Suposo que si la figura de crític gastronòmic és objecte de tantes polèmiques, d'existir la de crític de trastos culinaris aquesta suscitaria controvèrsies similars. Això vé a tall de que temps enrera em vaig apuntar a una pàgina que es diu
Bloguzz, que ofereix a blocaires de tota mena provar productes a canvi de que en parlin al seu blog. Em vaig mirar la pàgina per tot arreu, i tranquil·litzada pel fet que no es demana que se'n parli necessàriament bé, sinó que es donin opinions honestes, m'hi vaig apuntar. Què caram, vaig pensar, si de petita em va tocar el
gat esborrador que es va sortejar en la nostra excursió escolar a la fàbrica de la Pelikan, no perdia res per demanar alguna de les promocions (la grossa de Nadal,
tret que demà hi hagi sorpreses, se'm resisteix).
Vet-ho aquí que l'altre dia em van comunicar que m'enviaven una cafetera, la
Philips Senseo. I per això ara em trobo en la tesitura de fer crítica electrodomèstica. Eh, que no és que no hi estigui qualificada (menda té la
panificadora, un
robot de cuina, una arrossera, una
slow cooker, i si no ha caigut la termomix és perquè ja tinc un
vas americà que no té res a envejar-li), però que en el món cafetera tota la vida que he fet servir les italianes de rosca. I el que ha passat els darrers anys amb el mercat de les cafeteres monodosi em recorda un amic a aquell amic del cole que tots vam tenir, els pares del qual van comprar un vídeo de sistema 2000. És a dir, que hi ha una veritable guerra desfermada entre marques, en la que ningú no vol quedar-se enrera en imposar el seu estàndar, i cada una d'elles va afiliada a un format de monodosi i a un fabricant de cafè. Nestlé es munta la
clooniesca Nespresso, i també es fa a sí mateixa una maniobra de flanqueig digna de Napoleó creant la Dolce Gusto. Bosch s'ajunta amb Kraft Foods i llença el sistema Tassimo. I ara, Philips s'alia amb Sara Lee (que a Espanya es comercialitza sota les marques de Marcilla i Soley) per a treure la Senseo. En aquesta maremàgnum, comprar una cafetera és un gest capaç de causar-li una crisi d'ansietat al propi Dalai Lama.
La Senseo fa temps que es ven a tota Europa i Estats Units. Diu la literatura promocional que per aquests móns de déu se n'han venut més de trenta milions d'unitats. Quelcom que la diferencia dels altres models de monodosi, i que, comprensiblement, la paperassa del marketing no destaca, tot i que tampoc no amaga, és que la Senseo no és una cafetera espresso. Ben bé tampoc no és una cafetera americana (el referent més similar), perquè la màquina fa certa pressió que ens permet aconseguir una capa d'escuma a la tassa i que el cafè surti més carregat, però crec que aquest és un dels punts més importants que poden fer decidir a favor o en contra de la seva compra. Admeto que tenia certs prejudicis en contra, perquè a la meva antiga feina hi havia una cafetera americana sempre plena d'un líquid groguenc que s'anava reescalfant des de que s'hi va posar la primera pedra, així que per assolir una certa semblança d'imparcialitat, m'he dedicat a provar-la intensivament i a investigar per internet.
Funcionament: Senzill. Pels qui som veterans en cremar cafeteres de rosca a base d'oblidar-nos de ficar aigua (que quan poses la cafetera, estàs adormit, recoi, si no no la posaries!), és una benedicció. Si no poses líquid, no funciona. La màquina t'ofereix la possibilitat de fer una tassa o dues a la vegada, canviant la cassoleta. Les tasses surten més aviat escasses. Segons diu el fabricant, això és per tal d'adaptar-se al gust espanyol. Dec ser una
rompeespañas maricomplejillos, perquè a mi m'agrada més llarg, vaja... Clar, sempre te'n pots fer dues de seguides, però això n'encareix el preu; no ens avancem, que després en parlaré, de tot plegat.
La neteja no és complicada, tot i que com passa en totes aquestes màquines, periòdicament has de descalcificar-es. Per si les mosques, jo li tiro aigua filtrada. Estèticament té una línia entre un Ferrari (la meva és vermella) i un gratacels de Metropolis, però assumeixo que ningú no és tan sapastre de comprar-se una cafetera només per l'estètica, oi?. L'únic aspecte millorable és que l'indicador de nivell d'aigua no es veu si no és desmunta el dipòsit, i això fa que al primer cop de vist no es pugui saber com es va de líquid.
Monodosis: Es tracta d'uns saquets de paper en els que hi ha set grams de cafè mólt. Punt a favor del sistema Senseo és que són absolutament reciclables, a diferència dels contenidors de plàstic dels altres sistemes (tot i que si realment això és un factor decisiu, probablement una monodosi no sigui per a vosaltres).
