Parlant seriosament, gràcies, gràcies un cop més, i us he posat resposta als "comments" de l'entrada anterior. Ara us deixo, que vaig a fer-me l'hara-kiri davant el nou estudi que demostra que un de cada tres nanos no ha tastat mai els espinacs... Si no l'heu llegit (difícil, perquè justificadament els mitjans en van plens) indigneu-vos amb mi. On és en Popeye quan se'l necessita?
dijous, 10 de gener del 2008
Gràcies... (Oh, no, que es posa sentimental)
... a tots els que m'heu deixat comentaris o enviat mails aquests dies. Si jo no fos una mena de senyor Burns amb doble cromosoma X, deixaria anar una llàgrima o així, però ara mateix no tinc cebes a ma i he de pensar en el rímel.
Parlant seriosament, gràcies, gràcies un cop més, i us he posat resposta als "comments" de l'entrada anterior. Ara us deixo, que vaig a fer-me l'hara-kiri davant el nou estudi que demostra que un de cada tres nanos no ha tastat mai els espinacs... Si no l'heu llegit (difícil, perquè justificadament els mitjans en van plens) indigneu-vos amb mi. On és en Popeye quan se'l necessita?
Parlant seriosament, gràcies, gràcies un cop més, i us he posat resposta als "comments" de l'entrada anterior. Ara us deixo, que vaig a fer-me l'hara-kiri davant el nou estudi que demostra que un de cada tres nanos no ha tastat mai els espinacs... Si no l'heu llegit (difícil, perquè justificadament els mitjans en van plens) indigneu-vos amb mi. On és en Popeye quan se'l necessita?
dimarts, 8 de gener del 2008
2008 a l'horitzó
He estat a punt d'abandonar aquest blog. Els darrers mesos, ho haureu pogut observar, s'havia reduït la freqüència dels meus posts, i em sentia cansada i mandrosa a l'hora de posar-me davant del teclat. Suposo que és definitori del meu estat d'ànim si dic que no tenia il·lusió ni per escriure ni per menjar. He deixat fins i tot passar l'ocasió de celebrar el primer any d'aquest blog el passat dia 23, per pensar-me millor durant les vacances si em veia capaç d'encarar un altre any. I la resposta ha estat que sí.
Així que després de agafar aire, donar-me una pausa, pensar en tot allò que vull canviar, començant per algunes idees tontes que jo mateixa m'havia imposat sobre on havia de caminar tot. No vaig arribar mai a escriure el post sobre València, i em sembla molt definitori sobre les causes de la meva crisi: En tornar, vaig estar malalta i tot i així em sentia obligada a explicar el meu sopar a un restaurant amb dues estrelles Michelin, les compres que vaig fer, la visita als meravellosos mercats de la ciutat. En resum, que havia convertit un viatge que era sobre tot de plaer en una data de tancament i entrega d'un reportatge. No. El que vull és viure, cuinar i menjar amb el blog, i no pel blog.
No m'enrotllo més sobre tot plegat. El cas és que poc a poc, sense forçar-me, aquestes vacances he tornat a gaudir del plaer del menjar. He experimentat amb les cols de Brusseles. M'he comprat el darrer llibre de la Carbó. He adoptat la coca de porros i formatge de cabra com a part del meu repertori. He descobert que el menjar d'animals anglès és tan poc atractiu per a les bestioles com en la seva vessant humana ho és pels de dues potes. Vaig menjar un rostit, i uns canalons fantàstics per Nadal i Sant Esteve... I una calçotada el dia de Cap d'Any, i uns espaguetis al pesto amb anxoves després d'una nit de farra que em van reconciliar amb a bondat de l'ésser humà i molt de torró a totes hores... però gens ni mica de tortell de Reis, que ara toca fer bondat. I gradualment he anat recuperant l'excitació amb la que vaig escriure la meva primera entrada, fa un any i uns pocs dies. Espero escriure'n moltes, moltes més.
Així que després de agafar aire, donar-me una pausa, pensar en tot allò que vull canviar, començant per algunes idees tontes que jo mateixa m'havia imposat sobre on havia de caminar tot. No vaig arribar mai a escriure el post sobre València, i em sembla molt definitori sobre les causes de la meva crisi: En tornar, vaig estar malalta i tot i així em sentia obligada a explicar el meu sopar a un restaurant amb dues estrelles Michelin, les compres que vaig fer, la visita als meravellosos mercats de la ciutat. En resum, que havia convertit un viatge que era sobre tot de plaer en una data de tancament i entrega d'un reportatge. No. El que vull és viure, cuinar i menjar amb el blog, i no pel blog.
