Pastís de mojito

És estrany com convergeixen les coses. Les postres d'ahir a la nit neixen de la fusió de dues receptes que ja havia provat, una altra a la que no em vaig poder resistir fer tuning, i un concepte, el de pastís de mojito. Combinant-les n'ha sortit quelcom major que la suma de les seves parts. O com en diuen als seminaris professionals tipus ESADE/The Office, s'ha donat la sinèrgia.

El mojito, ja ho sabreu, és un còctel d'orígen cubà que combina llima, sucre, menta i rom (bé, i també sifó i gel, però els he deixat fora. Tot no pot ser). Segons diuen a la pàgina de Bacardí (amb accent, que eren de Sitges), el seu antecessor era un còctel d'aiguardent anomenat El Draque, en honor al corsari Francis Drake, que l'any 1586 va intentar saquejar l'Havana. Altres teories en situen l'origen als ingenis productors de sucre, com a derivat d'una beguda de canya que prenien els esclaus. En qualsevol cas, el que sembla clar és que és dels còctels més antics de la Sempre Fidelíssima, i un dels més refrescants del món sencer, quan està ben fet.

El còctel, doncs, té més història que el meu pastís, excepte que n'estic força orgullosa del resultat final, potser perquè me'l sento més meu que la majoria dels que penjo. És una tarta una mica laboriosa, que heu de començar a fer amb antel·lació i en tres fases, però el resultat final -al que les fotos no fan justícia en absolut- és la bomba. Seriosament, proveu-la. Ara, com el mojito de debó, és també terriblement enganyosa: la trobareu lleugera, refrescant i deliciosa. I al matí següent us despertareu vestits amb la roba del dia anterior, pesant sis o set kilos més, amb un motllo totalment net, i una cullereta de postres caiguda sota la taula. Advertits esteu.

Pastís de mojito 

Ingredients

Per la base

150 gr de galetes Maria

80 grams de mantega

Pel farcit de menta i llima

Un paquet de 20 grams de menta (en necessitareu una mica menys; treient les tiges i les fulles tocades, ja seria això).

150 ml de suc de llima (necessitareu, pel cap baix, sis llimes)

1 llimona

4 rovells d'ou

1 pot de llet condensada de 400 grams. Podeu comprar-la descremada, però perdreu el meu respecte.

Per la gelea de rom

2 fulls de gelatina

200 ml de rom (trieu-lo blanc o envellit, al vostre gust)

Per la cobertura

200 ml de nata per muntar (36% de greix)

1 cullerada de sucre glas

Opcionalment, una cullerada de rom.

Poseu el brick de nata a la nevera. Comenceu picant les galetes amb la mantega a la trituradora o la thermomix. Alternativament podeu fer-ho a ma dins d'una bossa de plàstic, desfer la mantega a foc molt baixet, i combinar-ho directament al motllo, però trobo que són ganes de complicar-se l'existència. Sigui com sigui, poseu la barreja en un motllo de pastís -els idonis són els que no tenen les parets verticals, sinó que s'inclinen cap a dins- i doneu-li forma, procurant que arribi fins a les vores. Preescalfeu el forn a 180º.

Expremeu les llimes i la llimona, i sense que us vegi cap barman professional, perquè li agafaria un cobriment de cor, tritureu-hi les fulles de menta fins que quedin esmicolades del tot. Aboqueu els quatre rovells a un bol i bateu-los lleugerament. Incorporeu-hi poc a poc i amb carinyo la llet condensada i el suc. Poseu la barreja al motllo i enforneu-ho de 35 a 40 minuts. El farcit ha de quedar quallat, però no daurat. Treieu-lo del forn, i tan bon punt sigui a temperatura ambient, el tapeu amb paper de plata i el fiqueu a la nevera.

Al cap d'una bona estona, quan el pastís estigui indubtablement fred, procedim a la fase B: la gelea. Això s'ha de fer com a mínim un parell d'hores abans de servir la tarta. Remulleu el full de gelatina en aigua freda. Bulliu un parell de minuts el rom, per a que se n'evapori l'alcohol, escorreu la gelatina i afegiu-la al pot. Remeneu-ho i tapeu-ho un quart d'hora amb un plat o alguna altra cosa, de manera que la tapa no toqui la gelea. Aboqueu-ho sobre el pastís, tapeu-lo altre cop amb paper de plata fent tenda de campanya i retorneu-ho a la nevera com a mínim un parell d'hores per a que prengui consistència.

Per acabar, munteu la nata amb el sucre i el rom, i acabeu de decorar el pastís. 