Aquí, de moment en vénen sis, les tres clàssiques de natural, descafeïnat i mescla, i tres gourmets (Kenya, Colombia i Brasil), tot i que una incursió ràpida al Consum de prop de casa només en va revelar la presència de les dues primeres.
En el moment d'escriure aquesta entrada no m'havia arribat encara la caixa amb cafès que se suposava que acompanyava la màquina :(( ARA SÍ (PERÒ NO TOCO RES MÉS) Per tant limitaré les meves conclusions al cafè descafeïnat, que venia al paquet, i al natural, que vaig comprar jo a l'esmentada ràtzia. La dosi val entre 0,16 i 0,19 euros per unitat, davant les 0,33 del sistema Nespresso o els 0,26 dels T-disc de la Tassimo.
En altres països se n'han comercialitzat ja moltes més varietats i fins i tot se'n troba de genèrics. Si us sentiu antisistema o la vostra marca preferida no és Marcilla, remenant per internet descobrireu que hi ha algunes
alternatives, però de moment no puc donar fe de com funcionen.
Gust: La mare dels ous de tot test. Per explicar millor l'abast de les meves provatures, empraré el terme científic CA. Els de lletres heu de saber que això és un concepte manllevat de la computació quàntica, que s'utilitza per designar el
Coeficient Aiguatxirri, calibrat en una escala que va de l'u (el cafè rivalitza en potència amb d'altres exportacions colombianes), al cinc (la meva gata fa pixats amb més cos). Els primers experiments, conduïts amb una dosi de descafeïnat, no van ser gaire encoratjadors i tenien un CA bastant alt, voltant el quatre. A més, em va sobtar que el cafè no sortís amb una calentor abrasadora.
Provant la cafetera (la imatge pot no correspondre's amb la realitat)
Em vaig rellegir les instruccions i vaig veure que es recomanava fer servir una tassa més petita. Els següents intents van sortir millor, tant pel que fa a temperatura com a gust. Les següents proves van ser efectuades amb cafè de debò, perquè en el meu fur intern sempre he cregut que el descafeïnat és de nenes, i una ja pentina canes. Efectivament, allò ho va millorar, també.
Aleshores, em vaig fixar en el paquet de les dosis, i posava que si volies un cafè més fort podies ficar-ne dues i prémer el botó de una sola tassa. Vés que m'has dit. Em vaig posar en mode
El món d'en Beakman i vaig començar a reflexionar. Clar, a menys quantitat d'aigua i major quantitat de cafè, era lògic que aquest baixés el seu CA. Dit i fet. I efectivament, allò era tota una altra cosa, ens situàvem a una franja inferior al CA2. Les instruccions amenacen amb que l'univers implosioni i s'obrin les calderes de l'infern si fas servir una monodosi més d'un cop, però a mi m'agrada viure perillosament i ho vaig fer. Sí, senyors, no tothom té el que s'ha de tenir per gosar repetir en l'us d'un filtre de cafè, però jo vaig mirar la cafetera fixament als ulls (el trasto
no té ulls, però heu d'entendre que tanta cafeïna començava a afectar-me) i li vaig tornar a donar al botó d'una sola tassa. Així ens les gastem en aquesta casa.
Per a la meva sorpresa, el CA no es va disparar. De fet, ni tan sols hi vaig notar un augment. Clar, la matemàtica és simple. En realitat, per cada filtre de cafè no hi passa molta més aigua, i a canvi, ja tenia una tassa de dimensions considerables, com a mi m'agrada.
Després he anat fent altres combinacions, inclús he tornat a l'ortodòxia del manual. Les tasses surten millor, tot i que aquesta no és màquina per a amants del cafè molt carregat. Ara bé, més enllà dels fiascos inicials, avui m'he trobat gaudint del meu cafè matinal, que devia rondar un estimable CA1,75. A més, és cert el que n'afirma també el marketing, que el resultat sigui suau i curt provoca que no et calgui tanta llet, i per primer cop en molts anys de fidelitat al tallat, he tornat a prendre cafè sol.
Conclusions: Amb les limitacions i els avantatges que he esmentat, en un anàlisi preliminar la Senseo no em sembla una mala màquina. A casa meva conviurà amb la de rosca i em puc imaginar que hi haurà dies que en triaré una o altra segons el caprici del moment. Potser, no sent espresso, no seria la primera opció que hagués triat en una botiga, cert, però el seu preu (i, sobre tot, el del cafè), a més d' una qualitat prou acceptable la converteixen en una competidora estimable en la batalla de les cafeteres.
Més cafè a
Baixa gastronomia:
Gelat de cafè vietnamita
Magdalenes veganes de moca
Entrevista Josep Rovira (Fòrum Cafè)
Curiositats sobre el cafè
Entrades
