret a rèplica o afegir més informació sobre tot aquest afer, com sempre, les portes són obertes!

Nota 2: Aquest post ha estat corregit per reflectir més acuradament el que la Maison Belge ha explicat sobre el tema. 

Olimpisme, gastronomia i espies

Passat finalment el hype mediàtic sobre els Jocs Olímpics, és casi segur que s'han abordat des de tots els angles possibles. Que si la moda dels atletes. Que si quins i quines estan més bons. Que si els jocs del passat eren així o aixà. Que si les marques ho dominen tot. Que si l'arquitectura de les instal·lacions. I, naturalment, que si el menjar. Però malgrat els esforços per abordar el tema en clau gastronòmica, poques històries interessants han sorgit al respecte. Excepte una, treta d'aquí, que ens porta als jocs de fa mig segle, els de Roma'60. 

La generació que no amb prou feines va viure el Cobi molt menys recorda encara quan els Jocs eren un tauler més de la Guerra Freda. Que els nordamericans boicotejaven el pobre Osito Misha i no anaven a Moscou? Quatre anys després els soviètics passaven de Los Angeles i enfonsaven una promoció de McDonald's que donava hamburgueses gratis cada cop que guanyessin els ianquis (molt més fàcil, sense els seus principals competidors). Però alguns dels episodis més novel·lescos dels jocs van passar en un restaurant. Com aquest que veieu a la foto inferior, el Scoglio de Frisio, un establiment que funciona a Roma des de l'any 1928, i que va acollir una escena singular. 

Al corredor americà Dave Sime (plata als 100 metres i or al relleu 4x100) se li va acostar algú demanant-li que intentés "seduïr" al saltador de longitud (bronze a Roma) Igor Ter-Ovanesyan. La missió no li va fer cap gràcia a Sime -pel que sembla, l'agent semblava ben bé tret d'una peli d'espionatge de sèrie B- però hi va accedir. Ella i la seva dona van convidar el soviètic a sopar en aquest restaurant, i li van vendre les delícies del capitalisme entre plat de pasta i plat de pasta. Però la jugada no va sortir bé: D'una banda, Ter-Ovanesyan els va explicar que les recompenses materials que li donava la URSS pels seus èxits esportius eren bastant superiors que les que proposava l'amic americà. De l'altra, al saltador l'agent de la CIA li va donar tan mala espina com al seu col·lega de l'altre costat del mur. I així, en una trattoria, és com Carros de foc va estar a punt de convertir-se en una novel·la de Graham Greene. 

Esmorzar pa amb mantega

La tele, i més en concret, la tele pública, pot ser meravellosa...
Ahir fent zapping vaig ensopegar un espai a La 2 sobre música clàssica, Programa de mano. Els havia escrit una espectadora explicant-los la llegenda d'una composició musical anomenada "El pa amb mantega". Aquest petit vals es diu que és obra de Mozart, qui el va composar amb cinc anyets inspirat pel soroll que feia el ganivet sobre el pa quan sa mare li preparava l'esmorzar. No se sap si la història és real o no, però la peça sona com un ganivet rascant el pa, i és fantàstica per un esmorzar de dissabte, oi?

 

Tornar al Grec

L'any 99 acabava jo de plegar d'un programa de televisió quan em va sorgir la oportunitat d'ajudar a portar la premsa del Festival Grec (aleshores no era encara "el Grec", a seques). En aquella època estava cremada de la tele -portava quatre anys fent programes de màxima audiència, escàs prestigi i menor reconeixement professional- i l'experiència, tot i que breu, em va servir per veure que hi havia altres coses a fer a la vida i anar per primera vegada al teatre que dóna nom al festival. Vaig veure un Shakespeare que no recordo qui dirigia (juraria que era "L'amansiment de la fera", però no posaria la mà al foc).

