Operació mans netes

Senyors, he arribat al meu límit. Prou galdosos són cert tipus de forn d'aquest país (ja sabeu de quins us parlo: els que només tenen entrepats amarats de mantega, formatge i pizzes més amojamades que Cleopatra) que a sobre, si per A o per B hi heu de comprar, sovint la dependència us atendrà tocant el pa amb les mateixes mans brutes amb les que us cobra. Com que no serveix de gran cosa demanar que variin aquesta política, he decidit posar-me soviètica i crear una nova secció en aquest blog: un llistat dels infractors. Compreu-hi sota la vostra pròpia responsabilitat.

Començo per revelar el nom de dos en els que la manca d'higiene compta amb el bonus del malcarament o l'estultícia dels qui hi treballen: luxe del bó.

- Forn El Molí Vell - C/Vallespir, 129
- Forn Catafal - Guillem Tell, 2
Esteu convidats a enviar suggerències. Si la cosa pren embranzida, crearé un grup al Facebook.

Una meditació sobre el disseny

No deixa de ser paradoxal que el terme "de disseny" s'hagi convertit en un sinònim de "pretensiós", quan en realitat, si ho pensem bé, tots els objectes manufacturats que ens envolten han estat dissenyat per algú. Perquè què és dissenyar? Si busqueu a la Wikipedia o al diccionari, veureu que més enllà de la disparitat de definicions, sovint el terme implica planificació, creativitat i utilitat. Un disseny és una manera de construir objectes més eficients (o més bells), que ens facin la vida fàcil. Un clip per a paper, un bolígraf Bic o una cafetera italiana són objectes quotidians que algú, en algun moment, es va parar a imaginar i pensar com podia fer més barats, o més pràctics, o més més lleugers.

El disseny industrial, sobre tot des de l'adveniment del transistor i també gràcies al boom econòmic de després de la segona guerra mundial (a Espanya, com tot, va arribar més tard), va prosperar amb les seves promeses de luxe i mecanització a l'abast de tothom. En l'àmbit domèstic, va trobar el seu niu natural a les cuines.

Em trobo en l'estranya tesitura de tenir tres minimpímers a casa. El primer és un Taurus de l'any de la catampum que tritura i gràcies. També tinc un altre Taurus sofisticat que em vaig comprar la tardor passada, amb accessoris i accessoriets. I ara també un Braun sense cable, mercé a una promoció de Bloguzz que es va fer ja uns mesos però de la que no n'havia parlat encara.

Porto, doncs, des de principis d'any comparant uns i altres, però com tot això vé de l'esmentada promoció, deixeu-me que em centri en el de la Braun. Aquesta marca, no sé si ho sabieu, va ser una de les pioneres en el disseny d'electrodomèstics. Als anys seixanta va contar amb la figura de Dieter Rams com a dissenyador en cap, que devia ser un tio força particular, perquè feia coses com ara calcular l'angle exacte que havien de tenir les cantonades de les calculadores per a que fossin més harmonioses. Rams, apart de deixar-nos un bon munt d'aparells clàssics que reconeixereu segur al primer cop de vista, és l'autor també d'un decàleg de principis de bon disseny. I com que tot queda dins de la mateixa marca, mirem si el meu nou pímer els compleix.

1. Un bon disseny és innovador. A veure, la idea d'una trituradora sense cables no és nova. El que és cert és que aquest model, pel que he llegit, incorpora millores respecte als anteriors quant a autonomia i facilitat de recàrrega. Direm que sí.

2. Dona utilitat al producte. Sí. Fa el que posa la informació adicional que ha de fer. En algunes coses millor, en d'altres casos no tant, però globalment, l'enuig d'unes nous mig rebels es va veure compensat per la comoditat de que no gasti endoll. I em va escumar mantega i sucre per a unes galetes notòriament bé.

3. És estètic. Sí. Molt bonic, amb un disseny classicot en metall i plàstic negre, que crec que envellirà bé. Un look a mig camí entre sabre làser i escultura. Sòlid i discret.

4. Crea un producte comprensible. Aquest seria el punt més important per la meva mare: el pots fer anar sense preocupar-te de llegir les instruccions. Sí i sí.

5. És honest. Home, en principi així és (el disseny en sí no promet res que no es pugui complir).

6. No és intrusiu. El carregador, no ens enganyem, ocupa una mica d'espai, però visualment no fa cap nosa ni crida l'atenció (i això ho dic com un piropo). El nivell de soroll també és moderat.