Croquetes d'albergínia (i un llibre de cuina ben editat)

Des d'aquest blog he clamat de vegades contra els llibres de cuina que em semblaven mal editats. M'he queixat sovint de que s'edités sense fotos. He recordat la mare dels editors que permetien que sortissin a la llum termes com "un got de vi bó" o "coeu fins que estigui fet". I en general, he dit una sèrie de coses lletges i taxatives sobre els formats de llibre de cuina de les que avui vull fer marxa enrera. Acoto el cap i espero un calbot moral, perquè el llibre del que us parlaré se salta moltes d'aquestes condicions. El que es menjava a casa (RiuRau Edicions, 30 leurus) me'l vaig comprar al Fòrum de Girona, per recomanació del Roger (Amb)Compte. Suposo que era el lloc natural on comprar-me'l, perquè el seu subtítol es La cuina de Girona i els seus voltants. I vaja, que en certa manera, amb el nom ja està tot explicat, però no.

El llibre és la recopil·lació de la llibreta familiar, aquella que abans de l'existència d'internet hi havia a totes les cases, de Carles Ginès, pèrit industrial i empresari. No estem davant d'una mer receptari. No és aquest, tampoc, un llibre de tècnica (tot i que de tant en tant hi ha alguna indicació que d'altra). És tot això, a més d'un viatge per una memòria familiar i geogràfica molt concreta, la de la Girona dels anys 50. Potser no cal que ens posem transcendents i sentimentals, però diria que és un llibre que lluita contra el temps i l'oblit, obrint-nos una finestra a les vides de les àvies de l'autor i la seva infantesa. A una cuina casolana que de vegades s'enfrontava a les presses o les vaques magres. Una cuina, que sense fer-ne bandera, bevia del territori, emprant el que estava de temporada. I una cuina, finalment, en la que l'autor va créixer, i que ens comunica amb afecte. En uns pocs casos aquesta manera de fer està definitivament desapareguda -en l'apartat dels berenars hi ha un pa amb tel i sucre que la llet en brick s'ha carregat per sempre més, igual com és impensable que els nanos d'avui en dia vulguin menjar torrada amb all i arengada sortint del cole- però en general es tracta de receptes força accessibles, i que més provades i testades no podrien estar.

Abans d'escriure la que jo he provat -unes delicioses i finíssimes croquetes d'albergínia- no vull deixar de parlar de la part física del llibre, absolutament magnífica. Tapa dura, mida accessible, i, sobre tot, sobre tot, amb unes il·lustracions meravelloses de Pere Ginard, que podeu veure per aquí al voltant i al seu set de Flickr. Igualment encertades són les guardes i les portadetes, un aspecte que sovint es passa per alt editant, però que aquí s'ha resolt amb gràcia i fins i tot diria que amb carinyo. Ah, i amb un luxe de pròleg de Joan Roca. Un llibre editat amb atenció al detall, que demostra que per fer les coses ben fetes no calen bodegons espatarrants i absolutament photoshopejats, focs d'artifici tècnics, o grans campanyes de marketing viral: 10 punts.

Croquetes d'albergínia
Ingredients

3 albergínies mitjanes
1 llesca gruixuda de pernil salat
2 ous (l'original en demana un, però ofereix aquesta opció)
1 ceba grossa
1 got de llet (100 ml, potser?)
2 cullerades de farina
Oli d'oliva
Pa ratllat
Sal

Peleu les albergínies i piqueu-les amb la ceba i el pernil. L'autor insisteix que ho feu amb ganivet, però jo vaig tirar de trituradora i les croquetes van volar igualment. Sofregiu la picada en oli d'oliva a foc suau durant 15 o 20 minuts, fins que tingui aspecte de feta. Tireu-hi paulatinament la farina i la llet, i no deixeu de remenar. A mi la pasta em va quedar relativament poc lligada, però em sembla fàcilment solventable si s'hi tira una miqueta més de farina (o, en cas contrari, amb una mica més de llet o aigua). Saleu-ho i tireu-hi l'ou. Apagueu immediatament el foc i remeneu l'ou per  a que no se us cogui. Deixeu refredar ben bé la pasta a la nevera, munteu les croquetes, arrebosseu-les amb farina, ou i pa ratllat, i fregiu-les amb oli abundant. Figura que us en sortiran per a sis persones: nosaltres ens les vam polir entre ma mare, ma germana i jo, i encara ens hem podríem haver cascat unes quantes més amb aquella alegria.

Història del cinema (de ciència ficció)

115 anys de cinema ens contemplen...

