dijous, 28 de gener del 2010

Madrid-Tòquio


El darrer mes he anat molt de bòlit amb projectes que podríem qualificar de "protolaborals". Per fer servir un refrany culinari, el més calent és a l'aigüera, i per això prefereixo no avançar-ne res, de moment. Però puc dir que dos d'aquests projectes m'han portat a fer una escapada llampec a Madrid, aquella ciutat que hi ha a l'altre cantó de l'AVE o del pont aeri i que tan llunyana i tan propera resulta. Acollida al pis de la meva amiga Be, la companya de fatigues egípcies, vaig gaudir de la seva hospitalitat i de la de molts altres (el Sark, l'Emea, la Xisca, l'Hombre Malo i encara més gent) que van fer bons tots els tòpics sobre que Madrid és, de fet, una ciutat acollidora on no hi ha estranys.


No és que anés sobrada de temps per a fer descobertes gastronòmiques, així que només us faré unes poques recomanacions: el Mercado de San Miguel, que tot i néixer d'un pelotasso immobiliari és un espai xulíssim, de ferro forjat modernista, en el que es troben botigues de delikatessen, baretos de tapes i taules i cadires per picar. La segona recomanació és una llibreria gastronòmica A punto (disclaimer: un dels socis és germà d'una amiga meva) que em va encantar i aterroritzar a parts iguals (el terror venia de la infinitat de temptacions que albergava). La tercera i la quarta les dedico a sengles restaurants: El Casa Lucas, una taverna castissa però creativa, d'excel·lent relació qualitat preu i l'Oishii, un japonès on gaudir no tant del sushi sinó d'uns magnífics bols de ramen i udon calentons i saborosos.


Apart d'això, d'algun bocata de calamares sense el qual la visita no hagués tingut cap sentit, i d'una nit de cuina i una tarda de brownie, el punt destacat va ser que vaig aprofitar que havia d'anar a FITUR per a fer una ullada a l'oferta gastronòmico-turística dels diferents paisos que s'hi exhibien. I aprofitant que a l'ambaixada de Japó havien de tenir-hi el seu xef fent una demostració de dolços tradicionals, vaig intercanviar-hi quatre frases, gràcies als bons oficis del Hajime Kishi, l'agregat cultural, i la Miki Sato, encarregada de premsa i traductora eventual.


El xef, que es diu Ishikawa Tatsuyuki, ens va fer una magnífica masterclass sobre els wagashi, és a dir, els pastissets tradicionals que solen servir per acompanyar el té. Ens va explicar moltes particularitats. Entre ells, que no es fan servir mai els greixos animals per a preparar-los, i que els dos elements bàsics són l'anko (pasta de mongeta adzuki barrejada amb sucre per a formar una mena de massapà) i el mochi, pasta d'arròs glutinós. Davant de la concurrència va crear formes que recordaven la natura, flors, castanyes, peixos... perquè els japonesos tenen molt present el canvi de les estacions a l'hora de cuinar (abans que vingués l'Slow Food a descubrir-lo). Ens va donar la fòrmula magistral per fer pastes semblants a l'anko amb el que nosaltres triéssim d'ingredients: dues parts de puré de fruita cuita per una part de sucre.


La concurrència no li hagués perdonat que no en repartís (el públic no professional de FITUR és aquest tipus de concurrència) i ell mateix, agenollat sobre una plataforma, va donar un per un cinc cents pastissets que havia començat a preparar a les quatre del matí. En el postpartit em va explicar quatre detalls sobre la seva feina. Porta poc treballant per al ambaixador, només quatre o cinc mesos, i li fa el menjar diari, però sobre tot (i aquí és on em va comentar amb orgull que la seva formació es escoffieriana i que havia treballat en uns quants tres estrelles), que s'encarrega dels dinars oficials, que considera una altra manera de fer diplomàcia. Diu que el menú es tria en funció del convidat, i de vegades es fan plats del seu país. Que la tècnica que més el fascina és la cocció al vapor, perquè requereix un equilibri i una delicadesa molt complicats, i que l'ingredient que més li agrada és... el sake (i va deixar anar una sonora rialla). De la cuina d'aquí, diu que l'ha sorprès la immensa gamma d'ingredients dels que disposem, i que ha de vigilar a no engreixar-se. També em va explicar que el va sorprendre una mica l'interès per la cuina japonesa pels espanyols, però va dir que al sushi nacional encara li queda força camí per recórrer. Volia haver-li preguntat moltes altres coses (principalment, sobre l'abundància d'estrelles Michelin a Tòquio, i, com vaig posar al facebook, si se serveixen Ferrero Rocher a les recepcions de l'ambaixada). Però en aquell moment va entrar l'ambaixador, i tothom va començar a fer reverències de noranta graus. A més, es notava que el pobre xef estava cansat i m'en vaig anar, amb el convenciment que els dinars de l'ambaixada a Madrid han de deixar el Koy Shunka a l'alçada de tasca de barri.