7. Té un valor anacrònicament durador. El temps ho dirà, però al menys té pinta de bastant fortot i resistent.

8. Concep exhaustivament fins el darrer detall. MOOOOOC! Aquí ve la part on no. A veure, el minipímer pica de conya, bat força bé (tot i que no te accessori batedor), barreja, és molt ergonòmic i pràctic. Però hi ha una cosa en la que és francament millorable: No sé qui va ser el "$@! que va parir la gerra que porta, o el final de l'accessori picador, però definitivament no són els més senzills de netejar que he vist. La gerra té unes estries que us obligaran a perdre una part d'allò que piqueu, per molt bé que intenteu escurar. No és allò de "una aigüeta i tot net", aquí hi ha racons i raconets. Em sembla una badada força gran. En comparació amb els meus altres picadors, en aquest aspecte el Braun surt malparat.

9. Respecta el medi ambient. Diria que ni més ni menys que altres productes, tirant a més si ens fiem de que aparentment té més metall que plàstic en la seva composició. Taules.

10. És disseny en la seva mínima expressió (principi conegut altrament com "mariconades, les justes"). Visualment, sí. Quant a accessoris, diria que també (tot i que psicològicament trobo a faltar el de batre). Segons Gabriel Luelles, inventor dels primers minipímers de la història, qualsevol aparell d'aquests que gasti més de 200 watts està tirant l'energia, i per tant aquest va sobradíssim, però no sóc qui per valorar-ho.

En conclusió, és un bon aparell? Sí, definitivament ho és. Val els 170 € que costa a les botigues? Això ja és més relatiu. Reconec que la manca de cable és quelcom al que és molt fàcil acostumar-se. Poder batre una olla que encara és al foc, o treballar en qualsevol superfície auxiliar és molt pràctic. Però crec que tractant-se d'un aparell de preu certament elevat, si l'hagués adquirit em molestarien força les petites pegues que li trobo en l'aspecte de la neteja. Estic contenta de tenir-lo, però no sé si l'aniria a buscar.

Post Scriptum

Entenc que seria una mica estrany que tornés avui a escriure al bloc -i més després de tant de temps- i no digués res sobre Santi Santamaria. El que en pensava d'ell ja ho vaig escriure al seu moment i no tornaré a repescar-ho, perquè la meva opinió no ha canviat essencialment. Crec que ara l'únic que es pot fer és enviar una abraçada a la seva família i amics, i agraïr-li, en qualsevol cas, el llegat de la seva tasca creativa.

Menys és més

Avui ha estat el primer dia, des de que vaig decidir que em prenia una pausa, que he tingut l'impuls de tornar a escriure el blog. Els comentaris que em vau deixar i les reflexions que m'heu anat dient personalment o via mail, m'han fet adonar que en realitat sóc la única que ha de decidir que en vol fer, d'aquest blog, i si he d'escriure, i sobre què.

I he volgut fer-ho perquè vaig començar a veure pels mitjans que s'anunciava "El gran recapte", una iniciativa del Banc d'Aliments  per recollir menjar per a la gent que en necessita. Simple, senzill, immediat. La gent del Banc d'Aliments em cauen molt bé, però la meva implicació amb ells, malgrat tot, no havia passat mai de posar-los un link. No són una ONG vistosa, no volen abarcar l'univers, i paren necessitats puntuals. La seva missió no és construir, però això no fa la seva tasca menys vital. Dia a dia fan el gest més bàsic de solidaritat humana: donar menjar a qui no en té. Menjar que està en perfecte estat, però que no compraríem per un paquet deformat, o perquè som tan tontos de pensar que una data de caducitat és una sentència. Menjar que tirem als nostres carros de la compra sense pensar-hi dues vegades, que en ocasions deixem que es faci malbé, que considerem simple i bàsic. Cregui un en una pujada d'impostos als rics, o pensi l'altre que la solució estaria en donar més llibertat als empresaris, s'aposti per l'slow food o per la revolució dels transgènics, mentre debatem com canviar la situació hi ha gent molt a prop que passa gana, al nostre costat, sovint caiguts a la piscina de la pobresa sense avís ni flotador.