La punta de l'iceberg

Una de les coses que m'ha motivat a reprendre aquest blog és la meva nova afició pels còctels. Tot i que dir-ne "nova" és enganyós, perquè en realitat els còctels m'agraden des de que tenia 17 anys i anàvem amb les amigues del cole els dissabtes a la tarda a un desaparegut local del carrer Granada del Penedés, el Henry J. Beans, on feien Happy Hour de còctels i tapes americanes (que recordo prou bones: nachos, bolets arrebossats i farcits...). Allà, amb la vil excusa del 2x1, crec que vaig acabar provant mitja carta. Amb 17 anys no teníem gaire pasta i l'oferta no va conduir mai a la borratxera, però sí que em va ajudar a definir els meus gustos. El Long Island Iced Tea segueix semblant-me una porqueria del quinze, ara com aleshores.

Després, durant molt de temps, no vaig prendre còctels més que esporàdicament. Quan sortia, era de gintònic inapelable, sense més. Les cocteleries de Barcelona, durant els anys noranta i els primers dos mil, feien tufo a naftalina, al menys als meus ulls i els dels meus companys d'armes. Però segons va anar avançant la dècada i ens vam anar fent grans, vam anar perdent les ganes de pimplar qualsevol porqueria apretats contra barres atapeïdes i vam anar descobrint els plaers d'una copa ben barrejada i servida en una taula. Paral·lelament, les velles cocteleries van deixar de ser reductes de d'habituals del Club de Polo i el Cercle del Liceu i van anar apareixent nous locals més moderns i agradables, com el ja irreconeixible Rouge del Poble Sec. La generació dels meus germans, uns quinze anys més grans que la meva, ja havia obert camí reivindicant els còctels que havien vist prendre en tantes pelis del Hollywood clàssic, però des de fa uns cinc anys Barcelona viu un boom de la cocteleria al que tots plegats ens hem anat sumant. Ja he escrit en alguna ocasió sobre el Campari Milano, que possiblement sigui la meva preferida, però a dia d'avui és més fàcil trobar-me amb els sospitosos habituals allà o al Stinger, al piano bar de l'Hotel Rivoli, al Jordy's, a l'Ideal, o al Cornelia que en qualsevol altre tipus de bar. Tinc associades persones, situacions i copes; la Marga amb els Dry martinis, la Susanna amb els Zombies, l'Anna i els Negronis... I molts d'altres. De vegades, són records agredolços, com si al barman se li hagués anat una mica la ma amb l'angostura, però en general els còctels em fan pensar en moments divertits, un punt sofisticats i de grata memòria.

Per això, quan vaig veure que al Centre Cívic de Can Déu feien dos cursos d'iniciació a la cocteleria, m'hi vaig apuntar de pet. Muntats per la bona gent de Cocktailxperience (uns cracks, pacients, divertits i didàctics), hem anat descobrint els combinats més habituals, l'equipament bàsic (els cursos han tingut tant d'èxit que en un moment donat els coladors de coctelera es van esgotar a tota Barcelona), les normes d'higiene (no és disciplina per sapastres), la història d'alguns combinats, els trucs, els estris... Els cursos se m'han fet molt, molt curts i fins i tot em plantejo investigar si en podria fer algun de més seriós. De moment, em conformo amb llegir un fotimer de llibres que m'he agenciat -la història cultural dels còctels, que ja us aniré explicant en diversos post, és fascinant i tot un mirall dels canvis socials del segle XX- i amb fer pràctiques extraescolars amb l'equipament que ja m'he procurat. Seguint sempre una autoimposada i inflexible Norma Grèmlins que limita les provatures a una per sessió, que tampoc no és qüestió de caure en el suelenisme. Però gaudint a cada glop de l'oceà de sensacions agradables que s'amaga sota aquests petits icebergs que són els glaçons.

Bulgur a la crema (amb porros o espinacs)

En els fòrums més amagats d'internet, a les cambres més ocultes de les sales de xat dels hackers, es comenta -sempre en veu baixa, sempre intentant que ningú ho senti- que hi ha un Sant Graal, on metablog invisible (en algunes versions, és un disc dur) on van a parar tots els posts que els blocaires gastronòmics no acaben mai d'escriure. Déu sap que en quatre anys que té aquest blog, he fet les meves contribucions a aquest tresor-sota-la-muntanya, però hi havia una recepta que em sabia particularment greu de deixar abandonada i és aquesta del bulgur.

