Menys és més

Avui ha estat el primer dia, des de que vaig decidir que em prenia una pausa, que he tingut l'impuls de tornar a escriure el blog. Els comentaris que em vau deixar i les reflexions que m'heu anat dient personalment o via mail, m'han fet adonar que en realitat sóc la única que ha de decidir que en vol fer, d'aquest blog, i si he d'escriure, i sobre què.

I he volgut fer-ho perquè vaig començar a veure pels mitjans que s'anunciava "El gran recapte", una iniciativa del Banc d'Aliments  per recollir menjar per a la gent que en necessita. Simple, senzill, immediat. La gent del Banc d'Aliments em cauen molt bé, però la meva implicació amb ells, malgrat tot, no havia passat mai de posar-los un link. No són una ONG vistosa, no volen abarcar l'univers, i paren necessitats puntuals. La seva missió no és construir, però això no fa la seva tasca menys vital. Dia a dia fan el gest més bàsic de solidaritat humana: donar menjar a qui no en té. Menjar que està en perfecte estat, però que no compraríem per un paquet deformat, o perquè som tan tontos de pensar que una data de caducitat és una sentència. Menjar que tirem als nostres carros de la compra sense pensar-hi dues vegades, que en ocasions deixem que es faci malbé, que considerem simple i bàsic. Cregui un en una pujada d'impostos als rics, o pensi l'altre que la solució estaria en donar més llibertat als empresaris, s'aposti per l'slow food o per la revolució dels transgènics, mentre debatem com canviar la situació hi ha gent molt a prop que passa gana, al nostre costat, sovint caiguts a la piscina de la pobresa sense avís ni flotador.

Potser, el que més m'ha colpit d'aquesta iniciativa, el que trobo més il·luminador, és que allò que es necessita més són coses que hem anat deixant de banda, de tan comunes com són. Grans, llegums, oli, llet. Bona part de la població mundial viu cada dia d'això, i, si penseu que és ensopit, us convido a reflexionar en la diversitat de receptes que han donat simplement l'arròs o la pasta.
22 euros -que no són res- compren deu paquets de llenties, deu de mongetes, deu de cigrons i deu de macarrons. Un paquet de kilo de llenties alimenta durant deu dies (i sé de què em parlo, la darrera vegada que en vaig fer pensava que no les acabaria mai). Quan vam decidir que els iogurts intel·ligents eren el que calia a cada nevera? Quan vam arribar a ser tan rics per com no cuinar de zero? Quan vam acordar que uns pocs havíem de menjar carn cada dia (o fruita fora de temporada) i que havia de ser barata, mentre altres no menjaven res? La cacofonia de crítiques és previsible: que si és hipòcrita, que si és un pegat, que si ho hauria d'estar fent el govern, que el que necessiten és menys impostos, que si està molt bé, però és paternalista podent triar, que si de què servirà. Una cosa que em va fer descobrir el darrer post és que de vegades no cal racionalitzar tant les coses. Perquè les més importants, sovint són les més senzilles, les més doloroses. I les més boniques.

Ahir i avui dissabte, el Banc d'Aliments recull menjar en mercats i supermercats de tota Catalunya, i a través d'internet. Us prego que, si us és mínimament possible (un paquet de llegum val 58 cèntims) hi participeu. I escric altre cop també per proposar-vos una idea que alguns cops hem parlat amb altres blocaires, i és que potser tots aquells que tenim blogs de cuina, igual que de vegades hem canalitzat els impulsos creatius cap al negoci o l'ego -i jo la primera-, podríem buscar alguna manera de capitalitzar la nostra presència per acabar amb allò que tan odiem: la gana. A mi m'encantaria.

Sense respostes

He estat pensant molt seriosament a tancar aquest blog.

Darrerament, ja ho heu vist, postejo amb menys freqüència. La vida que no és digital cada cop guanya més terreny i deixa menys espais per a poder escriure els texts com a mi m'agrada escriure'ls. Perquè l'objectiu primer quan vaig començar a escriure a passar-m'ho bé, i, sincerament, ja no m'ho passo igual. En quatre anys que han transcorregut, la xarxa ha canviat molt. Això, que ha permès que es creessin espontàniament comunitats - o dit més clarament: que m'ha permès fer molts i bons amics- també té una altra cara, i és una progressiva comercialització dels continguts. Déu me'n lliuri de criticar les relacions públiques, que m'han posat el pa a la taula durant molts anys, però no és el que jo vull fer aquí.