Potser, el que més m'ha colpit d'aquesta iniciativa, el que trobo més il·luminador, és que allò que es necessita més són coses que hem anat deixant de banda, de tan comunes com són. Grans, llegums, oli, llet. Bona part de la població mundial viu cada dia d'això, i, si penseu que és ensopit, us convido a reflexionar en la diversitat de receptes que han donat simplement l'arròs o la pasta.
22 euros -que no són res- compren deu paquets de llenties, deu de mongetes, deu de cigrons i deu de macarrons. Un paquet de kilo de llenties alimenta durant deu dies (i sé de què em parlo, la darrera vegada que en vaig fer pensava que no les acabaria mai). Quan vam decidir que els iogurts intel·ligents eren el que calia a cada nevera? Quan vam arribar a ser tan rics per com no cuinar de zero? Quan vam acordar que uns pocs havíem de menjar carn cada dia (o fruita fora de temporada) i que havia de ser barata, mentre altres no menjaven res? La cacofonia de crítiques és previsible: que si és hipòcrita, que si és un pegat, que si ho hauria d'estar fent el govern, que el que necessiten és menys impostos, que si està molt bé, però és paternalista podent triar, que si de què servirà. Una cosa que em va fer descobrir el darrer post és que de vegades no cal racionalitzar tant les coses. Perquè les més importants, sovint són les més senzilles, les més doloroses. I les més boniques.

Ahir i avui dissabte, el Banc d'Aliments recull menjar en mercats i supermercats de tota Catalunya, i a través d'internet. Us prego que, si us és mínimament possible (un paquet de llegum val 58 cèntims) hi participeu. I escric altre cop també per proposar-vos una idea que alguns cops hem parlat amb altres blocaires, i és que potser tots aquells que tenim blogs de cuina, igual que de vegades hem canalitzat els impulsos creatius cap al negoci o l'ego -i jo la primera-, podríem buscar alguna manera de capitalitzar la nostra presència per acabar amb allò que tan odiem: la gana. A mi m'encantaria.

Sense respostes

He estat pensant molt seriosament a tancar aquest blog.

Darrerament, ja ho heu vist, postejo amb menys freqüència. La vida que no és digital cada cop guanya més terreny i deixa menys espais per a poder escriure els texts com a mi m'agrada escriure'ls. Perquè l'objectiu primer quan vaig començar a escriure a passar-m'ho bé, i, sincerament, ja no m'ho passo igual. En quatre anys que han transcorregut, la xarxa ha canviat molt. Això, que ha permès que es creessin espontàniament comunitats - o dit més clarament: que m'ha permès fer molts i bons amics- també té una altra cara, i és una progressiva comercialització dels continguts. Déu me'n lliuri de criticar les relacions públiques, que m'han posat el pa a la taula durant molts anys, però no és el que jo vull fer aquí.

Vaig començar a escriure volent explicar una sèrie de coses sobre gastronomia que ningú no em pagava per escriure enlloc -al capdavall, per això vaig estudiar-, amb l'esperança més o menys declarada de que potser, i només potser, allò conduïria a algun "bolo". I de fet així ha estat. Després va venir l'ànim de connectar amb altre gent que feia el mateix, els Sopem en bloc, les visites a congressos, les trobades amb blocaires de tot arreu. Ei, mira si vaig tenir èxit que fins i tot la meva tieta de 80 anys es va connectar a internet per seguir-me! Però gradualment se'm començava a acostar gent que no coneixia de res, i els blogs dels quals no seguia. Productes, tallers, fauna ignota -sovint dotats de pseudònims amb vocació de marca- se'm van anar a aproximant al facebook i al twitter. En alguns casos, això m'ha permès trobar-me amb persones molt interessants, que no hagués conegut d'altra manera. Però passat aquest temps me n'adono que cada matí desperto amb vint recomanacions de que "m'agradin" menjars, personatges o serveis que no tenen res a veure amb mi (i a qui clarament els la repampimflo jo, Baixa Gastronomia, i tot el que no sigui fer-se promoció), campanyes electorals per a que voti en concursos de blogs o pàgines, informació sobre quants visitants únics té tal o qual pàgina o invitacions a activitats a l'altra punta de món que no són més que spam mal dissimulat (o que amaguen events dissenyats estrictament per treure pasta). I no entraré a parlar de la crítica a l'ús, que d'entrada ja no va ser mai el meu tema: el millor que es pot dir d'ella és que segueix a la seva torre de marfil, tirant oli bullent per les almenes.

Odio estar escrivint aquesta entrada, i no crec que la missió d'un blog de gastronomia sigui precisament parlar de la blogosfera. Possiblement sigui més cansament meu que la culpa de ningú en concret. Tot això respon a una acumulació de targetes i no a cap fet puntual. Tothom té dret a promocionar la seva feina si ho vol, i a fer-ho com ho cregui més convenient. I malgrat tot, no visc en una bombolla, i això em fa treure les ganes d'esforçar-me pel contingut, si al final només conta l'embolcall de marketing.