No m'enrotllo més sobre tot plegat. El cas és que poc a poc, sense forçar-me, aquestes vacances he tornat a gaudir del plaer del menjar. He experimentat amb les cols de Brusseles. M'he comprat el darrer llibre de la Carbó. He adoptat la coca de porros i formatge de cabra com a part del meu repertori. He descobert que el menjar d'animals anglès és tan poc atractiu per a les bestioles com en la seva vessant humana ho és pels de dues potes. Vaig menjar un rostit, i uns canalons fantàstics per Nadal i Sant Esteve... I una calçotada el dia de Cap d'Any, i uns espaguetis al pesto amb anxoves després d'una nit de farra que em van reconciliar amb a bondat de l'ésser humà i molt de torró a totes hores... però gens ni mica de tortell de Reis, que ara toca fer bondat. I gradualment he anat recuperant l'excitació amb la que vaig escriure la meva primera entrada, fa un any i uns pocs dies. Espero escriure'n moltes, moltes més.
dijous, 20 de desembre del 2007
Pels molt 'fashion victims'.
Adidas prepara un motllo de galetes amb la forma del seu logo...
Ja em veig la colla de modernets-ulleres-de-pasta-miro-cinema-iraní-i-adoro-el-Sònar dedicant-se tots de cop a fer de forners... que per cert, segons es llegeix a la caixa del prototip és l'ofici que els pares d'Adi Dassler, el fundador de la marca, volien que tingués.
Divendres, sopem a casa meva
*
menú
pica pica
nòrdic de salmó
vici de coca de porros
tonyina pseudojapo + arrós
gelat de vainilla, violeta i ametlla
orangettes, magranettes i altres cosettes
aigua i vi
cafetons
i copes
21 de Desembre de 2007
menú
pica pica
nòrdic de salmó
vici de coca de porros
tonyina pseudojapo + arrós
gelat de vainilla, violeta i ametlla
orangettes, magranettes i altres cosettes
aigua i vi
cafetons
i copes
21 de Desembre de 2007
Sé que encara us he d'explicar el sopar de la feina, però ja em veig abocada en la bogeria nadalenca de muntar un altre àpat. Aquest és el menú, encara temptatiu, que si tot va bé soparan demà al vespre els meus amics. Fa dos anys vaig cel·lebrar ja un sopar d'aquesta mena, del que en tinc un agradabilíssim record, i aquest any reincideixo. És complicat, perquè encara que només serem quatre, el nivell de temeritat gustativa varia molt (va des de algú amb gustos tipus "menú infantil" fins als qui qualificarien de menjar casolà l'escena del sopar d' "Indiana Jones al temple maleït").
Si llegiu altres blogs en català, és possible que us soni algun dels plats. M'agradaria que pensessiu que és la meva manera de convidar-vos a sopar a tots virtualment, però no ens enganyem: és que sóc una copiona. I aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid (frase que trobo més aviat mancada de sentit) i que tinc a la nevera salmó fumat i una taronja confitada comprada a València, m'he decidit a provar-les. Com veieu, queden coses per perfilar. El pica pica el deixo una mica per l'últim moment, però segurament consistirà en tartaletes del món, amb humus, guacamole, i pera i gorgonzola. De la coca tinc clar que hi van destinades una llàmina de pasta de full i uns quants porros, i probablement bacon, poma i formatge de cabra. De la tonyina pseudojapo ja us en vaig parlar: són daus arrebossats amb "kikos" i una salsa de soja i mel. I el gelat no té més misteri que una barra de vainilla tunejada amb sirop de violeta i una mica d'ametlla crocant de rebosteria. Per acompanyar els cafés, apart de les -ettes, intentaré, si tinc temps aquest vespre, preparar també -etes, és a dir, galetes (aquesta expressió tan francesa dels "petits fours" em sembla francament poc viril). I de beure? Doncs continuo amb l'homenatge/plagi blocaire i tastarem el Comabruna del Celler Espelt (ei Anna!) i algun blanc que encara he d'anar a buscar. Amb ells espero brindar demà a la salut de tots vosaltres!
Foto: (c) Shorpy. The 100 year old photoblog.
dimecres, 19 de desembre del 2007
dimarts, 18 de desembre del 2007
Més que mil paraules
dijous, 13 de desembre del 2007
Sopar d'empresa
Estic preparant un mail llarg sobre la meva recent visita a València, però el que toca avui és el gran clàssic de Nadal: el sopar d'empresa... I aquest any, el menú promet:
MENU GLENAT
Aperitivos
Chips de yuca y loto
Sandwich de plátano macho con queso brie
Sandwich roley de tonkatsu con mostaza a la antigua
Tataki de atún con brunoix de verduras
Yakibuta con brotes de soja
Sushi variado
Gamabas rebozadas
Almejas al vapor con sake
Pinchos de vieira y espárragos
Albóndigas de langostino y shiitake al vapor
Rollo primavera de setas, pollo y foie
Primer plato
Ostras de Arcachon
Setas variadas al papillot con salsa miso y mantequilla
Segundo plato
Dados de solomillo a la plancha con salsa tataki
con guarnición de tostada de mantequilla de ajo
y pommodori secchi
Postre
Crema de macha y mascarpone con granada
Daifuku de ichigo
Cafès i tes
Subscriure's a:
Missatges (Atom)