Vaig començar a escriure volent explicar una sèrie de coses sobre gastronomia que ningú no em pagava per escriure enlloc -al capdavall, per això vaig estudiar-, amb l'esperança més o menys declarada de que potser, i només potser, allò conduïria a algun "bolo". I de fet així ha estat. Després va venir l'ànim de connectar amb altre gent que feia el mateix, els Sopem en bloc, les visites a congressos, les trobades amb blocaires de tot arreu. Ei, mira si vaig tenir èxit que fins i tot la meva tieta de 80 anys es va connectar a internet per seguir-me! Però gradualment se'm començava a acostar gent que no coneixia de res, i els blogs dels quals no seguia. Productes, tallers, fauna ignota -sovint dotats de pseudònims amb vocació de marca- se'm van anar a aproximant al facebook i al twitter. En alguns casos, això m'ha permès trobar-me amb persones molt interessants, que no hagués conegut d'altra manera. Però passat aquest temps me n'adono que cada matí desperto amb vint recomanacions de que "m'agradin" menjars, personatges o serveis que no tenen res a veure amb mi (i a qui clarament els la repampimflo jo, Baixa Gastronomia, i tot el que no sigui fer-se promoció), campanyes electorals per a que voti en concursos de blogs o pàgines, informació sobre quants visitants únics té tal o qual pàgina o invitacions a activitats a l'altra punta de món que no són més que spam mal dissimulat (o que amaguen events dissenyats estrictament per treure pasta). I no entraré a parlar de la crítica a l'ús, que d'entrada ja no va ser mai el meu tema: el millor que es pot dir d'ella és que segueix a la seva torre de marfil, tirant oli bullent per les almenes.

Odio estar escrivint aquesta entrada, i no crec que la missió d'un blog de gastronomia sigui precisament parlar de la blogosfera. Possiblement sigui més cansament meu que la culpa de ningú en concret. Tot això respon a una acumulació de targetes i no a cap fet puntual. Tothom té dret a promocionar la seva feina si ho vol, i a fer-ho com ho cregui més convenient. I malgrat tot, no visc en una bombolla, i això em fa treure les ganes d'esforçar-me pel contingut, si al final només conta l'embolcall de marketing.

Perquè jo vaig obrir la parada i vaig començar a llegir altres blogs per tal de descobrir receptes, vivències, històries... pròpies o alienes. M'esgota ja no sortir mai a un restaurant sense càmera de fotos. M'esgota pensar en que no porto la lectura del google reader al dia i deixar-me de comentar a algú i que s'ho prengui malament. M'esgota pensar que no escric de la meitat de coses que faig, o, el que és pitjor, que acabo fent les coses només per a escriure-les.

Jo no ho sé explicar millor, així que ho poso en paraules de Bertolt Brecht:

El canvi de roda 

Sec al talús de la carretera.
El xofer canvia la roda.
No estic bé al lloc d'on vinc.
No estic bé al lloc on vaig.
Per què miro el canvi de roda
Amb impaciència?

No sé si aquest canvi de roda portarà a que abandoni Baixa Gastronomia definitivament o a que en canvi comenci a postejar com una posseïda. Possiblement, cap de les dues coses, ni que només sigui perquè hi ha moltíssima gent a la que trobaria a faltar si plegués o a qui alienaria si entro en una cursa per ser la més popular de la blogosfera. I aquest blog m'ha donat tantes satisfaccions que em resisteixo a matar-lo. Però necessito fer una pausa per tornar-me (tornar-lo) a centrar simplement en escriure, en menjar, en viure. Que era la idea.

¡Andreíta, cómete el pollo!

Un dia d'aquests torno a escriure en plan intelessssstual i raonat, su juru. De moment, aquesta foto d'un bocata trash que vaig veure proposat en un menú del Passeig Marítim de Vinaròs.

París II (El gelat i el falafel)

Aquí la segona part de la meva crònica. Previously on Baixa Gastronomia, la nostra prota se'n va a París i deixa pendent una explicació sobre gelats...