Perquè jo vaig obrir la parada i vaig començar a llegir altres blogs per tal de descobrir receptes, vivències, històries... pròpies o alienes. M'esgota ja no sortir mai a un restaurant sense càmera de fotos. M'esgota pensar en que no porto la lectura del google reader al dia i deixar-me de comentar a algú i que s'ho prengui malament. M'esgota pensar que no escric de la meitat de coses que faig, o, el que és pitjor, que acabo fent les coses només per a escriure-les.

Jo no ho sé explicar millor, així que ho poso en paraules de Bertolt Brecht:

El canvi de roda 

Sec al talús de la carretera.
El xofer canvia la roda.
No estic bé al lloc d'on vinc.
No estic bé al lloc on vaig.
Per què miro el canvi de roda
Amb impaciència?

No sé si aquest canvi de roda portarà a que abandoni Baixa Gastronomia definitivament o a que en canvi comenci a postejar com una posseïda. Possiblement, cap de les dues coses, ni que només sigui perquè hi ha moltíssima gent a la que trobaria a faltar si plegués o a qui alienaria si entro en una cursa per ser la més popular de la blogosfera. I aquest blog m'ha donat tantes satisfaccions que em resisteixo a matar-lo. Però necessito fer una pausa per tornar-me (tornar-lo) a centrar simplement en escriure, en menjar, en viure. Que era la idea.

¡Andreíta, cómete el pollo!

Un dia d'aquests torno a escriure en plan intelessssstual i raonat, su juru. De moment, aquesta foto d'un bocata trash que vaig veure proposat en un menú del Passeig Marítim de Vinaròs.

París II (El gelat i el falafel)

Aquí la segona part de la meva crònica. Previously on Baixa Gastronomia, la nostra prota se'n va a París i deixa pendent una explicació sobre gelats...

* Gelats: El de pera no va ser l'únic. Els gelats més afamats de París són els de Berthillon, i jo no me'n volia estar de tastar-los. Em vaig acostar fins a la seu originària, a l'Ile de la Cité, però em vaig trobar que tres milions de turistes més havien pensat el mateix que jo. Per sort per a mi, l'èxit de Berthillon fa que les seves especialitats es trobin en molts altres llocs, i a només unes passes vaig seure a un saló de té que en tenia. El que veieu a la foto, mireu-lo amb atenció, és el gelat més bo però també el més trist de la meva vida. El més bo, perquè una de les boles era de caramel de mantega salada. Si els caramels de mantega salada, que vaig descobrir a Bretanya, han de ser ja necessàriament el fruit d'una ment malalta i perversa, quan es converteixen en gelat ja són de nivell de xungo de peli de James Bond. No m'estranya que els parents grans en diguin "mantecados" dels gelats. Era, era, era...

I aquí passem a la part més trista: era el millor gelat de la meva vida, i jo n'era conscient mentre l'estava prenent. A sobre, havia malbaratat l'ocasió de fer-me durar el plaer demanant una estúpida bola de gerd (me la vaig acabar primer, per reservar el plaer fins al final. Inútil demanar-ne una altra de caramel. Al dia següent corria, i tampoc no volia que una indigestió amargués el plaer... ) Un no pot travessar mai dos cops el mateix riu, que deia Heràclit, ni menjar la mateixa bola de gelat. Però això no treu que qualsevol dia provi aquesta recepta de David Lebovitz, inspirada pel de can Berthillon.

* Falafel: L'altra cosa que em va tirar enlaire París van ser els falafels. Si no en veieu cap foto, és perquè el que vaig prendre, de Chez Marianne, requeria de dues mans i molta concentració per a no desmuntar-se. Fa deu anys vaig anar a París i no sé ben be per recomanació de qui vaig peregrinar a l'As du Falafel, a la Rue des Roisiers, en plé barri jueu, on figura que fan els millors del món, fora de Israel i Territoris Ocupats. Ho recordo com un dia plujós, en el que el Marais estava casi desert, la majoria dels comerços tancats i només passava de tant en tant algun home de llarga barba i barret fosc. Una dècada més tard la zona s'ha convertit en un Born, amb les ubiqües botigues de Muji, Adidas i Custo que hi ha a totes les capitals d'Occident, a banda de centenars de turistes pijoalternatius. Pel costat bo, això ha donat una nova vida a les xarcuteries i restaurants kosher del barri, a la que suposo que tampoc no hi són alienes sèries com Friends, Seinfeld o Curb your enthusiasm, que han popularitzat els "deli" de Nova York. Jo recordava que David Lebovitz postulava que els de Chez Marianne (nota al marge: ara ve quan em dieu, davant de la segona menció avui del Lebovitz "i si aquest paio es tira per un barranc, tu què, també t'hi tiraràs?" i jo responc que no, que no ho faré, però que si David Lebovitz em diu que al fons del barranc hi ha un restaurant on es menja bé, aniré agafant embranzida) eren tant bons o millor que els de l'As. I tenia raó.