El bulgur no és un cereal. O vaja, sí que ho és, en la mesura en que ho són els spaghettis. És una pasta en forma d'arròs, vaporitzada, feta sovint d'espelta o blat dur. S'empra a tot l'Orient Mitjà i la trobareu a les botigues de dietètica. Jo em vaig comprar la bossa de bulgur primigènia fa dos estius, a Egipte (amb pedretes extra que calia cercar abans de cuinar), i vaig emprar-la en aquesta recepta de Mark Bittman que veieu en dues variacions. Les fotos són d'aleshores, i la mostren en una varietat totalment vegana -la de porros, que portava crema de civada, un dels substituts més tolerables de la llet- i en versió carnívora -la d'espinacs, a la que vaig afegir unes gambes cuïtes per acabar de fer la torna. Si no n'havia pujat la recepta fins ara és ben bé perquè em feia ràbia que només la tenia amb les mesures en "cups" i em feia ràbia. Aprofitant que avui n'he tornat a preparar una cassola -me n'arriba l'olor mentre reposa, com de nous, més assertiva que la de l'arròs o la pasta- he mesurat els ingredients i així reparo la injustícia.

Bulgur a la crema (amb espinacs o porros)

Ingredients

3 cullerades de mantega o oli
1 ceba, tallada fina
200 grams d'espinacs nets o un porro gros, net i tallat fi.
220 grams de bulgur
250 ml de llet, crema de llet o crema de civada.
1/2 litre d'aigua o brou vegetal (Atxum, potserdepastilla, atxum. Jesús!).
Sal i pebre negre
Opcionalment, un xic de nou moscada (per a la versió amb espinacs)

Poseu l'oli o la mantega en una cassola a foc mig. Quan el greix sigui calent, aboqueu-hi la ceba i remeneu-la de tant en tant fins que sigui tova (cosa de cinc minuts). Afegiu-hi els espinacs o el porro i deixeu-ho coure uns tres minuts més, fins que s'hagi "marcit". Abaixeu el foc, afegiu la resta d'ingredients, tapeu-ho i deixeu-ho fer xup xup deu minuts més. Aquí va ser quan vaig tirar-hi jo les gambes cuites. Treieu-ho del foc i deixeu-ho reposar encara un quart d'hora, fins que el bulgur sigui tou. Se us aguanta un parell de dies a la nevera, i contra pronòstic, es reescalfa molt bé, cosa que el fa un bon plat de tàper.

Operació mans netes

Senyors, he arribat al meu límit. Prou galdosos són cert tipus de forn d'aquest país (ja sabeu de quins us parlo: els que només tenen entrepats amarats de mantega, formatge i pizzes més amojamades que Cleopatra) que a sobre, si per A o per B hi heu de comprar, sovint la dependència us atendrà tocant el pa amb les mateixes mans brutes amb les que us cobra. Com que no serveix de gran cosa demanar que variin aquesta política, he decidit posar-me soviètica i crear una nova secció en aquest blog: un llistat dels infractors. Compreu-hi sota la vostra pròpia responsabilitat.

Començo per revelar el nom de dos en els que la manca d'higiene compta amb el bonus del malcarament o l'estultícia dels qui hi treballen: luxe del bó.

- Forn El Molí Vell - C/Vallespir, 129
- Forn Catafal - Guillem Tell, 2
Esteu convidats a enviar suggerències. Si la cosa pren embranzida, crearé un grup al Facebook.

Una meditació sobre el disseny

No deixa de ser paradoxal que el terme "de disseny" s'hagi convertit en un sinònim de "pretensiós", quan en realitat, si ho pensem bé, tots els objectes manufacturats que ens envolten han estat dissenyat per algú. Perquè què és dissenyar? Si busqueu a la Wikipedia o al diccionari, veureu que més enllà de la disparitat de definicions, sovint el terme implica planificació, creativitat i utilitat. Un disseny és una manera de construir objectes més eficients (o més bells), que ens facin la vida fàcil. Un clip per a paper, un bolígraf Bic o una cafetera italiana són objectes quotidians que algú, en algun moment, es va parar a imaginar i pensar com podia fer més barats, o més pràctics, o més més lleugers.

El disseny industrial, sobre tot des de l'adveniment del transistor i també gràcies al boom econòmic de després de la segona guerra mundial (a Espanya, com tot, va arribar més tard), va prosperar amb les seves promeses de luxe i mecanització a l'abast de tothom. En l'àmbit domèstic, va trobar el seu niu natural a les cuines.

Em trobo en l'estranya tesitura de tenir tres minimpímers a casa. El primer és un Taurus de l'any de la catampum que tritura i gràcies. També tinc un altre Taurus sofisticat que em vaig comprar la tardor passada, amb accessoris i accessoriets. I ara també un Braun sense cable, mercé a una promoció de Bloguzz que es va fer ja uns mesos però de la que no n'havia parlat encara.