* Gelats: El de pera no va ser l'únic. Els gelats més afamats de París són els de Berthillon, i jo no me'n volia estar de tastar-los. Em vaig acostar fins a la seu originària, a l'Ile de la Cité, però em vaig trobar que tres milions de turistes més havien pensat el mateix que jo. Per sort per a mi, l'èxit de Berthillon fa que les seves especialitats es trobin en molts altres llocs, i a només unes passes vaig seure a un saló de té que en tenia. El que veieu a la foto, mireu-lo amb atenció, és el gelat més bo però també el més trist de la meva vida. El més bo, perquè una de les boles era de caramel de mantega salada. Si els caramels de mantega salada, que vaig descobrir a Bretanya, han de ser ja necessàriament el fruit d'una ment malalta i perversa, quan es converteixen en gelat ja són de nivell de xungo de peli de James Bond. No m'estranya que els parents grans en diguin "mantecados" dels gelats. Era, era, era...

I aquí passem a la part més trista: era el millor gelat de la meva vida, i jo n'era conscient mentre l'estava prenent. A sobre, havia malbaratat l'ocasió de fer-me durar el plaer demanant una estúpida bola de gerd (me la vaig acabar primer, per reservar el plaer fins al final. Inútil demanar-ne una altra de caramel. Al dia següent corria, i tampoc no volia que una indigestió amargués el plaer... ) Un no pot travessar mai dos cops el mateix riu, que deia Heràclit, ni menjar la mateixa bola de gelat. Però això no treu que qualsevol dia provi aquesta recepta de David Lebovitz, inspirada pel de can Berthillon.

* Falafel: L'altra cosa que em va tirar enlaire París van ser els falafels. Si no en veieu cap foto, és perquè el que vaig prendre, de Chez Marianne, requeria de dues mans i molta concentració per a no desmuntar-se. Fa deu anys vaig anar a París i no sé ben be per recomanació de qui vaig peregrinar a l'As du Falafel, a la Rue des Roisiers, en plé barri jueu, on figura que fan els millors del món, fora de Israel i Territoris Ocupats. Ho recordo com un dia plujós, en el que el Marais estava casi desert, la majoria dels comerços tancats i només passava de tant en tant algun home de llarga barba i barret fosc. Una dècada més tard la zona s'ha convertit en un Born, amb les ubiqües botigues de Muji, Adidas i Custo que hi ha a totes les capitals d'Occident, a banda de centenars de turistes pijoalternatius. Pel costat bo, això ha donat una nova vida a les xarcuteries i restaurants kosher del barri, a la que suposo que tampoc no hi són alienes sèries com Friends, Seinfeld o Curb your enthusiasm, que han popularitzat els "deli" de Nova York. Jo recordava que David Lebovitz postulava que els de Chez Marianne (nota al marge: ara ve quan em dieu, davant de la segona menció avui del Lebovitz "i si aquest paio es tira per un barranc, tu què, també t'hi tiraràs?" i jo responc que no, que no ho faré, però que si David Lebovitz em diu que al fons del barranc hi ha un restaurant on es menja bé, aniré agafant embranzida) eren tant bons o millor que els de l'As. I tenia raó.

El primer que crida l'atenció en els falafels de Chez Marianne (5€ la versió vegetariana, 6€ amb una deliciosa "kofta" o mandonguilla de vedella) és el que no hi ha: No porten enciam iceberg (que per cert, sona a cognom jueu). No porten blat de moro. No porten -Iaveh  me'n lliuri- formatge. Ni tomàquet.
A canvi, una racció generosa d'amanida de col, una mica de carabassó, remolatxa, albergínia a la brasa, un romesco a l'hebrea que estava per morir-se... i us deixaran agafar un cogombre o una piparra en conserva mentre espereu. Ni que us hagueu de menjar aquesta petita joia de peu en una plaça com jo vaig fer, voldreu que us duri més del que de fet us durarà. Aquí tampoc teniu permís per repetir: us esperen els pastissos, tradicionals o no, dels altres delis del voltant. Per tornar-ne a gaudir, s'imposa un nou viatge a París ben aviat... Veniu?