Si us heu quedat amb ganes de provar els mochis, en teniu l'ocasió perfecta aquest cap de setmana. Tant a Barcelona com a Madrid se celebrarà la Mochitsuki Taikai 2010. És costum menjar-ne per a celebrar l'Any Nou a Japó, però aquí la festa es fa una mica més tard per a que hi hagi força quòrum. Ens veiem allà?

diumenge, 27 de desembre del 2009

Picasso i el misteri del safrà



Avui a la tarda, aprofitant que alguns museus de Barcelona són gratuïts, me n'he anat fins al Picasso. De fet, més que el museu volia veure l'exposició temporal d'estampes eròtiques japoneses (amb els consabuts pops libidinosos, onades gegantines, i nipons amb membres roccosifredians). I com també hi havia una tercera exposició que mostrava les fotos del pintor durant la seva segona estada a Horta de Sant Joan, doncs hi he ficat el nas. M'ha cridat l'atenció una carta, escrita el 1909, que envia Picasso a Gertrude Stein i Alice B. Toklas, i en la que comenta que "el menjar no és tampoc gaire variat. Cada dia hi ha sopa amb safrà i costelles de be. L'endemà més costelles de be i més sopa. Aquí es cuina amb safrà."

Naturalment, els ulls m'han posat com les tres CIRSAS de les escurabutxaques. Una sopa de safrà? Que hi ha safrà, a les nostres terres? Com seria una sopa picassiana? Però heus aquí que arribo a casa i, per molt que he rebuscat a internet, poques referències al safrà d'Horta de Sant Joan he trobat. Pel que sembla, sí que és cert que en va haver una producció important... fins l'edat moderna. Al 1909, moment de la segona visita del pintor a Horta, figura que ja no se'n conreava. El safrà perviu a la toponímia de la zona donant el nom a un coll, però a les pàgines que he trobat sobre el menjar de la Terra Alta no hi he descobert res més. Hi ha, això sí, la pervivència de la cuina del be, i referències a la clotxa, de la que us en vaig parlar temps enrera. Però el safrà que va tastar Picasso ni hi és ni se l'espera. Pot ser una al·lusió velada i desdenyosa al grup de pintors contemporanis del malagueny que pintaven en tons groguencs? O tal vegada l'autor del Gernika va tastar plats que ara són soterrats en capes i capes de modernitat gastronòmica? Algun lector de la zona ens pot donar una pista per resoldre el misteri?

Tres notícies interessants


És diumenge al matí, i si heu passat un Nadal com el 95% de les persones, a aquestes alçades teniu més panxa que dijous. Possiblement sou a casa fent el gandul, amb un cafè a la mà i un o dos diaris (no preguntaré si heu renunciat al croissant). És possible que amb el tràfec d'aquests darrers dies no hagueu tingut ocasió de posar la vista en alguns articles que han anat sortint en la premsa sobre els temes que tracta aquest blog.

El primer vé d'un blog dels de La Vanguardia i explica l'interés de George Orwell per la gastronomia, i la reivindicació que va fer de la cuina britànica en un moment en que aquesta estava força denostada. Orwell sempre m'ha caigut simpàtic, tan per raons estètiques com ideològiques. No només lamento que les hordes garrules no arribin a saber mai d'on neix el nom Gran hermano (cada un escull la seva pròpia habitació 101), sinó que de vegades 1984 hagi obscurit els seus altres llibres.

D'un ordre molt diferent és la notícia que publicava ahir El País, i és que el músic Fermin Muguruza (sí, el de Kortatu) ha portat endevant una iniciativa de crear un llibre-disc combinant receptes, fotos i música per a oferir 19 pintxos de disseny en col·laboració amb el restaurant A fuego negro.

I encara més extrem és el reportatge que publica avui el mateix rotatiu que explica com s'ha esvanit la bombolla del pernil ibèric, un producte que ha viscut un boom de popularitat els darrers anys (però que no ha sabut mantenir el seu prestigi a través d'un rigor en la producció). Una qüestió interessant, però poc coneguda.