Porto, doncs, des de principis d'any comparant uns i altres, però com tot això vé de l'esmentada promoció, deixeu-me que em centri en el de la Braun. Aquesta marca, no sé si ho sabieu, va ser una de les pioneres en el disseny d'electrodomèstics. Als anys seixanta va contar amb la figura de Dieter Rams com a dissenyador en cap, que devia ser un tio força particular, perquè feia coses com ara calcular l'angle exacte que havien de tenir les cantonades de les calculadores per a que fossin més harmonioses. Rams, apart de deixar-nos un bon munt d'aparells clàssics que reconeixereu segur al primer cop de vista, és l'autor també d'un decàleg de principis de bon disseny. I com que tot queda dins de la mateixa marca, mirem si el meu nou pímer els compleix.

1. Un bon disseny és innovador. A veure, la idea d'una trituradora sense cables no és nova. El que és cert és que aquest model, pel que he llegit, incorpora millores respecte als anteriors quant a autonomia i facilitat de recàrrega. Direm que sí.

2. Dona utilitat al producte. Sí. Fa el que posa la informació adicional que ha de fer. En algunes coses millor, en d'altres casos no tant, però globalment, l'enuig d'unes nous mig rebels es va veure compensat per la comoditat de que no gasti endoll. I em va escumar mantega i sucre per a unes galetes notòriament bé.

3. És estètic. Sí. Molt bonic, amb un disseny classicot en metall i plàstic negre, que crec que envellirà bé. Un look a mig camí entre sabre làser i escultura. Sòlid i discret.

4. Crea un producte comprensible. Aquest seria el punt més important per la meva mare: el pots fer anar sense preocupar-te de llegir les instruccions. Sí i sí.

5. És honest. Home, en principi així és (el disseny en sí no promet res que no es pugui complir).

6. No és intrusiu. El carregador, no ens enganyem, ocupa una mica d'espai, però visualment no fa cap nosa ni crida l'atenció (i això ho dic com un piropo). El nivell de soroll també és moderat.

7. Té un valor anacrònicament durador. El temps ho dirà, però al menys té pinta de bastant fortot i resistent.

8. Concep exhaustivament fins el darrer detall. MOOOOOC! Aquí ve la part on no. A veure, el minipímer pica de conya, bat força bé (tot i que no te accessori batedor), barreja, és molt ergonòmic i pràctic. Però hi ha una cosa en la que és francament millorable: No sé qui va ser el "$@! que va parir la gerra que porta, o el final de l'accessori picador, però definitivament no són els més senzills de netejar que he vist. La gerra té unes estries que us obligaran a perdre una part d'allò que piqueu, per molt bé que intenteu escurar. No és allò de "una aigüeta i tot net", aquí hi ha racons i raconets. Em sembla una badada força gran. En comparació amb els meus altres picadors, en aquest aspecte el Braun surt malparat.

9. Respecta el medi ambient. Diria que ni més ni menys que altres productes, tirant a més si ens fiem de que aparentment té més metall que plàstic en la seva composició. Taules.

10. És disseny en la seva mínima expressió (principi conegut altrament com "mariconades, les justes"). Visualment, sí. Quant a accessoris, diria que també (tot i que psicològicament trobo a faltar el de batre). Segons Gabriel Luelles, inventor dels primers minipímers de la història, qualsevol aparell d'aquests que gasti més de 200 watts està tirant l'energia, i per tant aquest va sobradíssim, però no sóc qui per valorar-ho.

En conclusió, és un bon aparell? Sí, definitivament ho és. Val els 170 € que costa a les botigues? Això ja és més relatiu. Reconec que la manca de cable és quelcom al que és molt fàcil acostumar-se. Poder batre una olla que encara és al foc, o treballar en qualsevol superfície auxiliar és molt pràctic. Però crec que tractant-se d'un aparell de preu certament elevat, si l'hagués adquirit em molestarien força les petites pegues que li trobo en l'aspecte de la neteja. Estic contenta de tenir-lo, però no sé si l'aniria a buscar.

Post Scriptum

Entenc que seria una mica estrany que tornés avui a escriure al bloc -i més després de tant de temps- i no digués res sobre Santi Santamaria. El que en pensava d'ell ja ho vaig escriure al seu moment i no tornaré a repescar-ho, perquè la meva opinió no ha canviat essencialment. Crec que ara l'únic que es pot fer és enviar una abraçada a la seva família i amics, i agraïr-li, en qualsevol cas, el llegat de la seva tasca creativa.