París I (Intro i bistros)

Escric això acabada de tornar de París, on he estat uns quants dies debatent-me en un precari equilibri entre les calories ingerides i les cremades. D'aquestes últimes, no n'explicaré gran cosa perquè hi dedicaré un post al meu blog sobre còrrer, tret de dir-ne que bona part van ser eliminades en la participació a La Parisienne, la cursa femenina de la ciutat, que té sis kilòmetres de distància, i que la resta ho van ser a base de passejades amunt i avall pels llargs bulevards d'aquesta Ciutat de la Llum. I de lluminosa ho és tant que arriba a ser enlluernadora de forta com n'és la seva bellesa. Convertida en una flâneur (flaneuse?), em vaig dedicar a vagarejar sense direcció ni objectiu, aprofitant que tenia els museus i els monuments relativament frescos, i que això m'eximia de peatges obligatoris i em donava, per contra, l'oportunitat de convertir-me en observadora del petit món que és París.

Però això és pel que fa a les calories perdudes, que en el global del tema, diríem que van perdre la partida enfront de les guanyades. La culpa (posats a triar arbitràriament un culpable) és de Ryanair. La raó és la següent: El meu pla magistral era còrrer la cursa diumenge i després fer un cop de visa i anar-me'n a celebrar-ho a un restaurant bo. Vaig especular amb l'Atelier de Joël Robuchon, amb el Jules Verne que porta Alain Ducasse a la Torre Eiffel, fins i tot vaig pensar a permetre'm un homenatge gastronotarantinià i anar-me'n a La Tour d'Argent a menjar ànec a la sang. Però van anar passant els dies, i les darreres setmanes anava tan liada que anava postposant fer una reserva o mirar-m'ho amb calma. El dia abans de marxar, a més, tenia un compromís social i em va arribar l'hora de fer la maleta amb molt poca son a l'esquena, sense ni una sola recomanació impresa i amb una trucada de ma germana que m'avisava que Ryanair s'havia posat molt nazi amb el tema de l'equipatge de cabina. Estrictament només permeten una bossa de ma de dimensions diminutes i et cobren 35 euros com portis ni que sigui una càmera de fotos a fora. Per tant, només podia endur-me les sabates que portés posades, i aquestes havien de ser, per necessitat, les bambes, del tot inadequades per sopars pijos. Així que allà vaig canviar de plans. Si no podia cometre un acte de terrorisme contra el meu estòmac i les meves finances, faria kale borroka gastronòmica.

A París, s'ha de dir, no costa gens. És més, un es pot arribar violentat per la quantitat de proposicions indecents que rep en aquest sentit. Jo diria que és impossible avançar més de 200 metres sense trobar-te una boulangerie, un traiteur, un bistro, una botiga especialitzada (en vaig veure fins i tot una que només venia fondues de xocolata aromatitzades amb tots els ingredients del univers). Reparteixo els highlights en diferents posts, o no acabaré mai.

* Bistros: Aquí potser no és més vaig triomfar. Em vaig quedar amb ganes de provar la blanquette de veau o alguna altra recepta tradicional. El timing no hi va ajudar, ni el fet que prop del meu hotel l'oferta gastronòmica fos molt pobre. Tot i això, la primera nit em vaig cascar salmó en brick d'herbes fresques acompanyat de risotto de tomàquet. No sé si em creureu quan us digui que a la foto la racció sembla més gran del que era quan us deixi caure que també van caure unes rillettes i un naturalíssim gelat de pera... I si voleu que us n'expliqui més, de gelats, haureu d'esperar al proper post!

Un bon dia (i una bona recepta)

Una de les frases més perilloses que hom pot dir públicament és que és feliç. Segur que aleshores venen els déus -que, en general, són una colla de pocasoltes amb vocació de guionista de sitcom o quelcom pitjor- i castiguen el seu hubris amb algun problema. Així que no diré que sóc feliç, però sí que darrerament me'n sento cada cop més.

Mar Calpena, una dona marcada

No és que les meves circumstàncies externes hagin variat gran cosa, o que no tingui una llista llarguíssima de trets que m'agradaria millorar de la meva vida i en mi mateixa. Però en els últims temps puc assenyalar unes quantes ocasions en les que he pensat que els dies són tal i com m'agradaria viure'ls habitualment i que m'acostava una mica més a ser la persona que voldria ser. Avui n'ha sigut una, d'aquestes ocasions.