En fi, aquí us deixo, fent el mandrós amb els diaris. Que és diumenge i a sobre Nadal.

dimecres, 23 de desembre del 2009

Dècada sense nom

Pasta a Venècia el dia que van caure les Torres Bessones, libanès mentre llegia sobre el Katrina, a Gàmbia. L'entrevista a Adrià i Vázquez-Montalbán, l'orgull de les primeres croquetes fetes per mi. Dinars de premsa i presentacions -poques memorables: la del restaurant irakià, la d'una botiga de decoració on ens van servir plats amb flors comestibles. L'ascens i caiguda dels sucs intel·ligents, tipus Fruitopia. Els bifidus. Vinagre de Mòdena a cada cuina. Vaixelles quadrades, vaixelles negres, vaixelles de l'Ikea. Crêpes a Bretanya, tacos a Tijuana, hamburguesa a l'Amèrica de Bush. Adéu al vodka amb taronja, hola al gintònic. Berlín: cuinar, currywurst, kebab. Vegetarians passavolants. La millor truita de ceba del món, esmorzada a la humil gâre routiere de Kolda, a Senegal. Visita a restaurants amb estrella. Cursos i tallers. Vaques boges, pesta porcina, grip aviar. Slow food. Menjar sostenible i local. Anguila i bany al Delta. Calçots, calçots, calçots, calçots. Dues mudances (em cremo bullint verdura durant una). Amics que arriben i amics que se'n van. Algun dinar de Nadal trist, algun de molt alegre. Tàpers escalfats al microones, lots -no gaires- i sopars d'empresa. Pastissos d'aniversari i comiat. Crispetes anegades d'il·lusió infantil en l'estrena de El Senyor dels Anells. Em veig picant raïm sense llavors mentre faig temps per situar-me a la primera fila del concert de David Bowie. Arriba l'euro i tot és torna més car. Les marques blanques. Deconstrucció i polèmica. Em nego a tastar la balena a Dinamarca, em reconcilio amb el conill i les bledes. Berenars amb els nebots al mexicà. Entrepans cansats després de dansa del ventre. Classes particulars d'alemany al Bocatta, aprofitant el migdia al màxim. Formatge artesà a la Plaça de Sant Josep Oriol, sortint de dibuixar a Sant Lluc. Tanca el Ciurana. Alguns sopars romàntics, dels que dono per oblidats els comensals. Oli de la Pobla de Cèrvoles un cop l'any. Pinso per a la gata Christie. Una màgnum de xampany barat guanyada al Trivial a un hotel de Fuerteventura (intacta, allà es va quedar). Ampolletes d'aigua per beure durant les manifestacions (sempre manis, sempre un horror que feia perdre la gana: Ernest Lluch, la guerra d'Irak, el 11M). L'olor de les espècies adquirides en mercats de Jamaica i Egipte. Llibres de cuina i gastronomia comprats, més de cent cinquanta; mig escrits, un parell; d'altres temes, incontables en les dues categories. Règims i excessos. Un arc de San Martí de tés. Blogs: el teclat s'omple de molles. Fòrums, facebook. Frankfurts a la fira d'ídem i un restaurant pseudojaponès a totes les cantonades. Boscos de rúcula, cassolades, cassoles. Dècada. Vida.

dimarts, 22 de desembre del 2009

Avui fa tres anys...

...que tinc blog. A tots els lectors...



...i bon Nadal a tothom!

dilluns, 21 de desembre del 2009

Cafè de la Mar


Suposo que si la figura de crític gastronòmic és objecte de tantes polèmiques, d'existir la de crític de trastos culinaris aquesta suscitaria controvèrsies similars. Això vé a tall de que temps enrera em vaig apuntar a una pàgina que es diu Bloguzz, que ofereix a blocaires de tota mena provar productes a canvi de que en parlin al seu blog. Em vaig mirar la pàgina per tot arreu, i tranquil·litzada pel fet que no es demana que se'n parli necessàriament bé, sinó que es donin opinions honestes, m'hi vaig apuntar. Què caram, vaig pensar, si de petita em va tocar el gat esborrador que es va sortejar en la nostra excursió escolar a la fàbrica de la Pelikan, no perdia res per demanar alguna de les promocions (la grossa de Nadal, tret que demà hi hagi sorpreses, se'm resisteix).