Uns quants anys i unes quantes feines entremig, aquesta setmana he tornat al Grec, però per assistir a una altra mena de teatre, el que té lloc entre taules i fogons. Ens havien convocat a través de Gastroblocaires per provar l'oferta gastronòmica del festival -fins a final de mes- i vaig poder compartir la vetllada amb molts dels sospitosos habituals i algunes cares noves. Entre safareig, rajada i riure, vam tastar les propostes del càtering Casanova Casanovascàtering, encarregat aquest any del dispositiu que ha d'alimentar els que van a veure guitarristes de música ètnica, la Banda Municipal, o ofertes mil de dansa i teatre.

picasion

Nosaltres vam tastar vàries coses diferents que s'haurien de veure en un Gif animat aquí sobre, però de les que en destaco els rotllets de llagostí, els resultons palets de sèsam picant amb formatge, i les braves amb salsa Golf, a més de la tarta Sacher. Un nivell més que correcte per a un restaurant que té una gran baça en l'entorn, preciós, i el chill out, tan proper al teatre que et pots beure el gin tonic -sí, em temo que l'oferta coctelera passa indefectiblement pel gin tonic- mentre sents la música des del teu seient. Montjuïc, el gran ignorat de la ciutat, ens ofereix aquest lloc tan especial, que nosaltres vam disfrutar l'altre dia. L'oferta es complementa amb propostes més senzilles -com ara un carret de frankfurts- i no passa obligatòriament per l'assistència a l'espectacle.

Paparazzi còctel

El Paparazzi, el meu còctel de tesi

El periodisme darrerament no fa més que donar-me disgustos, i hi hagut dies, en els darrers temps, en els que he pensat seriosament a deixar-lo. Crec que possiblement mai no pugui abandonar del tot una feina que és totalment vocacional, però que avui en dia gairebé no dóna diners. Arribats a aquest punt, servidora va decidir que volia tenir una segona professió que no impliqués el llenguatge, per si calia marxar nord enllà, que per nivell que un tingui si ets nadiu estàs una mica condemnat. És per això que fa tres setmanes que estic fent un curs professional de cocteleria.

Els habituals d'aquest blog ja sabeu que el tema m'encanta, i la veritat és que amb el curs estic xalant molt. Repassem història, formes de preparació dels destil·lats i moltes altres coses, a més de fer pràctiques en una barra pròpia. I una, alumna aplicada com és, fa pràctiques a casona els caps de setmana. Apart de l'examen final -teòric i pràctic- cal presentar un treball de final de curs, un còctel de tesina.

Em fa una mica de cosa perquè sempre m'han posat nerviosa les receptes de creació pròpia (si llegiu el blog sabeu que la majoria no ho són), i per tant és un tema al que he donat bastants voltes. I el que n'ha sortit és aquest però abans de la recepta us explico el meu procés creatiu.

Robert Mitchum i la starlet Simone Silva al Festival de Cannes de 1954

La primera inspiració va ser fer alguna cosa basada en la jet set que estiueja a la Cote d'Azur o la Costa Amalfitana. Rollo starlets lluïnt poderiu a La Croisette de Cannes, o Onassis i Maria Callas aturant el iot a Capri o Positano. La tria natural, doncs, era un amarg tipus Campari o Aperol, taronja amarga i herbes, molt mediterrani i un punt sofisticat. Pensant amb què barrejar la taronja amarga que és la base d'aquests licors, vaig trobar també una segona font d'inspiració, la recepta que el pastisser Jordi Bordas va presentar a la trobada del col·lectiu 21 brix sobre verdures, una revisitació del clàssic Carrot Cake o pastís de pastanaga. El pastís de pastanaga sempre m'ha agradat molt per la seva combinació d'espècies/verdura/dolç (de fet, en vaig pujar una recepta), i em semblar un combo potent a aplicar. 