Crec que part de l'alegria es deu a que torno a còrrer, i que aquest cop me n'estic sortint, sempre i quan per "sortir-se'n" donem per abandonada qualsevol expectativa en termes de velocitat o fons. El cas és que temps enrera em vaig apuntar al fòrum de corredors.cat (tinc pendent explicar-vos l'anada que vam fer a Can Jubany), i així he anat sabent de diferents curses i activitats. Avui es corria (i nedava) l'Aquatló popular de Blanes, que consisteix a 400 metres de natació, 4000 de còrrer i 400 més de nedar. I m'hi vaig apuntar, sobre tot aprofitant que la Pilar Vi també hi volia anar.

Ha estat una experiència, tota una experiència... M'encanta l'ambient de les curses, m'encanta la sensació que mai res surt com un s'espera, i que al final tot és més dur i a l'hora més descansat del que sembla. M'agradaria que arribés el dia en que pugui fer una cursa -qualsevol cursa- sense patir gaire, però de moment això és lluny. Però des del principi hi ha la màgia de sentir ossos i músculs esforçant-se, els rius d'endorfines que brollen dels pulmons cansats, els crits de la gent que t'anima, la sensació de vertigen quan encara no veus el final a prop, el riure infantil que et provoca recordar els petits detalls patxangueros (espectacle dantesc, he corregut en bikini).

No acabo d'entendre per què "morralla" és un insult.

Després de la cursa hem segut amb l'Eulàlia i l'Enric, dos correcats, a prendre un merescut plat de morralla i una cerveseta. Sol, peix fregit, cervesa i conversa. Si se us acut un migdia de diumenge millor, me l'expliqueu. Més tard, retorn a Barcelona, dutxa i dinar, i una migdiada faraònica que feia una dècada que tenia pendent. Més mandra, lectura, tele, dolce far niente, i a l'hora de sopar, ganes de provar una recepta del nou llibre del Mark Bittman (l'editor de cuina del NY Times de qui us en he parlat moltes vegades. No em feu buscar el link que tinc son), Kitchen Express. Es tracta d'un volum amb 404 idees de receptes -no en diria de receptes, perquè de vegades les indicacions sobre quantitats i temps són més aviat nebuloses- que es poden fer en menys de mitja hora. M'intrigava una d'albergínies que feia servir el microones, perquè aquest és un trasto que només toco molt de tant en tant, i rarament per cuinar. No tenia pensat fer un post, ni tan sols, però la recepta m'ha agradat tant que quan acabava de començar a menjar -si us hi fixeu, hi un tall d'albergínia partit- m'he aturat per fer-li una foto. Un plat principal o una guarnició amb un punt exòtic, i que està fet en deu minuts. Així que sense més retard, us deixo amb la recepta que ha posat un punt i final adient a un bon dia.

Es nota que la foto és improvisada. I a molta honra, que he hagut de deixar de menjar per fer-la.

Albergínies al microones amb mel 

Ingredients

55 grams de pa ratllat
Un volum equivalent de julivert picat
1 all
1 albergínia grandeta o dues de petites
Tres cullerades d'oli
Dues cullerades de mel
1 llimona
1 iogur
Sal i pebre

Barregeu en un bol el pa ratllat, el julivert, l'all picadet, un polsim de sal, l'oli i la mel. Talleu l'albergínie a dernes gruixudetes (un parell de cm.) i poseu-les en un plat que pugui anar al microones. Rasqueu la superfície de l'albergínia per fer-hi unes estries i poseu-hi una mica de la barreja de pa ratllat, prement per a que quedi enganxadet. Tapeu-ho sense molt d'interès (no ha de quedar hermèticament segellat) amb paper de forn, i fiqueu-ho al microones cinc minuts a màxima potència. Destapeu-ho i torneu a posar-ho dos o tres minuts més, fins que els talls siguin tous. Mentre, bateu el iogur amb una mica de pebre i poseu-lo en bol apart. Quan ho treieu del microones, ruixeu-ho amb una mica de suc de llimona abans de salsar-ho amb el iogur. Voilà!