Vet-ho aquí que l'altre dia em van comunicar que m'enviaven una cafetera, la Philips Senseo. I per això ara em trobo en la tesitura de fer crítica electrodomèstica. Eh, que no és que no hi estigui qualificada (menda té la panificadora, un robot de cuina, una arrossera, una slow cooker, i si no ha caigut la termomix és perquè ja tinc un vas americà que no té res a envejar-li), però que en el món cafetera tota la vida que he fet servir les italianes de rosca. I el que ha passat els darrers anys amb el mercat de les cafeteres monodosi em recorda un amic a aquell amic del cole que tots vam tenir, els pares del qual van comprar un vídeo de sistema 2000. És a dir, que hi ha una veritable guerra desfermada entre marques, en la que ningú no vol quedar-se enrera en imposar el seu estàndar, i cada una d'elles va afiliada a un format de monodosi i a un fabricant de cafè. Nestlé es munta la clooniesca Nespresso, i també es fa a sí mateixa una maniobra de flanqueig digna de Napoleó creant la Dolce Gusto. Bosch s'ajunta amb Kraft Foods i llença el sistema Tassimo. I ara, Philips s'alia amb Sara Lee (que a Espanya es comercialitza sota les marques de Marcilla i Soley) per a treure la Senseo. En aquesta maremàgnum, comprar una cafetera és un gest capaç de causar-li una crisi d'ansietat al propi Dalai Lama.



La Senseo fa temps que es ven a tota Europa i Estats Units. Diu la literatura promocional que per aquests móns de déu se n'han venut més de trenta milions d'unitats. Quelcom que la diferencia dels altres models de monodosi, i que, comprensiblement, la paperassa del marketing no destaca, tot i que tampoc no amaga, és que la Senseo no és una cafetera espresso. Ben bé tampoc no és una cafetera americana (el referent més similar), perquè la màquina fa certa pressió que ens permet aconseguir una capa d'escuma a la tassa i que el cafè surti més carregat, però crec que aquest és un dels punts més importants que poden fer decidir a favor o en contra de la seva compra. Admeto que tenia certs prejudicis en contra, perquè a la meva antiga feina hi havia una cafetera americana sempre plena d'un líquid groguenc que s'anava reescalfant des de que s'hi va posar la primera pedra, així que per assolir una certa semblança d'imparcialitat, m'he dedicat a provar-la intensivament i a investigar per internet.

Funcionament: Senzill. Pels qui som veterans en cremar cafeteres de rosca a base d'oblidar-nos de ficar aigua (que quan poses la cafetera, estàs adormit, recoi, si no no la posaries!), és una benedicció. Si no poses líquid, no funciona. La màquina t'ofereix la possibilitat de fer una tassa o dues a la vegada, canviant la cassoleta. Les tasses surten més aviat escasses. Segons diu el fabricant, això és per tal d'adaptar-se al gust espanyol. Dec ser una rompeespañas maricomplejillos, perquè a mi m'agrada més llarg, vaja...  Clar, sempre te'n pots fer dues de seguides, però això n'encareix el preu; no ens avancem, que després en parlaré, de tot plegat.

La neteja no és complicada, tot i que com passa en totes aquestes màquines, periòdicament has de descalcificar-es. Per si les mosques, jo li tiro aigua filtrada. Estèticament té una línia entre un Ferrari (la meva és vermella) i un gratacels de Metropolis, però assumeixo que ningú no és tan sapastre de comprar-se una cafetera només per l'estètica, oi?. L'únic aspecte millorable és que l'indicador de nivell d'aigua no es veu si no és desmunta el dipòsit, i això fa que al primer cop de vist no es pugui saber com es va de líquid.



Monodosis:  Es tracta d'uns saquets de paper en els que hi ha set grams de cafè mólt. Punt a favor del sistema Senseo és que són absolutament reciclables, a diferència dels contenidors de plàstic dels altres sistemes (tot i que si realment això és un factor decisiu, probablement una monodosi no sigui per a vosaltres).

Aquí, de moment en vénen sis, les tres clàssiques de natural, descafeïnat i mescla, i tres gourmets (Kenya, Colombia i Brasil), tot i que una incursió ràpida al Consum de prop de casa només en va revelar la presència de les dues primeres. En el moment d'escriure aquesta entrada no m'havia arribat encara la caixa amb cafès que se suposava que acompanyava la màquina :(( ARA SÍ (PERÒ NO TOCO RES MÉS) Per tant limitaré les meves conclusions al cafè descafeïnat, que venia al paquet, i al natural, que vaig comprar jo a l'esmentada ràtzia. La dosi val entre 0,16 i 0,19 euros per unitat, davant les 0,33 del sistema Nespresso o els 0,26 dels T-disc de la Tassimo.