Vaig estar treballant per separat les dues idees, però finalment se'm va encendre una bombeta i vaig pensar que no em calia separar-les: la taronja casa perfectament amb el coco i la pastanaga. Un punt de gingebre per afegir una mica de picant i l'equació era complerta. Va caure de l'alineació la llima, que donava un punt massa àcid a tot plegat. L'adició de Malibú, el rom amb coco de la nostra adolescència, proporciona a la recepta, a més, el punt sexy/macarra, com d'estampat de leopard, d'un periodista a la caça de rics i famosos que es torren al sol de l'estiu. I de tot plegat en neix aquest Paparazzi, inspirat també, confessem-ho, en allò que era, o vaig ser, o, sospito, segueixo sent jo.

Paparazzi

Ingredients

1.5 cl de Campari
3 cl de Malibú
4,5 cl de suc de pastanaga
1 culleradeta de sucre o almíbar
1 polsim generós de gingebre en pols (com ara 1/2 culleradeta)


Decoració: una llàmina de gingebre confitat (en venen als supermercats xinesos). Si aneu per nota, netejeu-li el sucre abans rentant-la a l'aixeta i assecant-la curosament.

Refredeu la coctelera i el got de Martini. Barregeu els ingredients al got mesclador de la coctelera fins que siguin ben freds. Coleu-lo amb el colador en espiral (i un altre colador) i decoreu amb la llàmina de gingebre confitat.

Nota:  Se suposa que és un còctel "progressiu", des que van canviant de gust segon els vas bevent (com el Mojito). Primer notes l'amargor del Campari, després la dolçor de coco i pastanaga, i, quan l'estàs acabant, el picant del gingebre. Crec que fa un aperitiu prou divertit.

Pastís salat de poma i formatge

Va, anem al gra: els iogurts grecs de La Fageda són molt bons. I jo els he provat gratis.

Faig aquestes dues apreciacions ja d'entrada perquè abans de presentar-vos la recepta d'avui, s'han de dir moltes altres coses del producte, de la marca, i del que faig o no faig en aquest blog.

Si tens un blog de cuina, i el tens de fa temps, de tant en tant alguna marca es despenja demanant-te col·laborar, intercanviant normalment receptes per una mostra de menjar. Habitualment dic que no, i més quan les marques que t'ho ofereixen sovint pertanyen a grans multinacionals de la indústria alimentària, que busquen fer marketing a cost gairebé zero, o et volen colar productes que poc tenen a veure amb aliments reals, amb la suposició que en parlaràs bé sigui quina sigui la seva qualitat. Generalment, quan veus un mail que comença per "benvolgut blocaire", t'agafen ganes de posar la ma a la pistola. Però just per això, quan em van demanar si volia preparar una recepta que fes servir algun dels nous iogurts grecs de La Fageda, no vaig sentir que m'estaven oferint una oportunitat, sinó un privilegi.

He volgut afirmar ja de bon principi que els iogurts són bons, perquè no vull que es pensi que he accedit només per la tasca social que fa la marca. Tot i que no els havia tastat -no sóc massa de iogurts- tenia prou referències d'amics per saber que era una aposta segura. M'han agradat particularment el natural i l'ensucrat, cremosos però no embafadors... El de gust de maduixa, potser una mica menys, però per una raó molt tonta: si ets nascut als setanta estàs condicionat per pensar que un menjar amb aquest gust ha de ser de color rosa. Els de la meva generació ens hem acostumat tant als colorants, que quan el iogur és blanc, al menys en el meu cas, es produeix la dissonància cognitiva que t'espatlla una mica l'experiència. Però tots ells són excel·lents. Ara, si els iogurts no tinguessin aquesta qualitat no hi hauria tasca social ni acció promocional que hagués convertit una marca tan petitona en la tercera de Catalunya. Només van darrera de dos grans conglomerats d'aquests que tenen la casa mare a molts kilòmetres d'aquí i l'ànima més lluny encara.

Ho vull clarificar perquè no en parlaria (bé) d'ells si no m'haguessin agradat. Però igualment vull aclarir també que la seva qualitat no es queda només en el gust.