Una cosa suposadament divertida que mai no tornaré a fer (i un gelat)

Hagués volgut començar presentant-vos aquest gelat fent una disquisició, entre docta i cursi, que expliqués que la seva combinació d'ingredients (aigua de roses, cardamom, pistatxos) està inspirada en un passat àrab mític, de mil i una nits d'estiu a un jardí de l'Alhambra, i que enllaça amb la tradició torronaire i gelatera del llevant ibèric.

Però seria una trola.

La història d'aquest gelat comença amb un escarabat.

Un escarabat a la meva cuina.

Situem-nos a diumenge al migdia. M'estava fent jo tranquil·lament aquesta recepta de pasta amb espinacs i era al punt de tirar-hi una bona espolsada d'anet quan em miro el pot de l'herba, i en el límit del bocal, què m'hi trobo?

Exacte.

Aquell pot d'anet era el xiringuito més popular de Costa Bitxo. No sé si eren molt bé escarabats o què, però el que està clar és que qualsevol biòleg emprenedor hagués pogut treure'n dues o tres tesis doctorals, d'allà. Vaig llençar el pot a la brossa tota la meva determinació (veure simulació), em vaig consolar a mi mateixa amb una frase de la que ara n'entenc l'escassa efectivitat ("No t'amoinis, carinyo. No és culpa teva. A tothom li passa algun cop a la vida. És que fa molta calor") i vaig acabar la recepta obrint un segon pot d'anet, net.

Després de dinar d'una revolada, vaig procedir a netejar l'armari de les espècies, examinant-ne pot a pot i sense deixar racó per aixecar. No va aparèixer cap bestiola més, però sí que es va fer clara i diafana una veritat que m'he negat a mi mateixa durant molt de temps: Tinc síndrome de Diògenes gastronòmic. Com, si no, s'explica, no ja la presència de dos pots d'anet a l'armari, sinó de quatre varietats de sal, llavors de fonoll, barreges de cinc espècies xineses, curris per avorrir, essències de taronger, rosa, llimona i fins i tot mantega i fum, per no esmentar totes les altres espècies? I salsa perrins, soja, nam pla, sucre de tres tipus, vinagre de quatre, mirin, sake, flocs de bonítol...? No vull ni entrar en els electrodomèstics i fòtils que omplen els meus calaixos. Només us diré dues paraules: Nicer Dicer.

Després d'aquest moment d'epifania, vaig començar a indagar en les causes de la meva addicció. La major part de les meves adquisicions havien estat fetes de cara a preparar una recepta o una altra. Sempre hi havia la promesa que, amb un ingredient exòtic o altre, es pot fer un plat diferent, que ens sorprengui encara més, una nova experiència. Però la major part d'aquests experiments no condueixen a res. La cerca d'un nou "subidón" culinari és plena de decepcions i culs de sac. L'aigua de flor de taronger va ser comprada per a unes galetes i després descartada. El termòmetre de cuina? Per estrenar. La màniga pastissera? Ídem. I encara em torturo per no tenir un col·lador xinès...

Així que després d'una intensa reflexió en forma de migdiada, vaig prendre una decisió. A la tarda prepararia un plat parit per mi, amb el que tingués a casa, i procurant aprofitar al màxim els trastos i ingredients de la meva cuina. Vaja, que cuinaria com ho fan les mares. A pèl. I d'aquí en neix aquest gelat d'aigua de roses amb cardamom i festuc garrapinyats. Que són en realitat dues receptes diferents, la del gelat en sí mateix i la dels festucs, que dóna títol -amb permís de David Foster Wallace- a aquest post.

La candidatura més òbvia era un gelat, perquè feia mes i mig que tenia el calaix inferior del congelador bloquejat amb la gelatera, i encara era hora que debutés aquest estiu. Així que em vaig inspirar en aquest, de vainilla, que havia tret de The perfect scoop de David Lebovitz.

Gelat de cardamom i aigua de roses

Abans de començar la recepta, diré que, a no ser que tingueu intenció de menjar-vos un gelat d'Eternity de Calvin Klein, l'aigua de roses hauria de ser només un contrapunt als altres ingredients. El resultat final d'aquesta recepta, doncs, ve a ser més aviat similar al de la vainilla o la llet merengada, però amb un regust que té un no-sé-què i un què-sé-jo d'allò més exòtic. He marcat amb un asterisc les marcianades que tenia al fons del rebost i que em vaig entestar a fer servir.