En altres països se n'han comercialitzat ja moltes més varietats i fins i tot se'n troba de genèrics. Si us sentiu antisistema o la vostra marca preferida no és Marcilla, remenant per internet descobrireu que hi ha algunes alternatives, però de moment no puc donar fe de com funcionen.

Gust: La mare dels ous de tot test. Per explicar millor l'abast de les meves provatures, empraré el terme científic CA. Els de lletres heu de saber que això és un concepte manllevat de la computació quàntica, que s'utilitza per designar el Coeficient Aiguatxirri, calibrat en una escala que va de l'u (el cafè rivalitza en potència amb d'altres exportacions colombianes), al cinc (la meva gata fa pixats amb més cos). Els primers experiments, conduïts amb una dosi de descafeïnat, no van ser gaire encoratjadors i tenien un CA bastant alt, voltant el quatre. A més, em va sobtar que el cafè no sortís amb una calentor abrasadora.


Provant la cafetera (la imatge pot no correspondre's amb la realitat)

Em vaig rellegir les instruccions i vaig veure que es recomanava fer servir una tassa més petita. Els següents intents van sortir millor, tant pel que fa a temperatura com a gust. Les següents proves van ser efectuades amb cafè de debò, perquè en el meu fur intern sempre he cregut que el descafeïnat és de nenes, i una ja pentina canes. Efectivament, allò ho va millorar, també.

Aleshores, em vaig fixar en el paquet de les dosis, i posava que si volies un cafè més fort podies ficar-ne dues i prémer el botó de una sola tassa. Vés que m'has dit. Em vaig posar en mode El món d'en Beakman i vaig començar a reflexionar. Clar, a menys quantitat d'aigua i major quantitat de cafè, era lògic que aquest baixés el seu CA. Dit i fet. I efectivament, allò era tota una altra cosa, ens situàvem a una franja inferior al CA2. Les instruccions amenacen amb que l'univers implosioni i s'obrin les calderes de l'infern si fas servir una monodosi més d'un cop, però a mi m'agrada viure perillosament i ho vaig fer. Sí, senyors, no tothom té el que s'ha de tenir per gosar repetir en l'us d'un filtre de cafè, però jo vaig mirar la cafetera fixament als ulls (el trasto no té ulls, però heu d'entendre que tanta cafeïna començava a afectar-me) i li vaig tornar a donar al botó d'una sola tassa. Així ens les gastem en aquesta casa.

Per a la meva sorpresa, el CA no es va disparar. De fet, ni tan sols hi vaig notar un augment. Clar, la matemàtica és simple. En realitat, per cada filtre de cafè no hi passa molta més aigua, i a canvi, ja tenia una tassa de dimensions considerables, com a mi m'agrada.

Després he anat fent altres combinacions, inclús he tornat a l'ortodòxia del manual. Les tasses surten millor, tot i que aquesta no és màquina per a amants del cafè molt carregat. Ara bé, més enllà dels fiascos inicials, avui m'he trobat gaudint del meu cafè matinal, que devia rondar un estimable CA1,75. A més, és cert el que n'afirma també el marketing, que el resultat sigui suau i curt provoca que no et calgui tanta llet, i per primer cop en molts anys de fidelitat al tallat, he tornat a prendre cafè sol.

Conclusions: Amb les limitacions i els avantatges que he esmentat, en un anàlisi preliminar la Senseo no em sembla una mala màquina. A casa meva conviurà amb la de rosca i em puc imaginar que hi haurà dies que en triaré una o altra segons el caprici del moment. Potser, no sent espresso, no seria la primera opció que hagués triat en una botiga, cert, però el seu preu (i, sobre tot, el del cafè), a més d' una qualitat prou acceptable la converteixen en una competidora estimable en la batalla de les cafeteres.

Més cafè a Baixa gastronomia:
Gelat de cafè vietnamita
Magdalenes veganes de moca
Entrevista Josep Rovira (Fòrum Cafè)
Curiositats sobre el cafè

diumenge, 20 de desembre del 2009

De vegades fa mandra cuinar...


Imatge treta d'aquí (les vides quotidianes dels superherois)