Perquè, què voleu que us expliqui de la crisi que estem vivint, dels mecanismes del capitalisme, de com l'estat del benestar comença a ser un record del passat -un record que ja d'entrada la memòria magnifica-, de com l'únic criteri que regeix les relacions socials és el guany econòmic? Jo mateixa oscil·lo entre l'atur i l'encadenament de feines precàries, i cada dia que passa, gairebé cada empresa que trepitjo, em fa pensar que la deshumanització del món laboral no només és dolenta pels treballadors, sinó per a la pròpia supervivència dels negocis. Quant menys s'inverteix en recerca, en fer que els que hi treballen puguin accedir a una vida digna, a que el sistema de treball no sigui només un còctel de burocràcia i esclavatge, pitjors són els resultats. Potser no en primera instància, però com diu el refrany castellà, retallar en capital humà es "pan para hoy y hambre para mañana". En canvi, vivim en un país que porta dècades immers a la malanomenada "cultura del pelotazo", al "que inventen ellos", a la pressumpta flexibilitat d'un mercat laboral que, parafrassejant Lennon, fa que t'odiin si ets llest i et menyspreïn si ets tonto, on els marges d'edat en els que un no és massa jove o massa vell per accedir a una feina duren una clucada d'ulls, on l'habilitat més valorada a les empreses és saber vendre o saber vendre's, enlloc de saber fabricar res, sigui material o espiritualment. Vaja, en creure enganyadament que tots tenim accès a viure de la plusvàlua aquella que va definir cert pensador alemany.

Fa 30 anys un psicòleg anomenat Cristobal Colón -sembla conya, però així es diu- va pensar que les coses podien fer-se d'una altra manera. El projecte de La Fageda, començat per donar feina a persones amb discapacitats psíquiques o malalties mentals severes és exemplar: cooperatiu, rendible, sostenible i ecològic, dóna un lloc de feina a 120 persones, 70% de les quals pertany als col·lectius esmentats. No és poc, tenint en compte que aquests governs nostres, formats per prohoms que es consideren a sí mateixos "la bona gent" i s'omplen la boca parlant de les arrels cristianes d'Europa, retallaran aquest any un 56% les partides destinades a Polítiques Actives d'Ocupació, cosa que a la pràctica vol dir que unes 2500 persones segurament perdran la feina. Persones que, a més, quedaran a les tenebres més exteriors de la galàxia laboral. Els que treballen a La Fageda tenen, per sort, accès a una llar, si s'escau, a teràpies adequades, i una feina. Amb el seu esforç, tiren endavant la producció de iogurts -des del principi: la llet sorgeix d'una granja pròpia-, una explotació forestal, una fàbrica de gelats, i encara alguns serveis més. I vull pensar que més enllà de la rendibilitat, en deriven satisfaccions que mai cap gran banquer, cap gestor ni directiu d'empresa de l'IBEX 35 podrà assolir, perquè no neixen purament dels diners.

De la recepta, no en diré gran cosa, excepte que agafa el concepte de pastís salat d'una altra que ja vaig publicar i hi suma la clàssica combinació anglosaxona de poma, formatge i mostassa que em sembla un motiu suficient per demanar l'annexió immediata a la Commonwealth. El que fa el iogur és afegir-li humitat i convertir-lo en un brioxet hiperlleuger -de textura; el diàmetre del vostre cul us clarificarà millor allò que us deia de la dissonància cognitiva- que es pot servir amb una amanida o una sopeta per un berenar-sopar o un brunch.