El primer que crida l'atenció en els falafels de Chez Marianne (5€ la versió vegetariana, 6€ amb una deliciosa "kofta" o mandonguilla de vedella) és el que no hi ha: No porten enciam iceberg (que per cert, sona a cognom jueu). No porten blat de moro. No porten -Iaveh  me'n lliuri- formatge. Ni tomàquet.
A canvi, una racció generosa d'amanida de col, una mica de carabassó, remolatxa, albergínia a la brasa, un romesco a l'hebrea que estava per morir-se... i us deixaran agafar un cogombre o una piparra en conserva mentre espereu. Ni que us hagueu de menjar aquesta petita joia de peu en una plaça com jo vaig fer, voldreu que us duri més del que de fet us durarà. Aquí tampoc teniu permís per repetir: us esperen els pastissos, tradicionals o no, dels altres delis del voltant. Per tornar-ne a gaudir, s'imposa un nou viatge a París ben aviat... Veniu?

París I (Intro i bistros)

Escric això acabada de tornar de París, on he estat uns quants dies debatent-me en un precari equilibri entre les calories ingerides i les cremades. D'aquestes últimes, no n'explicaré gran cosa perquè hi dedicaré un post al meu blog sobre còrrer, tret de dir-ne que bona part van ser eliminades en la participació a La Parisienne, la cursa femenina de la ciutat, que té sis kilòmetres de distància, i que la resta ho van ser a base de passejades amunt i avall pels llargs bulevards d'aquesta Ciutat de la Llum. I de lluminosa ho és tant que arriba a ser enlluernadora de forta com n'és la seva bellesa. Convertida en una flâneur (flaneuse?), em vaig dedicar a vagarejar sense direcció ni objectiu, aprofitant que tenia els museus i els monuments relativament frescos, i que això m'eximia de peatges obligatoris i em donava, per contra, l'oportunitat de convertir-me en observadora del petit món que és París.

Però això és pel que fa a les calories perdudes, que en el global del tema, diríem que van perdre la partida enfront de les guanyades. La culpa (posats a triar arbitràriament un culpable) és de Ryanair. La raó és la següent: El meu pla magistral era còrrer la cursa diumenge i després fer un cop de visa i anar-me'n a celebrar-ho a un restaurant bo. Vaig especular amb l'Atelier de Joël Robuchon, amb el Jules Verne que porta Alain Ducasse a la Torre Eiffel, fins i tot vaig pensar a permetre'm un homenatge gastronotarantinià i anar-me'n a La Tour d'Argent a menjar ànec a la sang. Però van anar passant els dies, i les darreres setmanes anava tan liada que anava postposant fer una reserva o mirar-m'ho amb calma. El dia abans de marxar, a més, tenia un compromís social i em va arribar l'hora de fer la maleta amb molt poca son a l'esquena, sense ni una sola recomanació impresa i amb una trucada de ma germana que m'avisava que Ryanair s'havia posat molt nazi amb el tema de l'equipatge de cabina. Estrictament només permeten una bossa de ma de dimensions diminutes i et cobren 35 euros com portis ni que sigui una càmera de fotos a fora. Per tant, només podia endur-me les sabates que portés posades, i aquestes havien de ser, per necessitat, les bambes, del tot inadequades per sopars pijos. Així que allà vaig canviar de plans. Si no podia cometre un acte de terrorisme contra el meu estòmac i les meves finances, faria kale borroka gastronòmica.

A París, s'ha de dir, no costa gens. És més, un es pot arribar violentat per la quantitat de proposicions indecents que rep en aquest sentit. Jo diria que és impossible avançar més de 200 metres sense trobar-te una boulangerie, un traiteur, un bistro, una botiga especialitzada (en vaig veure fins i tot una que només venia fondues de xocolata aromatitzades amb tots els ingredients del univers). Reparteixo els highlights en diferents posts, o no acabaré mai.

* Bistros: Aquí potser no és més vaig triomfar. Em vaig quedar amb ganes de provar la blanquette de veau o alguna altra recepta tradicional. El timing no hi va ajudar, ni el fet que prop del meu hotel l'oferta gastronòmica fos molt pobre. Tot i això, la primera nit em vaig cascar salmó en brick d'herbes fresques acompanyat de risotto de tomàquet. No sé si em creureu quan us digui que a la foto la racció sembla més gran del que era quan us deixi caure que també van caure unes rillettes i un naturalíssim gelat de pera... I si voleu que us n'expliqui més, de gelats, haureu d'esperar al proper post!