Ingredients


750 ml de nata líquida (agafeu la que us faci més ràbia)
1 beina de vainilla (*, comprada a un basar de Luxor i deixada assecar estúpidament durant un any)
5 grams de cardamom (*) o un culleradeta de cardamom en pols (* perquè tothom sap que el cardamom es fa servir cada dia i s'ha de tenir en tants formats com sigui possible, no fos cas)
1 cullerada d'aigua de roses (*)
150 grams de sucre
La pell de 1/2 llimona més aviat petita
Unes gotes de colorant alimentari vermell (* +100 punts i vida extra, pel moment de genialitat de pensar en fer servir una altre ingredient orfe sense que fos estrictament necessari)

Estris

Un cassó, una gelatera, un microplane (o un ratllador)

Talleu longitudinalment la beina, rasqueu-ne les llavors dins del cassó, i tireu-la sencera a dins. Aboqueu-hi 250 ml de nata, el sucre, la pell de llimona ratllada i el cardamom. Escalfeu-ho fins que el sucre s'hagi dissolt. Retireu-ho del foc, afegiu-hi l'aigua de roses, i deixeu-ho refredar a temperatura ambient. Treieu la beina de vainilla i les llavors de cardamom (si les heu fet servir) i poseu-ho a la nevera. Quan sigui ben fred, afegiu-hi el colorant i tasteu-ho. No tingueu por a afegir-hi més aigua de roses o cardamom, si no els percebeu gaire. El fred mata alguns gustos (els més aviat dolços) i n'enfatitza d'altres. Poseu-ho a la geladora seguint les instruccions del fabricant. Quan estigui gairebé a punt, aboqueu-hi bona part del praliné de pistatxo, per a que quedi barrejat. Guardeu-ho en terrines al congelador i deixeu-lo acabar de quallar un mínim d'un parell o tres hores.

Praliné de pistatxo

Les bones notícies són que el praliné de pistatxo és deliciós en combinació amb el gelat, al que converteix en quelcom digne de terrina artesana d'aquelles que valen una pasta inhumana. Les males, que és una recepta emprenyadora sense pal·liatius. La escric perquè ja la vaig fer i mira, però em costa recomanar-la tret que sigueu cuiners molt, molt dedicats. No digueu que no us ho he dit.

Ingredients


225 grams de festucs (* els vaig comprar fa dos mesos per tornar a fer aquesta recepta, i mai no vaig trobar el moment. L'original del Lebovitz està feta amb cacauets salats)
125 ml de xerop de blat de moro (******* s'ha d'està força tarada per tenir a la cuina un ingredient que és el Gran Satà de la nutrició moderna, però el Lebovitz el recomana per diferents usos de pastisseria. El trobareu al Delishop, o el podeu substituir per glucosa)
Dues cullerades d'aigua
100 grams de sucre
1/2 culleradeta de bicarbonat

Estris


Un termòmetre de cuina, una cassola robusta, un safata de forn, un silpat (o oli vegetal), una espàtula que aguanti la calor, guants de cuina.

Greixeu lleugerament la safata de forn o poseu-hi el silpat. Barregeu el xerop, el sucre i l'aigua en la cassola i poseu-hi el sensor del termòmetre, encès, a dins. Començareu a suar instantàniament. Porteu la barreja a ebullició i aboqueu-hi als pistatxos, si és possible sense cremar-vos. Remeneu sovint. En quant la temperatura arribi a estar entre 149 i 150 graus (cosa que sembla molt senzilla d'observar, però que a la pràctica és una conya marinera, perquè estareu sostenint un termòmetre -que canvia de temperatura a cada moviment que feu-, una espàtula, i l'ansa de la cassola al mateix temps, mentre sueu profusament), retireu-ho del foc i ajunteu-hi immediatament el bicarbonat. Aboqueu de pressa la barreja sobre la safata i  intenteu que quedi repartida en una capa tan fina com sigui possible. Un cop freda, partiu-ho en bocinets. Per muntar les postres, serviu el gelat guarnit amb una mica de praliné que tindreu reservat i un xic més de cardamom en pols.