Pastís salat de poma i formatge

Ingredients

1 iogur grec
3 ous
4 cullerades d'oli d'oliva + una mica més (o mantega) per greixar el motllo
1 poma Granny Smith
100 grams de formatge (preferiblement, cheddar) tallat a daus
Un polsim d'herbes provençals
150 grams de farina
Una culleradeta de sal
Una cullerada de mostassa
Opcionalment, llavors de mostassa per decorar
Una cullerada de llevat de pastisseria


Preescalfeu el forn a 180º. Greixeu un motllo de plum cake. Talleu la poma a daus, d'un centímetre si fa no fa, o de la mida dels de formatge. Si empreu un ganivet de fulla de porcellana, no se us farà negra tan de pressa. Barregeu per una banda els ingredients humits (ous, oli, iogur, mostassa) i, de l'altra, el secs (farina, llevat, sal, espècies). Aboqueu els ingredients humits sobre els secs i barregeu-ho sense batreu-ho. No tingueu por si queda algun grumoll. Afegiu-hi el formatge i la poma, i poseu-ho al motlle, amb particular compte si esteu fent servir les llavor de mostassa. Decoreu-ne la part de dalt, si és el cas, amb un quants grans de mostassa. Enforneu-ho 35-40 minuts, fins que el clàssic truc del escuradents sec reveli que el pastís està cuit. Deixeu-lo refredar cinc minuts, desenmotlleu-lo i deixeu-lo refredar abans de tallar-lo amb un ganivet de serra.

Xocolata!

No començaré amb l'obligatòria justificació de per què porto tan de temps sense postejar, perquè la manca de temps, com a motiu literari, no és particularment sucosa. Això m'ha impedit fer-me ressó d'alguns saraus als que he tingut el privilegi d'assistir darrerament (la interessantíssima recuperació del porc vasc que fan als restaurants del grup Sagardí o els folclores rumbero-flamencos de la Moritz). També tinc pendents algunes receptes, la majoria baixes en calories i feina, i alguna que és tot el contrari.
Però avui parlaré de la xocolata, i en concret de l'univers que em va descobrir Marc Rodellas (premi Maestro Chocolatero 2010), gràcies a la gentilesa del Taller Sabores, que són els que van muntar el cacau.

Òbbviament tots en sabem alguna cosa de la xocolata, i aquests dies estic descobrint, de fet, que Barcelona és una ciutat que viu enamorada de la xocolata, però de fet es tracta d'un producte bastant desconegut, del que la màxima manipulació que en solem fer és obrir-ne el paper de plata i mossegar-lo. El taller, més enllà de les curiositats de les diferents varietats, o de la història, em va sorprendre molt pel procés d'atemperar la xocolata calenta. 

Si sou pastissers aficionats, algun cop se us en haurà anat la ma escalfant massa la xocolata per un pastís o el que sigui (no sigueu mentiders, que segur que us ha passat), i us ha quedat fet una mena de fang sorrenc. El que fan els pros, que per això són pros, és escalfar la xocolata (generalment, a una temperatura d'entre 40-45º, potser una mica més en el cas de la xocolata negra), fer-ne baixar la temperatura remenant-ne dues terceres parts sobre un marbre, i tornar-la a escalfar una mica barrejant-la amb la restant. Un procés que, tot i que avui en dia és més fàcil gràcies als termòmetres de l'espai exterior que llegeixen la temperatura a distància -beam me up, Scotty- segueix devent molt al bon ull del confiter i a la pràctica. Nosaltres vam tenir ocasió de provar de donar forma a unes quantes rajoles, que tot i que van quedar delicioses, no ens garanteixen un futur gaire brillant al món de la xocolata.

També vam aprendre a fer bombons i, molt important, roques suïsses, que és el que em veig repetint aviat a casa -mare, si llegeixes això, ja pots respirar tranquila- que són una superlleugera #no combinació d'ametlla caramelitzada i xocolata. Per molt suïsses que siguin, no hi ha nassos de servir-les a les festes de l'ambaixador. Es desencadenaria una guerra termonuclear. La bomba.

Al final vam ser subornats obsequiats amb un botí lot de coses de les que havíem preparat al taller, incloent també les neules que fa el Marc a la seva pastisseria de Sant Celoni. Ens ho vam passar com uns bacons i ens vam posar com uns ídems. I jo li vaig perdre una mica la por a l'ingredient, que ja és molt.