Entrades
La setmana que vaig perdre la feina, ma germana Margarida va trobar bitllets barats per viatjar-hi (10 euros en total). Aquesta no és la primera escapada per Europa que fem, anar i tornar un sol dia per gaudir d'unes microvacances, i hem anat afinant la nostra tècnica. La regla bàsica és que un pot aspirar a veure-ho tot ni racionalitzar-ho gaire. Si et pares a pensar-ho, és un bon "tute", per a una estada ben curta, però si t'ho prens una mica en broma, si ho encares com si fossis Alícia ficant-se breument al cau que mena al país de les meravelles, aquestes curtes i boges excursions són un plaer, en el que intentem que la part gastronòmica -limitada necessàriament pel temps- hi pugui tenir un espai.
Tornem a ser persones. Sortim al carrer, que molt poc a poc comença a animar-se. Ens aturem davant l'ajuntament a fer algunes fotos -esquitxades de comentaris poc edificants- sobre una estàtua eqüestre que llueix una quantitat inopinada de boles, voltem pel centre, fins i tot ens donem el luxe de provar-nos alguna peça de roba en una boutique. Els mercats es desvetllen, i a una botiga que ja exhibeix salaons i verdures a la porta compro una barreja d'olives i bacallà que serveix com a base del remojón, un plat típic de granada que també té la taronja entre els seus ingredients. Em quedo amb ganes de endur-me'n altres productes, però prou olor fa la bosseta que m'han donat i encara queda molt de dia per anar passejant embalums.
Desfilem pel davant d'una parada que ven tota mena de tes, i la Margarida em cita aquell vers que diu "no hay mayor desgracia que ser ciego en Granada". Però aleshores passa un noi abillat amb ulleres fosques i bastó blanc, rient no se sap ben bé de què. Serà que aquesta ciutat comunica alegria?
Unes iaies ens expliquen on hem d'anar a buscar els piononos cobdiciats. Cal anar a Casa Isla, i no comprar-se a una confiteria qualsevol. De cop i volta, jo recordo on cau la citada pastisseria (pot ser que les cèl·lules de greix siguin com les neurones i emmagatzemin informació?), i cap allà fem. Cinc minuts i deu euros després, ja tinc els dolços. No és moment de destapar-los, es fa tard i toca anar a l'Alhambra.
Quan arribem dalt de tot del Generalife, ha sortit del tot el sol. En la llunyania, l'Albaicín i el Sacromonte ens tempten a visitar-los, però no serà avui, no amb presses... Recorrem les antigues estances dels palaus envoltades de turistes de tot pelatge, que diuen aaaah i ooooh en més idiomes que a la ONU. Malgrat estem en un lloc bellíssim, i que tothom és prou correcte i civilitzat, l'excés de gent i les obres de restauració del Patí dels Lleons li roben una mica de màgia. Les vistes i els jardins segueixen sent meravellosos, i jo converteixo un petit mirador en un altar als piononos:
Un altre passeig, llarg, i uns quants somriures davant les psicodèliques traduccions dels cartells granadins. El que us poso aquí no és l'únic, ni tan sols el segon, dels cartells en anglès estil shit yourself little parrot que vam veure davant el dia.
La visita a l'Alhambra s'acaba. S'ha fet l'hora de dinar, i ens encabim en un minibús urbà que serpenteja pujol avall en direcció a la ciutat. El nostre objectiu és el carrer Navas, el centre neuràlgic -que diuen els cursis- de les tapes a Granada. Desestimem els locals més grossos i concorreguts (com ara Los Diamantes o La Chicotá), en favor d'un altre més petit que hi ha cap al final del carrer. No, no me'n vaig apuntar el nom, en fi. Serveixi d'indicació que és prop del palau de Navas, baixant a ma esquerra, un lloc petitonet amb parròquia jove. Quan hi entrem, encara queda lloc a la barra, que durarà fins que arribi un famolenc comiat de solter -amb nuvi disfressat de penis inclòs- i una colla d'Erasmus que es comuniquen entre ells en un tremolós castellà. Però ara encara no hi són, i en un tres i no res hem demanat unes quantes tapes i uns vins. La primera, unes migas cortijeras.
La segona, assortiment amb diferents embotits, formatges, salmorejo i una raccioneta de callos.
I per acabar, una grata sorpresa: la carabassa fregida, que coronada amb tres ous ferrats de guatlla, ens va proporcionar una combinació de dolços i salats francament sssssstupenda.
Si a Granada es manté la tradició de la tapa gratis amb la beguda, nosaltres no ho vam arribar a notar, perquè ens ho van cobrar tot religiosament talment es tractés d'autopista catalana. Ara bé, ni se'ns hagués acudit queixar-nos perquè la broma no va sortir terriblement cara, i perquè a aquelles alçades, entre la copeta de vi, les tapes, la visita a l'Alhambra, la conversa fraternal i el cansament que començava a pesar, el nostre estat era d'una alegre fatiga que ens feia estar una mica en un núvol metafòric.
Abans de tornar-nos a enfilar als núvols reals, encara una darrera volta per centre, compra d'algun souvenir -jo em faig amb una agulla en forma de magrana, que a més de ser el símbol de la ciutat, és la meva fruita preferida- i un café al bar Bib-Rambla, que de tant antic com és té el lavabo en un altre edifici (però que, sincerament, poca més gràcia guarda que ser un lloc centenari i disposar d'una web que l'anuncia com "the ancientest café in Granada", have chestnut!). Ja no queda gaire estona per haver de tornar. Ha estat un dia molt llarg i molt curt, i quan arribi al pis em quedaré adormida a quarts de deu. Però en una sola jornada hauré estat a mil kilòmetres de casa, omplint-me la vista i la boca de coses agradables. Per a mi, haurà valgut molt la pena.
